diumenge, 28 de novembre de 2010

I nosaltres també?

Compro el diari i faig un cafè al bell mig del centre històric de Girona, i mecànicament obro les pàgines de les eleccions catalanes en què els titulars ja prediuen el fracàs de l'esquerra catalana, ballant al so de la posició que prenguin el convergents, depenent del nombre de vots; la quasi majoria absoluta o la recerca d'un soci per a fundar el govern a la Generalitat. Això ho deixo pels sondejos que monopolitzaran l'audiència televisiva al llarg de la tarda, vespre i nit d'avui. Com a ciutadana de l'Estat Espanyol, encara dono gràcies per a poder permetre'm el luxe d'asseure'm en un bar i llegir el diari amb tranquil·litat un diumenge al matí; estirant d'aquí i d'allà, la meva micro economia encara es podria considerar solvent, tinguent en compte que visc de la generositat del meu pare, donant-me sostre, un plat a taula i les factures del mòbil subvencionades. La resta m'ho costejo jo. Ni parlar-ne d'haver de pagar un lloguer, una hipoteca a 40 anys, factures de gas i aigua o comunitat de veïns...no puc ni pensar en comparar-me amb l'estil de vida que duien els meus pares a la meva edat: quan penso que ja eren casats i que havien començat a pagar el seu piset per a fundar una família, em cau la cara de vergonya i maleeixo la meva tendència a la llei del mínim esforç i a la vida regalada. Voldria ser útil!
Penso en la meva llicenciatura (sense màster que la pugui florir), en els estudis no reglats però oficials de música al Conservatori, en l'aprenentatge de francès que segueixo actualment, a més de la poca experiència laboral que pugui tenir en arxius, excavacions arqueològiques o altres feines de temporada que hagi anat fent estius i caps de setmana. No n'hi ha prou.
Dono gràcies, també, pel fet de que encara no estic encasellada dins aquesta nova generació perduda, batejada com a "Generació ni-ni", ja que per el moment tinc ocupacions que em reporten beneficis econòmics, però el panorama internacional no és gens consolador. Irlanda ha caigut, i pel que fa a casa nostra... les opinions estan clarament dividides: probablement no tenim una economia corrupta lligada al govern, com hauria passat a Grècia, o un trencament de la banca, com a Irlanda, però el deute que deixa Espanya degut a l'explosió de la bombolla immobiliària és indiscutible. Per a la solventació i l'auxili de la situació espanyola, caldrà ajustar pensions i altres prestacions que, molt probablement, facin desaparèixer la classe mitjana, malgrat les reticències d'aquesta. De moment, seguiré fent equilibris per arribar a final de mes i canviaré el xip...la meva intuïció no acostuma a fallar, i em fa l'efecte que ens haurem d'acostumar-nos a viure amb molt menys del que crèiem inqüestionable... fa temps que una servidora s'està fent un raconet, estalviant d'allà on pot, i que espero seguir engreixant. Això sí, per si les mosques, no ho penso pas ingressar en cap banc.

dijous, 25 de novembre de 2010

El convidat permanent

Dubto que mai, ningú, hagi tingut la sensació que haver aconseguit vèncer l'angoixa, les pors, l'angúnia o el dolor, no s'hagi convertit en una victòria pírrica que s'hagi endut per endavant il·lusions i virtuts que ens feien una mica millors. Només resta la satisfacció de saber-nos segurs en el paradís de la impassibilitat perquè, quan desapareix l'amor i quan, sobretot, desapareix el desamor, la indiferència ni tan sols truca a la porta: fa temps que la tenim instal·lada com un convidat permanent.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Epitafi

Epitafi que deurà posarse en lo muladar ahont estará soterrat Joseph Bonaparte, alias el "tio botella".


Dècima


Aquí tenim soterrat
los gran Rey de las botellas
aquell que ab sas canadellas
agarraba sempre al gat.
Ja está llest per eix malvat
en España lo govern;
sí que sols un mal etern
per sos gat ha merescut
pues España la batut
al profund del infern.

Fragment d'un romanç sobre la Guerra del Francès

Cansó acomodada a las circunstancias del día contra Napoleón 1º y últim emperador de la Fransa.
Desde una roca altíssima
del nevat Pirineu.
Cataluña ab gran ánimo
fa ressonar sa veu:
Fills meus, a la Victoria
correu ab tot ardor.
Correu fills de la Patria
contra'l Francés traydor.
Bonaparte el més bárbaro
que haja vist mai lo mon,
ab la mes vil infamia
lo heroisme confón:
Ell es gran en perfidia;
mes petit en valor.
Correu, etc.
Sens honor, sense justicia
aquell Tirà malvat
ab sos enganys los solios
de la Europa ha robat:
¡Ay quants Regnes son víctimas
de son pérfido cor!
Correu, etc.
Prosperitats y glorias
a tot lo mon promet:
la miserable Italia
que diga que n'ha tret;
la Fransa que publique
¿qué ha fet a son favor?
Correu, etc.
(...)
Miquelets a vostre animo
y esperit generós
vostra adorada Patria
confía son repós;
Aniquilau los bárbaros,
umpliulos de terror.
Correu, etc.
Pasmadas las Províncias,
Cataluña, dirán,
si dorm, se alsa com Júpiter
llampegant i tronant
Celebrará la Historia
de sos fills lo valor.
Correu, etc.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Els portàtils a les aules

I finalment ha arribat el dia: aquest matí, el meu pare ha anat a buscar l'intrument redemptor de tot l'ensenyament secundari, després de tants anys perduts, en què les classes es feien amb mètodes paleolítics i passats de voltes, com els llibres de text i les tradicionals explicacions magistrals dels professors. Valga'm Déu! Quina pèrdua de temps! Com és possible que les generacions anteriors hàgim pogut competir en el mercat laboral, havent sortit amb els llibres a la mà? Impossible de creure!
D'ara endavant s'han acabat tots els problemes d'ofimàtica, recerca a la xarxa, treball en equip i domini d'una tercera llengua aplicada a la informàtica...els portàtils a les aules són la solució idònia per tirar endavant una nova generació de teenagers que ens treguin de la crisi. No sabria dir quines són, exactament els avantatges i els inconvenients d'aquesta nova mesura, i pel que sembla el meu pare tampoc perquè quan aquest matí li he demanat que, si us plau, tingués la bondat d'explicar-me exactament quina era la finalitat del portàtil als instituts i com havia de millorar l'ensenyança a les aules, s'ha tret el mort de sobre diguent-me:
- A mi m'ho preguntes? Això pregunta-li a en Maragall!
Doncs bé, a més de fer ús de la meva infalible intuïció i pensar en raons logístiques, com ara el fet de reduir el pes de les motxilles escolars en les fràgils esquenes dels nanos, no tinc altre remei que seguir ironitzant sobre èpoques passades i actuals, i apuntar-me a l'agenda que hauria d'enviar-li un mail al senyor Maragall perquè tingui la bondat d'explicar-me tot això que tothom sembla saber del dret i del revés, i que jo encara no entenc.

divendres, 19 de novembre de 2010

"Palles mentals"

La lluita contra el mal és quelcom semblant a la lluita contra el càncer. Aquesta malaltia s'instal·la en algun lloc del cos humà (posem per cas, el cor) i va estenent cèl·lules malignes que es mengen qualsevol rastre de bondat i humanitat que algún altre averany habitual no hagi pogut esborrar. Puc dir que, a Déu gràcies -a risc que aquesta expressió pugui irritar a un/a possible lector/a-, no he tingut la possibilitat de tractar gaire amb gent que faci de l'odi i la rancúnia, una raó per viure i tirar endavant. Els perills de topar-me amb tentacles manipuladors que esperen el moment adequat per atacar i esprémer la vida que hi ha en mi, els podria comptar amb un sol dit de la mà...però, desgraciadament, existeixen. Aquestes persones acostumen a creure's omnipotents, segurs de sí mateixos/es, en possessió de la veritat absoluta quan creuen que se'ls ha fet un greuge, i fins i tot es permeten el luxe d'implicar a d'altres persones que volen viure en pau i tranquil·litat la seva rutina, almenys mentre puguin. Els perills de que qualsevol individu es trobi immers en una espiral massa recargolada, van escalant posicions en una cursa estúpida que tampoc porta enlloc; les conseqüències només seran obrir velles ferides i trencar més que un grup d'amics o una família... o simplement, posar llenya al foc, siguent aquest el preu a pagar com a penyora de les obsessions malsanes d'algú que més valdria que el tanquessin en un sanatori i es dediqués a la contemplació.
Demano disculpes pel títol groller i de mal gust que encapçala aquesta entrada, però no puc evitar pensar que les "palles mentals", malgrat que es gaudeixen en solitari i donen més plaer intel·lectual que no pas sexual, no són positives per algú que està en la corda fluixa, a cavall entre l'obsessió i la pura maldat, malgrat que aquest/a hagi aixecat, abans, el seu dit acusador. Al tanto amb portar més enllà del convenient la imaginació; pensar que podem jugar en lligues de primera categoria, ha fet que, sovint, es caigui en l'autodestrucció.
I per acabar amb una expressió popular de la terra, i per aquell que tingui un interès forassenyat en tot allò que sigui català: "Tal faràs, tal trobaràs". Personalment, cedeixo amb gust la meva posició, si és que mai ha sigut envejada, perquè encara ningú ha aconseguit destruir el meu raconet d'autèntica felicitat que tenia guardat a la recàmera...ara serà hora de treballar-lo, i de crear vida d'on no hi hauria haver existit mai el dubte.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Miranda- The Tempest (1916), Waterhouse


Un altre exemple del que es parlava en link anterior: en el món femení, la melangia ha quedat associada a una dona dèbil, incompresa, que calia protegir del món exterior i de les inclemències del gènere humà, fet que no li ha reportat gaire avantatges, precisament.

Els perills de la malenconia

Avui dia és molt fàcil i molt freqüent trobar persones que tenen tendència a la baixa, com diríem col·loquialment, o persones que tenen un caràcter on hi predomina la tristesa i la malencolia. Si haguéssim de fer un estudi etimològic de la paraula, caldria recular a l'època de la remota Grècia en què s'usava la paraula mélanos, que voldria dir negre, i kholé, bilis. D'aquesta manera ens quedaria una traducció literal que podríem deixar en "humor negre", que en el seu moment era una de les teories associades a la medicina i a l'alquímia (caldria recordar la teoria dels quatre
humors hipocràtics i el seu quilibri dins el cos humà), però com que jo no sóc experta en la història de la ciència antiga, prefereixo seguir cremant etapes en el temps i plantar-me a l'època romana, on la malenconia ja designava certs estats anímics que no acabaven de ser considerats normals. No és fins la irrupció del període romàntic en que la melangia va passar a ser acceptada com un estadi més del sublim, donant obres literàries i pictòriques que encara pesen en la tradició visual i iconològica del nostre present. Per exemple: qui no ha quedat embaladit veient un quadre pre-rafaelita, en que una preciosa noia de melena llarga i ondulada, amb aires de nostàlgia i tristesa, esguarda en la llunyania algú o alguna cosa que ha de fer canviar el seu destí? En el fons, la melangia no ha quedat associada, també, al geni incomprès, o a l'individu que sent pesar la solitud del món a les seves espatlles? Ben cert que sí.
Però el temps present és immensament més complex i més ric, amb totes les avantatges i inconvenients del que suposa tenir accés a la informació i a una vida més fàcil, parlant en termes materials. Lamentablement, la integració del terme "depressió" en el llenguatge quotidià i entre, gairebé, tots els sectors de la societat (però especialment entre els joves. Per exemple, estic deprimit perquè he suspès un examen) ha fet molt de mal. Des del meu punt de vista, arribar a una situació de depressió és fruit de frustracions mal encaixades, d'episodis dramàtics succeits en la vida personal, sumat a la decreixent valoració del que tenim, o simplement perquè la genètica de cadascú hi pot tenir més predisposició. És necessari dir, però, que tot plegat pot acabar desencadenant en desiquilibris mentals molt importants i que podrien esdevenir malaltia sense l'ajut d'un professional. Si això no es tracta a temps, les conseqüències poden arribar a ser nefastes, tant per qui ho pateix com pels seus pròxims.
Al tanto amb els perills de que les llàgrimes i la pena puguin convertir-se en la pròpia medicina de l'ànima, perquè llavors és quan s'ha caigut en un cercle viciós d'on costa moltíssim sortir-ne.

dimarts, 16 de novembre de 2010

L'enginyer del diable

Un enginyer mor i, de forma equivocada, va a parar a l'infern. Malgrat les seves reticències inicials, prefereix acceptar el seu destí i un bon dia es va decidir a parlar amb Satanàs:
- Perdoni, li faria res que fes uns canvis dins el seu regne? .- I Satanàs respón:
- Si és a millor, pots fer el que vulguis.- Amb aquesta resposta, l'enginyer va muntar uns jacuzzis, banys de vapor calent, banys d'aigua freda, saunes i altres dependències de relax. D'aquesta manera l'infern va passar a ser una mena de paradís i els crits dels condemnats van acabar. Sorprés pel silenci, Déu descendeix a l'infern i demana explicacions al diable:
- Satanàs, com és que ja no es senten els crits dels eterns condemnats?
- Doncs miri, mestre, resulta que per equivocació, Sant Pere va enviar un enginyer que li tocava quedar-se al cel, als meus dominis, i com que té els coneixements necessaris, un dia es va decidir a fer uns quants canvis per aquí baix.
- Home, doncs si és un enginyer tan bo i li tocava anar al cel, ja me'l pots enviar cap a dalt. - Cosa que fa indignar al diable i li diu:
- Ni parlar-ne! Me'l quedo jo!
- Si no em dones el que em pertant, et denunciaré, Satanàs! .- El diable riu i contesta:
- Ah sí? I amb quin advocat?

Sobre Karl Marx

Karl Marx mor i va a parar a l'infern. Després de 100 anys sota domini satànic, deixa un gran llegat al seu pas: els habitants i treballadors de l'infern s'han unit en protesta general en contra de les altes temperatures i de les dures condicions per exercir les seves tasques laborals, els torturadors es declaren en vaga i els condemnats exigeixen ser torturats, només, 40 hores setmanals. Amb aquest panorama, Satanàs, una mica fart i tement que la situació se li escapi de les mans, decideix enviar Karl Marx al cel perquè Déu, nostre senyor, l'aguanti per la resta de l'eternitat.
Passen 100 anys i no rep notícies de Déu ni de Marx. Intrigat, el diable puja al cel per tafanejar què ha sigut de la sort de Marx, quan a dalt d'un núvol es troba a Sant Pere i li pregunta:
- Bon dia, Sant Pere, avui fa un segle que vaig enviar un home al cel perquè a casa meva m'esbalotava el galliner...sap què se n'ha fet? -I Sant Pere respón:
- Bon dia, camarada Satanàs, això ho hauràs de preguntar a algú altre perquè avui he començat el meu període de vacances pagades a 30 dies.- El diable, encara més sorprès segueix preguntant:
- Bé, tothom deu estar de vacances perquè veig molt tranquil l'ambient celestial. On són els àngels i els querubins? - St. Pere respón:
- Es van declarar en vaga, i fins que no s'arribi a una entesa entre el patronat dels arcàngels i el sindicat de querubins, això seguirà parat.
- Però... i Déu???!!! Què opina de tot plegat?
- Però, camarada Satanàs, encara no saps que Déu no existeix?

dilluns, 15 de novembre de 2010

diumenge, 14 de novembre de 2010

La fi

Els boscos d'alzines, les perxes de castanyer, les muntanyes que s'erigeixen implacablement cap al cel i les esglésies que coronen un punt finit per l'orgull de l'home, han deixat de pertànyer als meus somnis.
La casa, aquella casa(!) que havia de ser nostra, s'ha perdut enmig de la naturalesa i entre els meus records confusos.
Cada dia que passa m'allunyo d'un ideal de vida que havia il·luminat els meus anys adolescents i que ara s'ha convertit en un neguit, fruit de sentir-me sola i desesperançada, i de tants i tants anys d'espera.
Si haguessis sabut entendre que el temps em jugava realment en contra, si haguessis valorat el foc de la joventut que enfortia els nostres anhels...el mar de retrets i separació no seria impossible de sortejar.
Ara ja, espero. Quan tot està perdut, els braços auxiliadors s'esvaeixen i no hi ha possibilitat de consol.

A punt per el 28-N

Quan només falten 14 dies per a les eleccions a la Generalitat, m'adono que, ja d'entrada, estic cansada de donar voltes a tot allò que tingui a veure amb política: cansada i avorrida dels mittings a la televisió, dels falsos espais electorals que prometen i prometen sense que el mantra dels aspirants a presidents ajudin a enfortir la fe perduda dels votants que ja estem farts de veure mentides i robatoris a plena llum del dia, arriba un punt que tant se val qui guanyi les eleccions. Els pactes entre la resta de partits que orbitin entorn el veritable guanyador ja faran el fet i s'auto proclamaran vencedors en nom d'una democràcia que encara no entenc com funciona; suposo que tot plegat tindrà a veure amb la coneguda expressió popular que resa així: "feta la llei, feta la trampa"... a mi que em perdonin, però les excepcions i la lletra menuda de la democràcia em semblen paper mullat i realment confús. Sincerament, aquest matí m'he fet un fart de riure amb un dels apartats de política catalana del diari El País, on descrivia les possibles proximitats i llunyanies d'Artur Mas i José Montilla; a tall personal, no m'agraden ni l'un ni l'altre, però tinc claríssim què és allò que convé a casa meva, i és ben clar que procuraré que no estigui relacionat amb un "xusquero" que amb prou feines domina els girs de la llengua catalana i que té els mateixos estudis que, en pocs anys, gaudirà la meva germana de 13 anys. Senzillament em sembla sorprenent que la pròpia societat catalana hagi acceptat alegrement que les figures polítiques caiguin dins el declivi i abaixin el llistó que amb orgull havien lluït figures com Lluís Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, o el més actual Jordi Pujol. A partir d'aquí, i amb el "tot s'hi val" per bandera, ja podem anar parlant de crisi, de polítiques socials, d'immigració, de les retallades econòmiques en favor del creixement i de retolació en català... tot plegat són foteses que amaguen el veritable problema de casa nostra: poques ganes de treballar i l'aspiració a una vida burgesa gràcies a unes oposicions o a un enxufisme descarat.
Senyors: quan nosaltres ens comportem com Déu mana i volguem aspirar al què realment ens mereixem, potser serà hora d'exigir classe i categoria als nostres polítics, però fins llavors, penso que tenim el que ens mereixem, encara que això suposi llençar pedres sobre el meu propi teulat.

dijous, 11 de novembre de 2010

Inventari de les meves biografies i autobiografies de capçalera

1.- Stefan Zweig, El món d'ahir. Memòries d'un europeu, Quaderns Crema, Barcelona, 2001.


2.- Roald Dahl, El nen, Editorial Empúries, Barcelona, 2000.


3.- Roald Dahl, Sol pel món, Editorial Empúries, Barcelona, 2000.


4.- Fran Daurel, Marco Aurelio, vida y pensamientos, Editorial Viena, Barcelona, 2000.


5.- Régine Pernoud, Leonor de Aquitania, Editorial Acantilado, Barcelona, 2009.


6.- Geoffrey Parker, Felipe II: la biografia definitiva, Planeta, Barcelona, 2010.

dilluns, 8 de novembre de 2010

I, curiosament, aquest matí, ha arribat a les meves mans una preciosa frase que s'adiu perfectament amb tot allò que em defineix i desitjo, sigui enmig de la crua realitat o en el món dels somnis.


"Al final de tots els camins i de tots els somnis sempre hi ha una casa que ens espera" (Q.C.)

Cantonigròs, avui i de lluny


Fa temps, a classe d'Arqueologia, se'ns va ensenyar les diverses etapes de destrucció que afectaven a una casa, representades mitjançant un embrollat esquema anomenat "Matrix de Harris". Malgrat que aquell detall de l'assignatura em resultava carregós i complexe d'entendre al primer cop d'ull, aviat em va anar interessant la lògica abstracta que calia usar per pensar la construcció del revés. De fet, les cases sempre han tingut una significació especial per a mi perquè les assimilo a un projecte de futur, i comparteixo plenament la idea que "parar casa" és el mateix que fundar una família, fer arrels i mirar endavant, passi el que pasi; per tant, casa vindria a ser sinònim de futur i esperança.


Quan era petita, els meus pares passaven els estius i les festivitats de l'any a la casa de Cantonigròs, un poblet de 300 habitants, a tocar de L'Esquirol i Tavertet, que veia crescuda la seva població gràcies als barcelonins que buscaven bon clima muntanyenc i tranquil·litat, exceptuant el trencament de la calma bucòlica, quan es celebrava el conegut Festival Internacional de música de Cantonigròs. Més enllà de les atraccions folklòriques, la casa de Cantoni va representar -i encara representa- un trosset d'infància que podria ser qualificada de feliç, tot i que en aquells dies no valorava la casa més que com a un simple espai on hi menjava i dormia, fet que la meva mare es feia farts de retreure'm fins a l'avorriment. Avui, però, la recordo amb una mena d'enyorança positiva que ha fet que no abandoni el somni de tenir quatre parets en propietat de pedres venerables, per a poder-hi residir fins que la mort me'n separi.




A la part superior i a mà dreta, adjunto una fotografia de l'església parroquial, Sant Roc, on curiosament va començar part de la meva educació catòlica i on vaig aprendre les primeres cançons de doctrina fins que els meus pares, cansats de sentir les mateixes cançonetes "cumbayàs", van decidir matricular-me al conservatori perquè aprengués música i solfeig.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Tardes de novembre

Les tardes de novembre es confonen amb les hores de quietud nocturna, i ja no sé si la respiració estranya que m'acompanya m'ha enterrat viva en una tomba de silenci i solitud, o si jo mateixa he cavat la fossa dels desitjos segats abans d'hora.

dilluns, 1 de novembre de 2010

El gat negre


Un tòpic freqüent associat al diable i a les males supersticions, a més de ser un ítem adoptat per a la festa de Halloween.

Nit de bruixes

El primer dia de novembre arriba desvetllant-se amb les presses pròpies, després d'una llarga i soporífera hivernació, d'uns quants grups d'adolescents disfressats que, ahir nit, es passejaven pel barri d'una servidora, picant les portes de les cases demanant caramels i tot tipus de dolços que servirien per a celebrar un Halloween sense esperits, o una castanyada sense castanyes. Si haguéssim de fer cas de l'origen d'aquesta tradició del món anglicà, narrat per la sèrie televisiva dels Simpsons, caldria recular al segle XVII, quan algunes de les dones que s'atrevien a viure al cor d'una naturalesa ignota i per explotar, enmig d'una societat puritana i conservadora, es dedicaven a demanar productes alimentaris de primera necessitat a canvi de no endur-se els fills de les famílies que habitaven en les colònies americanes acabades de fundar.
Segurament, aquelles dones considerades estranyes i que sovint se les acusava de practicar la bruixeria, tenien coses millors a fer que endur-se les criatures i llençar-les a la perola, però els prejudicis de la gent són quelcom molt difícil de canviar, i encara menys d'aniquil·lar. Segurament, tampoc interessava que qualsevol dona fos autosuficient i que gaudís d'uns coneixements associats a l'herboristeria i a la farmacopea que els donaria prestigi i reconeixement entre els nous colons, tot plegat deixava en segon terme els metges humanistes que només practicaven sangries i es fiaven d'uns suposats humors que afectarien a la anatomia humana. Però el que segur no podia ser, de cap de les maneres, és que Crist deixés de tenir un paper rellevant en el destí de la humanitat, i que aquest ja no estigués vinculat a les bones i/o males accions dutes a terme en aquesta vida de patiment i, encara pitjor, que la llibertat de la dona deixés de dependre de la voluntat del cap de família o de la societat pastoral que tenia un rígid sistema de fer.
Bruixes o no bruixes, aquelles dones es van haver d'enfrontar a les xerrameques mal intencionades dels altres, al rebuig, a la por i la intolerància pròpies de la ignorància, per no parlar dels centenars que van acabar cremades a la foguera pel simple fet d'apartar-se de la norma o per viure sota principis alternatius que els merament dictats per la religió.