dimarts, 29 de juny de 2010

No pagaré

Després del desencís i la frustració que comportà la guerra de Cuba, l'any 1898, part del comerç i la indústria tèxtil catalana es van veure ressentits, malgrat que encara no podem parlar de repercussions catastròfiques com les que seguiren al crack del 29. Si que m'atreveixo a ensumar certa alarma dins les corporacions barcelonines, les quals s'afanyaren a demanar una regionalització general de l'Administració de l'Estat i un concert econòmic similar al que gaudien les províncies basques.
Exposant la situació política de finals del segle XIX, la reina regent havia cridat a formar govern al conservador Francisco Silvela, mostrant certa voluntat de renovació política; aviat, però, es parlà d'apujada d'impostos i de reforma fiscal per part del General Polavieja i del ministre Villaverde, per afrontar els deutes de guerra. En resposta a això, els comerciants de Barcelona es negaren a pagar la contribució trimestral en la protesta coneguda com El Tancament de Caixes: el govern central reacciona amb dura repressió i embarga als morosos, el Doctor Bartomeu Robert dimití del càrrec d'alcalde de Barcelona com a protesta, fins que es sumà una vaga general de comerciants, donant com a resultat la retirada de les garanties constitucionals a la ciutat i declarant-ne l'estat de guerra.
L'emergència del catalanisme va sumant punts en l'escala de valors de les elits econòmiques de casa nostra i es presenta com una nova opció per fer un altre tipus de política, al marge dels vells partits dinàstics de la Restauració.
Si tot plegat ho traslladéssim a l'apujada de l'IVA i als temps actuals, no puc evitar pensar que la Història és cíclica, que els d'abans els "tenien molt ben posats" i que nosaltres no n'aprenem.

dilluns, 28 de juny de 2010

Va de gats!


" Los hombres tienen dos medios para refugiarse de las miserias de la vida: la música y los gatos " (Albert Schweitzer)
Sí, avui començo la setmana amb una cita del metge, teòleg, músic i Premi Nobel de la Pau (1952), A. Schweitzer, que retrata les meves dues passions confessables, almenys fins a aquest matí; una omple de sentit l'espiritualitat i l'intel·lecte, i l'altra fa més passable la rutina i el pa nostre de cada dia. Segurament, un dia qualsevol, del mes de febrer de 2005, no hauria quedat gravat en la meva memòria si en arribar a casa no m'hagués vingut a rebre un animaló pelut i negre, que amagat tímidament entre la consola de rebedor, entrava i sortia del meu camp de visió convidant-me a que li allargués una mà acariciadora o, tocant més de peus a terra, un trosset de pernil dolç. Cal dir, prèviament, que durant els primers vint anys de la meva existència m'havia vist obligada a escoltar les diatribes de la meva mare respecte els mals de cap que suposen els gats en una llar, -fent cas omís a les opinions contràries de la meva germana i d'una servidora- per tant, la meva sorpresa va anar en augment a mesura que jo prenia consciència que la família havia crescut en qüestió d'una tarda i d'una visita a una protectora d'animals dels voltants de Girona.
Ara mateix podria perdre'm en llargues descripcions aduladores sobre els nostres benvolguts felins o fer ús de les llegendes injustes que se'ls ha adjudicat al llarg de la història, però no ho faré. Amb aquestes línies voldria dedicar el meu pensament a la Bruna, perquè quan compto les hores que s'ha passat damunt la tauleta d'estudi, al costat dels meus apunts, podria afirmar que aquella gata és tan historiadora com ho sóc jo; de la mateixa manera que hem passat llargues tardes de diumenge en frenètic zapping al sofà, o imprimint els treballs de la facultat, mentre ella s'entossudia a caçar els folis que anaven sortint, comportant-me haver d'entregar treballs amb petjades sospitoses i incomprensibles pels professors. Perquè, si fem l'esforç de ser honestos amb nosaltres mateixos, tots som una mica simples quan es tracta dels nostres animals de companyia...sí o sí??

dissabte, 26 de juny de 2010

Aquitània i la polifonia

Pensant en com planificar-me els dos mesos que tinc per davant, i malgrat l'ombra de la crisi que ens acompanya, he decidit regalar-me un viatget de plaer a Bordeus, capital de les antigues terres aquitanes i propietat d'Elionor d'Aquitània (1122-1204). Aquesta fou una dona excepcionalment culta, reina de França que aviat s'introduí en la qüestió del poder prenent decisions al costat del seu marit, Lluís VII, i de l'abad Suger i, després de l'anul·lació del matrimoni, reina d'Anglaterra. No només havia viscut a cavall entre la política i el refinament, a més, també, va dotar la cort francesa d'aire fresc, música, poesia i trobadors.
És al voltant del nord de França i d'Aquitània que es va introduint la polifonia, nova forma musical amb veus que ja no canten a l'uníson sinó de forma independent entre sí, produint un efecte harmònic i on els cantants es desmarquen dels moviments paral·lels imperants fins llavors, amb el cant gregorià. Això no fou sinònim d'una ruptura radical amb el passat i, com totes les innovacions en la música sacra i litúrgica, tengué seguidors i detractors; d'entre aquests últims n'hi ha un que em crida l'atenció de manera especial: Dionís el Cartoixà afirmava que el fraccionament de les veus (fractio vocis) s'assemblava al símbol de l'ànima trencada. Tot i les crítiques de Dionís que han quedat escrites a "De Vita Canonicorum", altres autors més antics havien comparat la polifonia amb els cabells arrissats d'un home o amb els plecs del vestit d'una dona, fent convergir les seves opinions en la pura vanitat.
De fet, J. Huizinga explica en la seva magnífica obra d'anàlisi de la baixa edat mitjana, "El otoño de la Edad Media", que l'esperit medieval no disposava d'altres possibilitats d'expressió per definir la polifonia que aquelles que podien regir les passions: sobèrbia i voluptuositat de l'esperit. Siguin fonamentades, o no, les crítiques cap al desplegament de les veus dins la melodia, el cas és que la nova dorma d'interpretació va significar un gir de 365 graus en la manera de concebre la música i fins i tot en la religiositat (prova d'això la tenim en les mesures preses durant el Concili de Trento i el tractament que es donà a la música sacra), passant a ser el model universal a gairebé tot el món occidental.

dimarts, 22 de juny de 2010

Músiques de Caravaggio

Prendre la figura d'un personatge històric, commemorant-ne el naixement o la mort, és un recurs molt comú que fa de catalitzador ideal pel sorgiment de moltes iniciatives que desenvolupin, al voltant del protagonista i de l'època que li va tocar viure, tot tipus d'activitats paral·leles relacionades amb el món cultural. En literatura, i més concretament dins la poesia de casa nostra, és el torn de Rosa Leveroni, qui també podria vincular-se amb l'historiador Ferran Soldevila. Pel que fa a l'àmbit musical, La Capella Reial de Catalunya, dirigida per Jordi Savall, ja fa anys que ha fet ús de reis, reines, emperadors i exploradors -com Cristòfol Colom- per anar editant enregistraments musicals i oferir temporades concertístiques arreu d'Europa.
La realitat més pròxima, però, és que ahir, dimarts 22 de juny, la Universitat de Girona -amb la col·laboració del Departament d'Història i d'Història de l'Art, juntament amb els alumnes de l'assignatura "Caravaggio"- va fer un acte de clausura del curs 2009/2010, oferint un concert de música ambientada en l'època del pintor. El repertori fou majoritàriament italià, malgrat l'excepció del compositor J. Arcadelt, amb peces de Monteverdi, Caccini, Caroso o Bachieri, entre d'altres... la magnífica interpretació de la soprano Maria Altadill i del clavecinista Simone Gullì es va veure arrodonida amb l'acompanyament de la veu de contratenor de l'Òscar Bonany, donant un toc diferent al duet principal.
És tot un orgull poder comptar amb iniciatives tan selectes que contribueixen a enriquir el panorama musical, sobretot aquell que va dirigit als oients més joves i acostumats a d'altres estils. Des d'aquí aplaudeixo els resultats, l'esforç i la dedicació de tots aquells qui van fer possible fer-nos partíceps de tan magnífica vetllada.

Lectures d'estiu

Em permeto el luxe de fer referència, de nou, a aquesta nova estació que ens ha caigut al damunt sense que la majoria ens n'haguem adonat, sigui perquè molts ens hem passat les últimes setmanes al solàrium de la biblioteca refrescant-nos amb els reglamentaris 24 graus de l'aire condicionat, o perquè aquest sol d'estiu s'assembla més al d'una pàl·lida primavera que encara s'ha de despertar. Suposo que per aquells que no compartim la passió desorbitada de passar-nos dues hores fent cua a la carretera (direcció Costa Brava), amb la voluntat de tenir el cos en remull i escarxofar-nos a la tovallola, no és res dramàtic. Ans el contrari, diria jo!
Aquestes últimes tardes del curs he aprofitat per fer endreça general, revisant els dossiers, enquadernant apunts i treballs, i desempolsant tots aquells llibres que havien quedat acumulats a la tauleta de nit amb l'etiqueteta de "lectures d'estiu"; no ens enganyem: si formen part del gènere assagístic, acostumen a ser tots els llibres que no són susceptibles de ser avaluables en els exàmens de la nostra especialitat, i si són novel·les, tenen molts punts de ser aquelles que sobrepassen les dues-centes pàgines. Voldria ser sincera en un segon punt: fa anys que he deixat de dir, almenys públicament, que durant les vacances aprofitaré per REllegir obres com els "Episodios nacionales" de B.P.Galdós o "Cien años de soledad" de G.G. Márquez...serà millor guardar els intents de pedanteria per una altra ocasió -potser per quan els llegeixi per primera vegada- i centrar-me en aquells escrits que haurien complementat bé la meva carrera d'Història i que haurien arrodonit els meus arguments a l'hora d'exposar opinions... simples ganes de saber i acumular coneixements, diria jo!

dilluns, 21 de juny de 2010

L'estiu i els concerts

Arribats al primer dia d'estiu voldria estrenar-me en l'experiència de batejar i obrir un bloc que giri al voltant de les meves reflexions personals i de les vivències entorn de la música. Ara és temps de concerts a l'aire lliure, és el moment d'engalanar els barris històrics dels pobles de l'Empordà, de fer lluir, més que mai, el Barri Vell de Girona, d'asseure's en les grades dels amfiteatres i de retrobar-nos en els interiors d'aquelles esglésies que permetin acollir músics i públic. És moment d'escoltar i d'interpretar, de fer i gaudir.... més enllà dels reclams turístics i dels missatges subliminals a favor de l'intercanvi cultural, deixem que passin els dies i que el temps posi les coses al seu lloc, disposem-nos a que les ferides cicatritzin amb una brisa de capvespre perfumada de gessamí, i que la música hi faci la resta.