dijous, 16 de juny del 2011

Converses amb la meva gata o "Jo no estic indignada"

"Ja han passat dos dies després de les pluges. Estaràs contenta, no? Au, ara ja pots anar a córrer i a escampar la boira, però no et quedis aquí com una ànima en pena, esperant que avui també et faci lloc a la taula d'estudi, entre les meves notes i els munts de feina que se m'acumulen i que ja hauria d'haver entregat. Si vols que et segueixi comprant les teves llaunetes de gambes i no el pinso barat del súper, hauràs de deixar-me treballar."

"No, no és que vulgui menysprear la teva companyia, el problema és que em robes un espai que em fa falta per treballar i organitzar-me. I no, no m'he tornat boja; no em miris amb aquesta cara de circumstàncies perquè ja saps que parlo sovint amb tu en veu alta."

"Deixa estar el llibre, no el trepitgis quan està obert! L'únic que aconsegueixes és fer-lo malbé abans que jo no l'hagi guixat de dalt a baix... ho sento, són els modus operandi de cadascú, jo sóc de les que treballo els llibres, sempre i quan no siguin de la biblioteca. Perfecte: acabes de desendreçar-me les notes que havia  escrit la nit anterior... està bé! Llegeix. Deus ser la única gata del món que para atenció a la meva mà quan escriu i que després fa veure que analitza amb atenció allò que ha deixat per escrit. Com a mínim tu ets un dels éssers més propers a mi que em llegeixes. Què seria de nosaltres si aquells que ens estimem no es prenguessin la molèstia de saber què posem per escrit per a la resta del món? En cas contrari no em quadrarien els números. No hi ha res més trist que l'oblit dels qui tenim a prop. (Aprofito l'avinentesa per demanar-te excuses si en alguna ocasió no t'he posat el menjar a l'hora que et tocava, assumeixo que no sempre sóc constant pel que fa als horaris)."

"No, no me les estic donant de vícitima. Escriure és un molt bon remei per l'ànima, però sóc de les que penso que no es pot passar a l'estadi d'un victimisme certament exibit. En alguna ocasió he tingut temptacions de parlar de les meves experiències a l'institut, les quals no tenen gaire res de bo a mostrar, sobretot perquè no tenia amics. Sí, així de clar. No tenia amics i això no sabria dir-ho d'una altra manera que no ratllés el paper de ploramiques, per tant prefereixo dir-ho així, ras i curt, pensant que probablement els altres eren  els dolents i els cruels, però jo no deixava de ser una repel·lent setciències que, evidentment, no tenia gens de culpa en la meva exclusió". (Espero que es capti el to irònic d'aquestes frases!)
No, gateta meva, gairebé sempre tenim el que ens mereixem i jo no puc estar indignada. La indignació la deixo per aquells qui creuen que se'ls ha agraviat irreversiblement i que tenen dret a exigir el benestar i  la placidesa que l'últim terç del segle XX ens havia regalat a tots plegats.
Ah, i pel que fa a les meves amistats fallides de l'adolescència, tot ha quedat compensat amb el pas dels anys i amb l'entrada a la universitat... si és que no hi ha res com aprendre dels errors i anar millorant allò que hauríem de corretgir. Esperem que aquesta senzilla reflexió també pugui ser aplicada a tot allò que haguem d'afrontar i a les futures dificultats que ens arribin.

4 comentaris:

  1. M'ha encantat. Jo també parlo amb en Mishi però sense tanta profunditat. El que m'ha agradat ha estat reconèixe'm en alguns passatges d'adolescència.

    ResponElimina
  2. Gràcies Vinyet, sentir-te reconeguda en alguns passatges de la teva adolescència sempre farà que siguis una mica especial. Al cap i a la fi, a vegades es passa malament però a la llarga, em sembla que és motiu d'orgull :)

    ResponElimina
  3. Bé... tornem-hi... després d'una parrafada, la novetat m'ha jugat una mala passada i tot el què havia escrit se n'ha anat en orris !!! Si és que això de l'edat ja m'afecta, i si amb el feis encara m'hi entenc, això dels blocs em sobrepassa... sniff...
    Com anava dien, això em recorda una torracollons de gateta que corre pel meu pis, la qual hi va arribar degut al fet que uns amics havien de fer obres a casa seva durant quinze dies, i la pobre bèstia ja fa tres anys que ens aguantem mutuament... A més a més, a mi no m'havien agradat mai els gats, serà perquè ma mare en té alèrgia ? O perquè a pagès sempre s'ha dit que el gos és de l'amo i el gat de la casa ( per això aquesta bestiola s'hi va quedar... s'havia criat entre aquestes parets... ). Doncs bé, l'esmentat felí, a part de ser un dels únics motius de disputa després de la meva separació, ha adquirit el vici de fer-me companyia quan sóc al davant de l'ordinador, fins aquí tot passable, fins que li venen ganes de mostrar als altris el seu pensament i es passeja pel cim del teclat escrivint coses que dubto que hi ella mateixa entengui. I el pitjor bé quan, després d'estar una estona tocant els rosaris, li ve una passió de son i es queda adormida ocupant la filera de tecles " tab, capl lock, shift, ctrl " amb el consegüent inconvenient que això suposa per a una escriptura fluïda... Però també l'he d'entendre, ens veiem només un parell de dies a la setmana, i és la seva forma d'agraïr-me que estigui amb ella...
    Com que això dels blocs és nou per a mi, si m'he estès massa en el comentari fes el favor de renyar-me, i si no, doncs com tu mateixa has dit, ve bá saber que algú et llegeix de tant en tant.
    El tema dels amics de la infància i el dels indignats, un altre dia, que hi ha molt a dir...

    Una abraçada !!!

    ResponElimina
  4. En cap cas, Filip, la teva "parrafada" és massa extensa. De fet, agraeixo moltíssim el teu interès i la teva lectura, i això em dóna coratge per seguir escrivint altres coses. Sempre és una alegria que la gent dediqui part del seu temps a llegir i a conèixer allò que jo vull compartir.
    La teva relació amb la mixeta és interessant de saber i tot són punts de vista a tenir en compte; ens agradin, o no, els gats... sempre acaben formant part de la nostra vida!

    Una forta abraçada i fins aviat!!! :)

    ResponElimina