Fures a Font Romeu

Si hi ha amistats que val la pena mantenir, malgrat que el contacte no sigui tan freqüent com una servidora voldria i les nostres trobades, al llarg de l'any, es podrien comptar amb els dits d'una sola mà, no dubtaria a assenyalar en Santi i la seva companya Núria. No només valdria la pena enumerar les seves excel·lències a la cuina, que en cada sopar no han deixat de sorprendre'm gratament, sinó que sempre han estat disposats a compartir part del seu temps i companyia amb mi, em presentés sola o acompanyada, feta una porqueria o anímicament exultant. Com correspon a aquells qui etiquetem com a "bons amics": sempre han estat al meu costat quan els necessito i... recoi! Com s'agraeix!

En un dels nostres últims sopars em parlaren d'una anècdota força còmica relacionada amb uns animalons prims i poca cosa, anomenats fures; la veritat és que van haver d'il·luminar-me amb explicacions enciclopèdiques perquè jo pogués situar visualment aquells éssers curiosos en el meu cervell i que mai hauria vist personalment si no fos per la pintoresca varietat de fauna que ofereixen comerços com l'Espai Gironès.

Ser hospitalari comporta situacions de risc indesitjades, la qual cosa és el que va passar quan en Santi i la Núria van convidar una parella, amics seus, a passar un cap de setmana a l'apartament de Font Romeu; evidentment, aquells van acceptar encantats però objectant que en comptes de fills havien decidit adoptar una parella de fures i que de cap de les maneres es veien amb cor de deixar-les soles tot un llarg cap de setmana i que si hi havia cap problema en dur-les a Font Romeu. Evidentment, en Santi i la Núria van dir que "cap problema i que el que comptava era estar plegats malgrat que el piset fos de 60 metres quadrats i que ja hi encabirien quatre adults i dues fures". Però no tot podia quedar en bones intencions; 60 metres quadrats poden esdevenir-ne 600 si una de les fures es pren la llicència d'escapar-se de la gàbia i no hi ha manera d'atrapar-la. Igual que els 60 metres quadrats poden convertir-se en 6 si la famosa gàbia que guardava les fures ocupava tota la superfícia aprofitable de l'estar menjador de l'apartament. De la mateixa manera, els citats 60 metres quadrats poden resultar agobiants si alguna de les llaunes que havien de servir per alimentar als animalons es vessa i s'escampa a la catifa més gran del pis i no hi ha manera de fer fora les males olors (i encara menys a les fures!)

Deixant de banda la higiene de l'apartament de'n Santi i la Núria, qui van quedar farts de visites i fures per una bona temporada, caldria revisar la mentalitat que ens ha dut a adquirir animals certament incompatibles amb el nostre estil de vida, per molt exòtics i curiosos que ens semblin. Certament, una fura és un animal petit i esgotador que té tendència a moure's i a amagar-se en els racons més insospitats d'un habitatge, a més de gaudir d'un caràcter una mica agressiu que no deixa de sumar-hi cert encant quan els nostres sentits olfatius es veuen obligats a suportar el perfum inherent que inclouen els dits animals.

Si us plau, pensem dues vegades quin animal de companyia volem que comparteixi el nostre espai i, per sobre de tot, si convé realment que tinguem un animal de companyia. Els nostres desitjos no sempre concorden amb el sentit comú i amb la realitat!