dijous, 20 de gener de 2011

El gat sobre les teulades

Ahir nit vaig pujar al terrat de casa maquinalment, com faig cada nit que hi ha lluna plena, perquè a la meva gata li agrada passejar-se pels terrats dels veïns mentre jo dedico a fer balanç del dia, aprofitant la llum tènue i grisa que fa la silueta de la meva companya més negra i més misteriosa. Ho confesso, és de les poques estampes romàntiques que em permeto el luxe de recrear i recrear-m'hi per a sentir-me una mica especial. Mentre ens fem companyia i espero que la Bruna hagi fet la seva ronda nocturna, em passa pel cap una conversa que he mantingut al final de la tarda amb uns amics que han perdut la seva font d'ingressos recentment i que tenen poques expectatives de trobar-ne una de nova en breu.
Els meus amics conformen tota una tonalitat de grisos dins el blanc i negre que engloba l'extracció social; n'hi ha que els seus pares tenen engegat des de fa molts anys, despatxos d'arquitectura amb clientela fixa i fidel, d'altres han hagut de començar de zero mitjançant esforços i mèrits propis, passant per aquells qui van optar en aprendre un ofici durant la seva adolescència per a exercir-lo sense pretensions, però amb orgull. La majoria d'ells, però, han hagut de reorientar la seva vida personal i laboral: les hipoteques creixen igual que els interessos, a excepció de sous que es redueixen o desapareixen, d'altres han hagut de tornar a casa d'uns pares que ja respiraven tranquils en veure que els seus fills gaudien d'autonomia, i els qui tenien pensat formar una família amb la seva parella, han hagut de frenar l'impuls més natural que ha mogut el món des que el món és món.


No tinc resposta a les seves preguntes ni solució als problemes. Aguantar, suposo. No deixo de pensar que l'entrada del nou segle marcarà un abans i un després en l'estat d'ànim de la joventut que té ganes de treballar per viure, i de crear alguna cosa que pugui deixar emprempta; de la mateixa manera que, salvant les distàncies, la derrota de 1898 a les colònies espanyoles, va marcar profundament la mentalitat dels nostres avantpassats.


Per sort, la meva gata no va trobar cap ratolinet ni cap altra bestiola per entretenir-se dalt les teulades dels veïns, perquè ahir no tenia ganes de donar voltes a una història cíclica que em fa por que es repeteixi i que ens afecti quan ja sigui massa tard.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada