Fa temps que m'he enterrat viva en el temps mort. Sento que jo mateixa he cavat la fossa dels desitjos segats abans d'hora, i és així des que estimo. He quedat ofegada enmig del silenci dels tabús, de la por i del decensís; el crepuscle d'una vida no pot perdonar la meva joventut, i crec finir-me sense respostes a tantes preguntes que encara no he formulat. El pes del destí no porta el meu nom escrit i és més del que puc suportar. Estic cansada. Cansada d'unes experiències vitals que tampoc he viscut i que necessito provar que existeixen.
La poesia i el futur m'esguarden, expectants, amb urpes esmolades: la primera sap que no hi tinc cabuda, el segon espera que salti al buit, per no aixecar-me'n.
Molt bonic! Per cert m'agrada molt la imàtge del gat olorant les flors.
ResponEliminaMoltes gràcies, Mariona! La fotografia del gatet és agafada d'internet, però no tenia el copyright activat.
ResponEliminaNo tens pas gats tu? Així els podríem posar al bloc...
Elara, hola, sóc la Cris, del V/N, però també sóc la "cara" de la FEM, la que porto el grup de fotografia del facebook :) Allà ens hem vist algunes vegades, i avui, en un grup comú, de Catalunya música, he descobert el teu espai, que passo a enllaçar, m'agrada molt el teu estil, així, que, amb permís, i sense fer massa soroll, vindré a veure què ens expliques, d'acord? Un plaer saludar-te :)
ResponEliminaés un escrit una mica trist, no?
ResponEliminaBenvolgut Anònim, els escrits sempre van en funció, una mica, de l'estat d'ànim. Però sempre cal tirar endavant, malgrat que les circumstàncies no siguin del tot favorables. Una abraçada.
ResponEliminaGuau!! Elara m'has deixat bocabadada!!
ResponEliminaQue no hi tens cabuda a la poesia? Gira-li la cara d'una bufetada! Si la poesia creu això és perquè està molt equivocada... :)
Corroboro les paraules de la petit Coco!!
ResponEliminaEs preciós, trist xo preciós :)
A la poesia hi tens cabuda des del moment en què sents que existeix
ResponEliminaBon dia !!!
ResponEliminaAixò de començar a treballar a les 7 i a mig matí haver acabat el jornal té certs avantatges: un d'ells és que tens la resta del dia per dedicar-te a passar fotos i, entre àlbum i àlbum, fer costat a una persona que ho està passant malament; i parlant de l'esmentada persona, aquí hi veig una entrada de fa uns dies. En ella es parla d'un moment a la vida en què un sembla fora de lloc, es diria que aquest món no va amb ella, o és ella que es veu diferent de la resta... i ho fa d'una forma compungida. Doncs voldria trencar una llança en favor d'aquesta situació !!! Sàpigues que el món que tenim a fora els ulls és d'allò pitjor que podem trobar: una societat materialista, sense sentiments ( o falsos, que encara és pitjor !!!)i, és clar, alguns ens sentim totalment desubicats... Però sàpigues que és feina nostra millorar el nostre entorn dia a dia: si els que els altres consideren estranys per no ser com ells, els demostrem que som capaços de viure, sentir, estimar... llavors seran ells que quedaran fora de joc: car els nostres sentimants seran molt més forts i verdaders que els seus, i t'adonaràs que la gent t'enveja, envejaran el teu somriure, desitjaran el teu amor, voldran ser com tu. És això possible ??? I tant !!! La primera cosa que has de fer és estimar-te a tu mateixa, sense gaires parafernàlies, no has pas de creure que ets Déu, ningú ho és, ni ell mateix; però sí que has de pendre la teva diferència vers els altres com una millora... són ells els que van malament !!! Agafa una balança imaginària: hi poser el teu coneixement... oi que és superior al de molta gent que no té estudis ni cultura ? doncs ja tens la balança una mica decantada a favor teu... Ara hi poses el teu entorn... vols dir que no hi ha ningú que t'estima ? encara que només sigui una mica ? pel què he vist comeguts que es preocupen per tu n'hi ha uns quants !!! ( El meu avi deia que amics de veritat es poden comptar amb els dits d'una mà, per això no he fet servir aquest mot ); i de família em sembla que també en tens, i no sembla que sigui tan estranya... Te n'adones ??? Aquesta balança sembla que va perdent l'horitzontabilitat !!!
I ara parlem d'una de les millors virtuts que tens: la sensibilitat !!! Que com sé jo que ets una persona sensible ??? se't veu a la cara, es respira al teu voltant, el què escrius... No és fàcil viure així, seria molt més senzill no adonar-te'n del què passa al teu voltant... però seria millor ??? jo crec que no... Quan veig aquest jovent que no carden ni brot i que, amb les possibilitats d'aprendre coses que tindrien són més burros que fets per encàrrec, penso " pobres... quin futur els espera " però no només quin futur professional, si no, i el què és més important, com a persones !!! Posa't al seu costat... què fa la balança ??? Atura't !!! NO corris tant !!! Que aquesta balança està a punt de fer la volta !!! Ara digues qui està al fons del pou... doncs tu estàs al cim de la muntanya més alta !!! Potser et falta saber canalitzar aquests fluxes d'energia que hi ha dins teu... tranquila, tot arribarà !!! No cal que ho busquis, quan arribi el moment te n'adonaràs que ets feliç... no sabràs per què ni per qui, però et sentiràs molt bé amb tu mateixa, miraràs als altres i diràs ! " mireu-me, sóc jo, la persona més extranya i alhora la més feliç " i veuràs com tots t'envejaran... Ah !!! I no esperis que això sigui sempre així!!! Degut a aquesta forma de ser, reaccionaràs més al que passi al voltant del teu món, fent que alguns dies siguis la persona més trista perquè un amic ha perdut un familiar, però l'endemà estaràs d'allò més contenta quan vegis un ocell cantant... però sempre seràs tu, l'Elara meravellosa !!!
Un petó molt gran ...