divendres, 4 de febrer de 2011

Les meves cançons


EL PARDAL


Una cançoneta nova


vos la diré,


vos la diré,


del pardal quan s'ajocava


sota orangé,


vos la diré,


del pardal quan s'ajocava


sota orangé.


Lo pardal, quan s'ajocava,


feia remor,


per veure si'l sentiria


la seva amor.


La seva amor és dins cambra


que no'n sent res,


sinó'l moço de la casa,


el traginer.


De la finestra més alta


li'n va parlar:


-Les onze hores són tocades,


vés-te a acotxar.


-No m'acotxo pas encara,


vai de camí:


som fet una prometença


a Sant Magí.


Quan a Sant Magí vai ésser


vai suplicar


que'm deixés anà a mes terres


per festejar.


Quan ne vai ésser a mes terres


jo'ls encontrí


los tres amors que tenia,


tenia allí.-


Tres galanes que tenia


eix aucellet:


Mariagna, Petronella


i Isabelet.


Als tres amors que tenia,


quan els trobí,


los va donar una creueta


de Sant Magí.


Ella li'n fa de resposta:


-No és hora, no:


quan m'haureu demanadeta


serà raó.-


Ai cançó qui t'ha dictada?


qui treta t'ha?


És un minyó de la plana.


Gentil Romà.




Ahir nit, per circumstàncies estranyes però casuals, vaig haver de cantar algunes cançons del repertori català que tenia apreses des de ben petita, a un gat esquerp i rondinaire que l'havien ferit a l'esquena. A més de la satisfacció personal que em va reportar que l'animaló en qüestió acabés roncant entre els meus braços tranquil i satisfet, vaig adonar-me de com passen els anys i del temps que feia que no feia ús d'aquelles cançons que tan m'agradava d'escoltar, tant per la melodia com per les llargues històries implícites amb moralina i missatge adoctrinador.


La cançó del pardal és una de les meves preferides, malgrat que aquesta giri entorn les històries d'amor amb final obert i, a vegades tràgic, on s'acabava imposant la voluntat dels pares i donant lloc a les eternes mal maridades que sospiraven per l'amor d'un amic misteriós.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada