Per acomiadar l'any

No podria acomiadar l'any 2010 sense un toc d'humor i d'ironia, virtuts sense les quals, la gent de seny es posaria les mans al cap i sortiria al carrer per a mirar de canviar la situació viscuda aquests últims mesos. Això sí: mentrestant, seguirem deixant passar els dies i seguirem somrient a tot el que ens toqui viure, esperant que el 2011 sigui una mica millor per a tots pegats.

" L'ajuntament d'un poble qualsevol decideix obrir un concurs per a canviar tot l'enllumenat del territori, i s'hi presenten 3 empreses, una empresa alemanya, una de francesa i una espanyola. Arribat el dia del venciment, l'alcalde entrevista, un per un, als empresaris, començant per l'alemany.

- La nostra empresa li canviarà l'enllumenat de manera ràpida i eficaç, pel mòdic preu d' 1 milió d'euros. - El francès també intervé diguent:

- La nostra empresa francesa li canviarà l'enlumenat per 2 milions d'euros: els nostres acabats són de primera qualitat i li oferim una garantia de dos anys.- Fins que l'empresari espanyol diu:

- La nostra empresa li canviarà l'enllumenat per 3 milions d'euros. -L'alcalde, una mica sorprès, pregunta:

- Bé, i vostè què ofereix, si les altres dues empreses són més econòmiques?- I l'empresari respón:

- Molt fàcil, un milió per mi, un milió per vostè, i l'altre milió per sub contractar als alemanys. "

BON ANY NOU, 2011!!!

Kira i altres coloms

La gosseta de la meva mare (ara que ja l'he presentada degudament) va deixar molts bons records a casa nostra, gràcies a la fidelitat, la paciència i la lleialtat que va mostrar fins a l'últim dels seus dies, a més de l'extrema protecció instintiva de guardar al membre més petit de la família, que en aquest cas seria jo, quan era una nena de pocs mesos.

Quinze anys després que la Connie es morís, i coincidint que els meus pares havien comprat una caseta en un barri prou tranquil i relativament a prop del centre de Girona, la meva mare no va poder evitar fer ús de cert romanticisme i comprar una altra gosseta de la mateixa raça, a qui la meva germana li va posar Kira. Va créixer feliç i sana, com qualsevol altre gos criat dins d'una família responsable, però recordo especialment la data del 28 de desembre no precisament per les innocentades, sinó perquè de bon matí, mentre passejava, la Kira em va fer una estrebada a la corretja i se'm va escapar per a perseguir un grup de coloms que prenien el sol i picotejaven les llavors de l'herba. Malauradament, una servidora va acabar caiguent a terra, i la seva gossa va assolir el seu objectiu perquè al cap de pocs segons ja em portava un colom entre les dents; encara no sé exactament quina cara vaig posar-hi en veure plomes ensangonades que queien al meu voltant, però sí que recordo fer entrar amb presses i el més discretament possible la gossa i el colom mort, pregant perquè cap veí hagués tingut temps de presenciar el macabre espectacle.

La carta als Reis

El fill d'una etarra comença a escriure la carta als Reis Mags d'Orient.

-Estimats Reis Mags, aquest any he sigut un molt bon minyó i, per tant, us demano que em porteu:

1- Una bicicleta

2- Un iPhone

Però al cap d'uns segons, para d'escriure per pensar. Tot seguit se'n va al Betlem de casa seva i agafa la figureta del nen Jesús, i reescriu la carta.

-Estimats Reis Mags, tinc el nen. Per tant voldria:

1- Una bicicleta

2- Un iPhone ... etc.

Altres maneres de celebrar el Nadal

Cada família celebra les festes de Nadal a la seva manera, per no parlar de les variants que poden haver-hi entre les diverses regions que conformen el territori català o, fins i tot, quan passem a observar tot allò que els altres països ens puguin oferir; malgrat que sempre s'acaben assemblant de forma irremeiable. La setmana passada, en un dels divendres que l'EOI es reserva per arrodonir les hores lectives de l'idioma escollit, la classe va ser dedicada al Nadal. En el meu cas, ens vam centrar en França i les curiositats que caracteritzen als nostres veïns, passant pels marchés de Noël (especialment els de l'Alsàcia, els quals semblen sortits d'un conte dels germans Grimm), per les étrennes, un costum similar al fet de donar "el aguinaldo", i que actualment ha caigut en desús a casa nostra, fins a l'entranyable Père Noël, en substitució del nostre Tió. D'aquest bon home gras i vestit amb les sempiternes calces llargues vermelles i la jaqueta a joc, em va cridar l'atenció el fet que a casa dels veïns, és tradició que totes les famílies deixin les seves sabates al peu de l'avet i que els nens, abans d'anar a dormir, cantin una cançoneta per invocar la visita més desitjada de l'any:

Petit papa Noël

Quand tu descendras du ciel

Avec des jouets par milliers

N'oublie pas mon petit soulier.

Mais avant de partir

Il faudra bien te couvrir

Dehors tu vas avoir si froid

C'est un peu à cause de moi

Que vindria a dir: Petit pare Noel, quan tu baixis del cel, amb milions de juguets, no t'oblidis de la meva sabateta. Però abans de marxar faries bé d'abrigar-te, a fora fa fred, i és una mica culpa meva.

No deixa de fer-me gràcia que tot el públic menut, i no tant menut, sempre té a mà alguna cançoneta o mantra per assegurar la jugada i que a l'endemà de Nadal, les cares de sorpresa i alegria estiguin garantides. Malgrat la crisi i malgrat els missatges anti materialistes que també acompanyen aquestes dates, tots esperem amb il·lusió algun regalet que mostri que els qui ens estimen han pensat en nosaltres.

Connie

Fa temps que el meu cavall de batalla s'ha convertit en el tema de les adopcions animals, malgrat que això no vol dir que estigui en contra de pagar per l'adquisició d'una bestiola que ens hagi d'acompanyar molts anys de la nostra vida. En tot cas, em veig obligada a fer un petit acte d'humilitat, ara que he trobat aquesta fotografia i que en recordo la història.

La meva mare estava a punt d'acabar la carrera de Farmàcia i sempre havia pensat auto regalar-se alguna cosa que li compensés totes les tardes d'estudi i sacrifici; un dia, passejant, va veure un cadell de pastor alemany en l'aparador d'una botiga d'animals i sense pensar-s'ho, va entrar per demanar-ne el preu. Intueixo que les classes particulars de matemàtiques que la meva mare oferia als nanos de batxiller, no deurien ser suficients per a pagar el que li demanaven, i va tornar a casa amb les mans buides. També imagino que deuria explicar-ho tot sopant a taula (en aquells anys encara vivia amb els meus avis), perquè al cap d'uns dies, el meu tiet Àngel, va anar-la a buscar a la facultat amb cotxe, i quan la meva mare va asseure's, va estar a punt de trepitjar una boleta peluda i tremolosa que no era altra que el pastor alemany de la botiga.

Tinguent en compte que el meu tiet hauria pagat el capritx, es deuria veure autoritzat a batejar la gossa amb el nom d'una novieta d'estiu alemanya que ell va tenir, i li va posar Connie. Aquella gossa va convertir-se en l'ombra fidel de la meva mare i, evidentment, en l'espelma dels meus pares. Conservo fotografies meves de quan era una criatura de pocs mesos, al costat de la gossa, però vam coincidir poc temps; tot i així, li dedico aquest post degut a la quantitat d'anècdotes que n'he sentit i de les riallades que en venien acompanyades.

Concert de Nadal

Ahir al matí vaig tenir l'immens plaer d'assisitir al tradicional concert de Nadal que la coral Saba Nova de Girona ofereix cada any, el diumenge previ abans de les festes d'advent. Després de més de 8 anys d'experiència com a cantaire, i 8 més com a assistent entre el públic, ahir em vaig permetre el luxe d'arribar deu minuts després de l'hora d'inici per a estalviar-me les cançonetes dels més petits, les quals són entranyables i tendres però que una servidora no té prou paciència per aguantar, somriure i aplaudir. Estic convençuda que arribarà el dia que a mi també se'm caurà la baba, faré fotos a una suposada criatura de la meva sang i pensaré que és la més bonica de la fila, però em sembla que encara queden molts nadals per endavant.

Visions de futur a part, si una cosa em va sorprendre d'aquest concert és la varietat de repertori i l'anihilació de certs compositors que ja formaven part de la decoració permanent dels concerts i, fins i tot, del repertori més arxi conegut des de fa més de 40 anys, com seria el cas de Francesc Civil o de Poulenc, els quals exigien una certa predisposició auditiva per part d'un públic amb més ganes de gresca i xerinola que no pas d'endinsar-se en els misteris de l'harmonia moderna. Malgrat que tots nosaltres trobarem a faltar el compositor i organista gironí Francesc Civil (segur, de ben segur que sí!), he de reconèixer que el grup d'adults va arribar-me al cor amb la interpretació d'una peça, meravellosament resolta, de Z. Kódaly, qui hauria musicat la versió del Veni Emmanuel, d'un missal francès del segle XVIII. Personalment considero que va ser el millor moment de tot el concert, sobretot si ho comparo amb el que va ser tota la segona part del concert. Durant la següent mitja hora del concert se'ns va deleitar amb un conte musicat per a veus blanques, amb música de Daniel Gallostra i text de Maria Àngels Bronsoms; per estalviar-me drames innecessaris amb el professorat del conservatori i amb tots aquells qui creuen amb el planter més jove de la coral, prefereixo obviar les meves opinions més franques i deixar sobre la taula el fet que caldria valorar fins a quin punt totes les iniciatives modernes i emprenedores per part dels compositors amb ganes de donar-se a conèixer, són les més adequades per a un concert de Nadal. Segurament el Conte per a veus blanques de Les Fades de Nadal, hauria sigut més pertinent en un auditori com el de La Mercè per a commemorar la festa d'un final de curs, o el centenari d'algun artista local que caldria desempolsegar del pou de l'oblit.

Això sí: espero amb il·lusió el pròxim concert del 2011 i que per molts anys encara es puguin interpretar nadales clàssiques i tradicionals que tinguin poc a veure amb les versions de rock català que es canten a les escoles i instituts públics.

Carta d'una gata pels amics del facebook

Estimats amics,

em dic Bruna i sóc una gata negra, carinyosa i bonicoia que en les meves estones lliures m'agrada escriure, llegir, escoltar música antiga, menjar i dormir. Tinguent en compte que ara s'acosta l'època de l'any preferida per molts, voldria fer-vos arribar unes paraules una mica vistes i plenes de tòpics, però aquells qui vulguin llegir-les, no podran rebatre la raó i la intel·ligència de la meva protesta.

A tots els pares: els gatets, els gossets, els hàmsters, les tortugues i la resta de la fauna animal, no som cap joguina de Nadal i, encara menys, som un premi a concedir si els vostres fills han tret bones notes el primer trimestre. A més a més, caldria que penséssiu bé si la vostra vida quotidiana és casolana o si, pel contrari, us agrada marxar els caps de setmana i festius perquè els gats som independents, però això no vol dir que ens encanti que ens deixeu sols tants dies seguits. En segon lloc, heu de pensar que l'adquisició d'un gat/gos us suposarà una despesa econòmica considerable; per exemple, un paquet de pinso per gats, al supermercat, té un cost de 3,45€, i molt probablement ens en polim un cada 3 setmanes. El cost total de pinso en un any serà, aproximadament, de 83€. Caldrà sumar-hi, també, el cost de les vacunes anuals, les quals pugen cap a 50 € de mitjana, deixant de banda altres imprevistos que puguin sorgir, com una visita al veterinari per culpa d'un atropellament o per caiguda d'un balcó. També caldria que reflexionéssiu sobre si ampliar la família amb un felí és adequat, perquè si els vostres fills són petits i emprenyadors, els gats no tenim la paciència d'un gos i quan ens empipen esgarrapem. Forma part de la naturalesa i no podeu demanar peres a l'hom! Ara que ha sortit el tema de les ungles, els gats tenim la necessitat d'esmolar-nos la nostra eina de defensa i si no ens eduqueu des de petits, o no ens compreu alguna joguina per a les nostres necessitats, tirarem del mobiliari que tinguem més a mà: cortines, sofàs, mobles nous... els gats no entenem de firmes de disseny ni de preus en la decoració de les vostres casetes, per tant considero una mica cruel que ens castigueu, quan sou vosaltres els qui no sabeu què o quin animal teniu a casa.

Confiant que la meva carta no suposi crispar els ànims dels pocs lectors fidels que pugui tenir, aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un Bon Nadal i unes felices festes!

Molt cordialment, Bruna.

El despreci desmunta les injúries molt abans que la venjança. (Henry G. Bohn)

Plaça Catalunya de Barcelona a l'actualitat

Potser sí que serà veritat la dita popular que diu que els testos s'assemblen a les olles, perquè les fotografies no enganyen: aquesta sóc jo, a la mateixa Plaça Catalunya de Barcelona, posant de la millor manera que una servidora és capaç per a tenir un record mínimament digne, a principis de febrer de l'any 2010. Generalment, les meves "poses" fotogràfiques posarien a prova la paciència del millor fotògraf existent, però en aquest cas no m'importa massa si la fotografia no és del tot reeixida; senzillament em fa il·lusió veure que el lloc té la mateixa essència (potser amb alguns canvis), i que la protagonista comparteix arrels familiars, encara que sigui 35 anys després.

Plaça Catalunya (Barcelona) i els coloms

A risc de semblar repetitiva pel que fa als meus escrits del blog, voldria dedicar aquest post a una de les fotografies que vaig trobar a la famosa capseta oblidada, ja que passejar-se per la Plaça Catalunya de Barcelona i donar menjar als coloms s'ha convertit en un leimotiv molt usat entre les parelles, i grups de famílies, que han de fer passar les hores d'una tarda de diumenge, de la manera més entretinguda que sigui possible. M'estranya, però, que els meus pares, residint durant els seus 4 anys de noviatge a Barcelona, es dediquessin a activitats tan turístiques com immortalitzar la manutenció d'un sense fi de rates d'aire. Una de dues: o la càmera del meu pare era nova, o el modelet de la meva mare deuria haver costat una fortuna i també calia fer-ho constar per a la posteritat.

En tot cas, tal i com ja vaig dir en un altre post, la màgia de no entendre les raons que portaren a fer les fotografies és una de les coses que més m'agrada d'anar-les descobrint i, molt probablement, tampoc hi hauria un per què definitiu... al cap i a la fi, què m'ha d'importar a mi el que feien els meus pares quan ni tan sols s'havien plantejat tenir una filla tafanera que es dedicaria a evocar les seves estones d'intimitat?

El CREPUSCLE de la literatura

Segons el meravellós i alarmant informe PISA, el nivell de comprensió lectora de les catalanes ha vist augmentat el seu rendiment, a diferència del nivell assolit pels catalans, en matemàtiques i ciències, que encara es manté en una mitjana regular, molt per sota de les expectatives que marca el dit informe. Malgrat que els resultats són preocupants, les ciències exactes sempre han format part de la dimensió desconeguda dins les meves neurones cerebrals i no goso endinsar-me en opinions verificades que, molt probablement, siguin errònies. Pel que fa al món de les lletres en general, això ja em sembla una altra història que caldria agafar amb pinces: cenyint-me a l'article publicat a La Vanguardia el 8 de desembre, la majoria dels alumnes amb millor expedient acostuma a llegir per plaer i no per obligació.

Tinguent en compte els llibres més venuts i que es mostren a l'aparador de qualsevol llibreria oberta a un públic mitjà i majoritari, gairebé preferiria que els adolescents es limitessin a les lectures exigides a l'institut i als llibres de text. No sé fins a quin punt és positiu que el món de la màgia i els amorius entre vampirs i mortals siguin la referència escollida entre els lectors més joves i, de fet, considero fatalment nocius els valors que s'exposen al llarg dels 3 o 4 volums que es publiquen de cada novel·la.

Lamento que la meva opinió pugui semblar retrògada i puritana, però no em sembla adequat que les històries d'amor siguin expremudes fins a confondre's amb obsessions delirants, passant pel punt culminant de "la primera vegada" on tot és meravellós i l'entrega entre dos joves és absoluta i indiscutible. Reconec que trobar l'equilibri entre novel·les com Crepuscle o Perdona però vull casar-me amb tu, i els arxi coneguts i antiquats llibres de la col·lecció El Vaixell de Vapor, no és fàcil, però penso que la vida és quelcom més que lluitar amb éssers malignes amb varetes i encanteris, i que l'amor passa per coses més importants que pagar un cap de setmana a París a la protagonista de torn. Possiblement la realitat sigui més avorrida, però encara no s'ha inventat una andròmina real que pari el temps quan als mortals ens toca el despertador a les 7 del matí.

La meva altra cara de la moneda

I aquesta, encara que sembli mentida, és la meva mare amb cinc o sis anys, per tant la fotografia deuria ser feta molt al principi dels anys 60. Ella va estudiar a les Carmelites del Prat de Llobregat fins al 14 anys, quan per motius de feina del meu avi, tota la família es va veure obligada a traslladar-se al centre de la metròpoli barcelonina. La van matricular a les mateixes Carmelites, que tenia el centre educatiu a Lesseps, però dels 14 als 16 anys, la meva mare va començar a mostrar un caràcter massa rebel i fort per encaixar amb tot el que caracteritzava una escola de monges.

Una tarda de divendres, la "hermana" que vigilava la fila de noies que havien de pujar cap a les aules, es va fixar que la meva mare no duia la cinta marró reglamentària, al cabell, per lligar-se la cua i la va arrossegar al mig del passadís perquè les altres nenes poguessin veure com la escridassava públicament. Això va fer que, només arribar a casa, amenacés a la meva àvia donant-li dues opcions: o la treia de les Carmelites i la portava a l'institut públic, o deixava d'estudiar.

El dilluns següent, la meva mare ja estava asseguda a l'institut de batxillerat on, un any més tard, va conèixer al meu pare.

Anys d'escolarització a la Salle Bonanova de Barcelona

Òbviament, tothom, qui més qui menys, guarda fotografies dels seus pares o avis molt semblant a aquesta, a l'estil Florido Pensil, que mostren el que eren els anys d'escola durant l'època de la dictadura franquista espanyola. El meu pare va estudiar en una bona escola de Barcelona, concretament La Salle, amb la resta dels seus tres germans; a la dreta hi ha el meu oncle Lluís, i el meu pare, a l'esquerra que agafa la plumilla, estri que es feia servir com avui dia es fa servir el bolígraf o, gairebé, el mòbil.

Pel que explica el meu pare, sembla ser que els anys a La Salle van ser prou amens i no en guarda mals records, excepctuant uns mestres o "hermanos" que no tenien cap problema a l'hora d'amonestar amb el regle a tort i a dret. Deixant de banda l'aferrissada disciplina que van rebre, i que avui dia seria impossible de somniar a les nostres escoles, segurament van ser anys feliços de companyonia amb els altres alumnes, de partits de futbol al pati de l'escola, de les calces curtes a ple hivern, de llargues misses dominicals i de genolls pelats i ensangonats que deurien posar a prova la paciència de sant de la meva pobra àvia.

Fotografies descobertes als racons

És curiosíssim adonar-me del temps que mai he invertit en dedicar un mínim d'atenció a les fotografies que hi ha penjades a casa meva i em sorprèn, encara més, veure que mai n'he extret cap conclusió o que, ni tan sols, he fet l'esforç d'identificar a aquells que hi són retratats, ni el lloc on els personatges mostren un somriure o un gest contrariat que la càmera s'ha encarregat de fer palès en primer terme.

Per contra, fa uns mesos vaig descobrir, als estants superiors dels armaris de l'estudi de casa meva i entaforades de qualsevol manera, unes capsetes on la meva mare havia anat guardant fotografies de la seva infantesa i joventut, a més d'altres fotografies sense tanta importància personal; dels anys escolars del meu pare en conservo poques, desgraciadament, però m'ha agradat que aquelles que capten els seus quatre anys de noviatge hagin arribat a les meves mans d'una forma tan romàntica i casual. Com a historiadora, m'irrita moltíssim que una mà escrupulosa no hagués tingut el detall d'escriure el lloc i la data al darrera de les imatges, però suposo que en aquesta vida no es pot tenir tot; per altra banda, també m'agrada especular una mica, i quan em relaxo, veig que no m'obsessiona controlar tota la cronologia de les imatges familiars... al contrari! Forma part de la màgia del no haver nascut, moure'm en terra de ningú, veure i no veure, saber i dubtar i, finalment, emocionar-me per tot allò que es mostra, que no entenc i que no he viscut, però que en el fons, jo no seria jo si tot allò que no entenc, no hagués passat.

1879. Pere de Palol, Ramell de Violas

Al inspirat poeta y cantor de las glorias de la inmortal Girona D. ENRICH CLAUDI GIRBAL

(lo trovador del Onyar)

A ningú millor que á V., entussiasta y ardent catalanista, que, habent consagrat tota sa joventut á enaltir y fer coneixer, com a trovador é historiayre, las glorias de la nostra ciutat nadihua, fou lo primer en ella y dels primers en Catalunya en secundar lo modern renaixement de a hermosa y rica llengua catalana; podria dedicar mos primerencs ensaigs, fruyt mal asshonat, es cert, pero llegítim de la llavor per V. escampada desde mólt temps en las delitosas rieras del Onyar.

Si totas las anteriors consideracions no fossen prou suficients pera ferlo objecte de tal atenció, ho seria complerta la exquisida benevolencia ab que V. s'ha prestat á donarme sos apreciables consells am motiu de mos primers passos en lo conreu de la poesía catalana, senyalantme carinyosa y pacientment los inevitables defectes, deguts á mos pochs anys y ninguna experiencia literaria.

Sé que que son pobres y migradas las floretas que forman mon humil RAMELL DE VIOLAS, que á instancia d'alguns amichs me atrevesch á donar á la estampa; més no per aixó desconfio que V. les accepte y las protegesca ab son nom, que, posat al devant de mon llibre, servíra de pública mostra de consideració y afecte de un de sos verdaders admiradors y de senzill tribut de agrahiment y amistat.

Girona, 25 Abril de 1879. PERE DE PALOL.

Meravellós

Expliquen les males llengües que el príncep Felipe, abans de conèixer a Doña Leticia, es va enamorar d'una gitaneta i la va voler presentar als coneguts, pares i la resta de parentela reial. Abans del gran dia, però, el príncep va decidir pagar-li unes classes de reeducació de llenguatge i protocol per evitar situacions incòmodes entre l'elit del país. Quan va arribar el moment, la noia es va veure envoltada de les dones més importants del país que presumien dels regals d'aniversari que havien rebut dels seus marits:

- Por mi cumpleaños, mi marido me ha regalada un yate.- I la gitaneta contesta:

- Maravilloso.- Una altra dona segueix:

- Pues a mi me ha comprado un anillo de oro blanco con un diamante incrustado.

- Maravilloso.- Segueix responent la noia.

- Y a mi, un viaje a las Caimán para ingresar la fortuna de mi difunto padre.

- Maravilloso. - Les dones, una mica estranyades que la gitaneta només conesti amb monosílabs, li pregunten:

-¿Y a ti, qué te ha regalado el Príncipe?

- Pues unas clases de protocolo y etiqueta, porqué a la hora de decir "película", pronunciaba "pilícula", para decir "furgoneta" decía "flagoneta", y para decir dar a entender que algo me daba igual, decía "me la suda el coño" i ahora digo "MARAVILLOSO".

Acudit cedit per cortesia de Lluís Buscató, qui no té el copyright, però que sempre em reclama els drets d'autor.

No voldria acabar a dia d'avui sense pensar en una de les frases que el meu bon amic deixa caure sovint, i que no li falta raó: "No et prenguis la vida massa seriosament, tampoc sobreviuràs". Meravellós!!! :)

Les decepcions no maten, i les esperances fan viure. (George Sand 1804-1876)