dilluns, 12 de juliol de 2010

Un primer pas, la coral Saba Nova

Hi ha persones, però sobretot fets puntuals, que no són importants en sí mateixos fins que es reflexiona i es fa una lectura en diagonal de tot allò que ha anat marcant la direcció dels nostres passos i de les accions que duem a terme. Segurament tampoc hauria tingut importància que els meus pares, amb l'autoritat que els emparava mentre jo era una adolescent apocada i obedient, m'haguessin apuntat a la coral Saba Nova si no fos perquè em vaig sentir a gust des del primer dia amb el repertori que es cantava; m'explico: acostumada a les tedioses classes de llenguatge musical que s'impartien a l'escola, caracteritzades per un trist grup de flautes mirant de tocar la peça de Titanic sense ofendre l'oïda menys versada en aquest àmbit, o frustrada per les poques hores que es dedicava a l'Escola de Música al cant coral, aterrar en un grup que es cantava de tot i bé, va ser una descompressió d'oxigen i una alliberació personal.
De la mateixa manera que he tret importància al fet d'accedir a la Saba Nova, si no fos per la pròpia realització, mentiria si digués que el fet de passar-me tots els matins dels dissabtes de l'any, durant 8 primaveres consecutives, em feia feliç. Ho feia de grat, sí, però pocs altres al·licients em motivaven per seguir-hi cantant, si no fos perquè el meu primer contacte amb la música antiga es va deure a la varietat de repertori que la directora, Roser Busquets, procurava que es fes efectiva. Quan es tenen 13 anys, s'és debutant en un grup on les coneixences estan dades i beneïdes i les decisions estan preses, però discutides públicament per evitar susceptibilitats de cares a la galeria, no sempre compensa cantar nadales com Déu mana o fer un concert acompanyat amb orquestra. És per aquest motiu, i per fer justícia a la realitat, que voldria deixar constància dels meus primers passos...possiblement no recordi la meva etapa de cantaire amb faldilla de quadres escocesos amb gaire entusiasme, però sí guardo a la memòria la sensació d'aquells pocs segons en que el cor deixa de bategar quan un "Benedicam Domino", de H. Schütz és cantat per a 8 veus. Quan s'atura el món d'aquesta manera, i la pell es posa de gallina, ja és tard per tirar-se enrere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada