dissabte, 26 de juny de 2010

Aquitània i la polifonia

Pensant en com planificar-me els dos mesos que tinc per davant, i malgrat l'ombra de la crisi que ens acompanya, he decidit regalar-me un viatget de plaer a Bordeus, capital de les antigues terres aquitanes i propietat d'Elionor d'Aquitània (1122-1204). Aquesta fou una dona excepcionalment culta, reina de França que aviat s'introduí en la qüestió del poder prenent decisions al costat del seu marit, Lluís VII, i de l'abad Suger i, després de l'anul·lació del matrimoni, reina d'Anglaterra. No només havia viscut a cavall entre la política i el refinament, a més, també, va dotar la cort francesa d'aire fresc, música, poesia i trobadors.
És al voltant del nord de França i d'Aquitània que es va introduint la polifonia, nova forma musical amb veus que ja no canten a l'uníson sinó de forma independent entre sí, produint un efecte harmònic i on els cantants es desmarquen dels moviments paral·lels imperants fins llavors, amb el cant gregorià. Això no fou sinònim d'una ruptura radical amb el passat i, com totes les innovacions en la música sacra i litúrgica, tengué seguidors i detractors; d'entre aquests últims n'hi ha un que em crida l'atenció de manera especial: Dionís el Cartoixà afirmava que el fraccionament de les veus (fractio vocis) s'assemblava al símbol de l'ànima trencada. Tot i les crítiques de Dionís que han quedat escrites a "De Vita Canonicorum", altres autors més antics havien comparat la polifonia amb els cabells arrissats d'un home o amb els plecs del vestit d'una dona, fent convergir les seves opinions en la pura vanitat.
De fet, J. Huizinga explica en la seva magnífica obra d'anàlisi de la baixa edat mitjana, "El otoño de la Edad Media", que l'esperit medieval no disposava d'altres possibilitats d'expressió per definir la polifonia que aquelles que podien regir les passions: sobèrbia i voluptuositat de l'esperit. Siguin fonamentades, o no, les crítiques cap al desplegament de les veus dins la melodia, el cas és que la nova dorma d'interpretació va significar un gir de 365 graus en la manera de concebre la música i fins i tot en la religiositat (prova d'això la tenim en les mesures preses durant el Concili de Trento i el tractament que es donà a la música sacra), passant a ser el model universal a gairebé tot el món occidental.

2 comentaris:

  1. Bones vacances Elara, peró no deixes de escriure...ho fas molt bé!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Mercè...tinc més idees i miraré de posar-les en pràctica. Un petó.

    ResponElimina