Molta cua ha portat, fins a hores d'ara, la xifra de 400 euros, sigui perquè aquests diners que es donaven en ajuda, gràcies al govern del president Zapatero, s'estan començant a retallar degut a les reformes econòmiques que són menester per reflotar la situació de casa nostra, ens agradi o no. Malgrat que a ningú li agrada que li posin la mel a la boca per no res, suposo que 400€ no són un gran capital i que, probablement, en gastem molts més al llarg d'un any en coses vanals i poc útils.
Aquest seria el cas del meu pare, a qui no se li va acudir res més que desempolsegar dels armaris de l'oblit una catifa que hauria comprat feia alguns anys però que poques vegades s'havia fet servir a casa, vés a saber tu perquè i que, per més inri, havia costat exactament la dita quantitat. Pel que fa a la resta del que he d'explicar, em sembla que no cal que em perdi en descripcions poètiques ni romàntiques: en una casa amb gat, les catifes tenen els dies comptats i són tan incompatibles com la nit i el dia, la qual cosa la meva mare ja deuria haver endevinat perquè va ser ella qui es va encarregar de guardar la catifa el dia que la meva gata va venir a viure amb nosaltres.
El meu pare la va voler estendre al menjador el dia de Nadal i, literalment, va durar sencera de Nadal a Sant Esteve. Per més mostra adjunto l'estat de la catifa, tres dies després que la meva gata hi hagués deixat les seves empremptes personals i que el meu pare proposés matar al gat, i vendre'n la pell per 400 euros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada