A punt per el 28-N

Quan només falten 14 dies per a les eleccions a la Generalitat, m'adono que, ja d'entrada, estic cansada de donar voltes a tot allò que tingui a veure amb política: cansada i avorrida dels mittings a la televisió, dels falsos espais electorals que prometen i prometen sense que el mantra dels aspirants a presidents ajudin a enfortir la fe perduda dels votants que ja estem farts de veure mentides i robatoris a plena llum del dia, arriba un punt que tant se val qui guanyi les eleccions. Els pactes entre la resta de partits que orbitin entorn el veritable guanyador ja faran el fet i s'auto proclamaran vencedors en nom d'una democràcia que encara no entenc com funciona; suposo que tot plegat tindrà a veure amb la coneguda expressió popular que resa així: "feta la llei, feta la trampa"... a mi que em perdonin, però les excepcions i la lletra menuda de la democràcia em semblen paper mullat i realment confús. Sincerament, aquest matí m'he fet un fart de riure amb un dels apartats de política catalana del diari El País, on descrivia les possibles proximitats i llunyanies d'Artur Mas i José Montilla; a tall personal, no m'agraden ni l'un ni l'altre, però tinc claríssim què és allò que convé a casa meva, i és ben clar que procuraré que no estigui relacionat amb un "xusquero" que amb prou feines domina els girs de la llengua catalana i que té els mateixos estudis que, en pocs anys, gaudirà la meva germana de 13 anys. Senzillament em sembla sorprenent que la pròpia societat catalana hagi acceptat alegrement que les figures polítiques caiguin dins el declivi i abaixin el llistó que amb orgull havien lluït figures com Lluís Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, o el més actual Jordi Pujol. A partir d'aquí, i amb el "tot s'hi val" per bandera, ja podem anar parlant de crisi, de polítiques socials, d'immigració, de les retallades econòmiques en favor del creixement i de retolació en català... tot plegat són foteses que amaguen el veritable problema de casa nostra: poques ganes de treballar i l'aspiració a una vida burgesa gràcies a unes oposicions o a un enxufisme descarat.

Senyors: quan nosaltres ens comportem com Déu mana i volguem aspirar al què realment ens mereixem, potser serà hora d'exigir classe i categoria als nostres polítics, però fins llavors, penso que tenim el que ens mereixem, encara que això suposi llençar pedres sobre el meu propi teulat.