dilluns, 16 de maig de 2011

El gessamí (28 de juliol de 2009)

Text escrit el 28/07/2009. Farà un parell de dies, el gessamí de casa va florir de nou. Cada any que passa, es fa més i més gros. Espero que segueixi florint, malgrat que les circumstàncies siguin especials.


Penso en un instant, un record captat al vol d'aquelles ocasions que simplement passen i, anys més tard, compareixen a la memòria sense cap voluntat d'evocar res en particular. Potser enyorar.

Penso en l'arbust de gessamí del pati de casa; aquest, poc després de ser plantat, es va entestar en crèixer i florir cada vegada més ufanós, mentre la malaltia d'una persona estimada també avançava lenta però inexorablement. Ignoro quanta fe i esperança foren dipositades en aquella planta de flors tan belles i tan blanques, no puc saber la quantitat de preguntes sense resposta que es deuria fer la meva mare mentre passava la mà, amorosament, enmig de les fulles que ja eren seques, ni si les seves pregàries van ser escoltades. Senzillament, no ho sé.

Incomprensiblement, avui encara creix, brota i floreix. Incomprensiblement perquè el miro des del meu balcó, imaginant-me la figura menuda, silenciosa i alegre de la meva mare, sempre d'esquenes, i inclinada sobre les noves flors d'estiu del gessamí.

Incomprensiblement perquè només són records i desitjos que han tornat a la meva memòria sense haver-los cridat, però que són grats de no oblidar.

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada