És curiosíssim adonar-me del temps que mai he invertit en dedicar un mínim d'atenció a les fotografies que hi ha penjades a casa meva i em sorprèn, encara més, veure que mai n'he extret cap conclusió o que, ni tan sols, he fet l'esforç d'identificar a aquells que hi són retratats, ni el lloc on els personatges mostren un somriure o un gest contrariat que la càmera s'ha encarregat de fer palès en primer terme.
Per contra, fa uns mesos vaig descobrir, als estants superiors dels armaris de l'estudi de casa meva i entaforades de qualsevol manera, unes capsetes on la meva mare havia anat guardant fotografies de la seva infantesa i joventut, a més d'altres fotografies sense tanta importància personal; dels anys escolars del meu pare en conservo poques, desgraciadament, però m'ha agradat que aquelles que capten els seus quatre anys de noviatge hagin arribat a les meves mans d'una forma tan romàntica i casual. Com a historiadora, m'irrita moltíssim que una mà escrupulosa no hagués tingut el detall d'escriure el lloc i la data al darrera de les imatges, però suposo que en aquesta vida no es pot tenir tot; per altra banda, també m'agrada especular una mica, i quan em relaxo, veig que no m'obsessiona controlar tota la cronologia de les imatges familiars... al contrari! Forma part de la màgia del no haver nascut, moure'm en terra de ningú, veure i no veure, saber i dubtar i, finalment, emocionar-me per tot allò que es mostra, que no entenc i que no he viscut, però que en el fons, jo no seria jo si tot allò que no entenc, no hagués passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada