dilluns, 27 de juny del 2011

Prenent decisions

En primer lloc, i passant per sobre de tot el que necessito dir, voldria donar les gràcies a tots aquells que s'han molestat a donar-me ànims i a interessar-se sobre la situació de la meva gateta, durant aquelles hores que va decidir anar a fer el tafaner en jardins aliens de la resta de cases adossades del veïnat. Entenc que la meva insistència amb els felins pugui resultar curiosa, desconcertant o, fins i tot, feixuga, la qual cosa faria les delícies econòmiques dels psicòlegs a l'hora de pagar les seves factures a finals de mes; em consola, pensar, però, que la meva "obsessió" pugui resultar monotemàtica i a la vegada, del tot inofensiva. Sóc historiadora (ara inclús de professió i reconeguda en el mercat laboral!!!) i els gats i la Història van més lligats del que pugui semblar a priori. Sí, sí, de veritat, no m'ho invento, els gats han tingut -i tenen- un paper privilegiat dins la història de la humanitat, i, segurament, la nostra història hauria sigut una altra Història si no ens haguéssim dedicat a fer segons quines bestieses amb els petits felins, que van ser víctimes de la crueltat humana al llarg de molts segles.

Dit això, confirmo que la Bruna va tornar a casa la nit abans de la Revetlla de Sant Joan, gràcies a una veïna que va posar-se en contacte amb la meva germana per dir-li que l'havia vist passejant pel seu pati.

Probablement hauria pogut fer la meva vida com he fet sempre, si ella no hagués tornat a casa; de fet, m'he acostumat a acceptar i a encaixar que cal tirar endavant sense que els sentiments de pèrdua bloquegin part del creixement personal, però la meva gata m'ha ajudat a cercar l'equilibri que va mancar-me després d'una sèrie de períodes de dol que m'he vist obligada a passar ja fa uns anys. No dic això per recrear-me en la empatia d'aquell qui vulgui llegir-me perquè sóc contrària al victimisme fàcil. Però comparteixo amb tot l'orgull i la tranquil·litat d'una persona contenta amb el seu estil de vida, que els gats aporten equilibri a les nostres vides, tanta com la que podria aportar la filosofia, l'ètica o la religió a aquelles persones que les apliquin.
Deixo oberta la possibilitat que aquest comentari pugui llegir-se com a quelcom totalment fora de lloc perquè caldria salvar moltes, moltíssimes diferències. Cert, i ho accepto.
M'explico: han fet moltes hores de reflexió per entendre que arriba el dia que cal prendre decisions, que estem sols malgrat la gent que ens envolta i que si nosaltres mateixos no prenem les decisions que creiem convenients, algú altre les prendrà per nosaltres. Arriba el dia, també, que fa falta una mà amiga, un còmplice, un aliat, però sobretot, sense allò que no podríem passar, és la comprensió del qui ens mira als ulls sense fer preguntes. Evidentment, la meva gata mai m'ha fet preguntes i si me les hagués fetes, me'n guardaria prou d'escriure-ho al blog perquè sospito que no se'm prendria seriosament i que algú em recomanaria que em passés al Prozac. Siguem seriosos: no pretenc que els demés posin el pràctica les capacitats d'endevinació per a entendre als qui s'estimen, però sovint és necessari que la comprensió vingui donada sense paraules.
Aquest és el regal de la meva gata. La seva presència que ofereix una mirada intel·ligent, potser no racional, però més humana de la que podríem arribar a reconèixer. Si la Bruna no hagués buscat refugi sobre les meves cames en moments difícils, penso que la meva vida hagués estat diferent perquè hauria pres decisions irreflexives, mogudes per un impuls visceral, que no haurien sigut les més adequades.
El problema és, tal i com vaig retreure ahir a la meva gata, que hi ha decisions del tot racionals que s'han de prendre i que fan tant de mal com les conseqüències d'una decisió irreflexiva o imprudent. 

4 comentaris:

  1. Celebro que hagis recuperat la gata. Tot i que no he tingut mai cap mena d'animal domèstic, entenc les persones que els agrada de tenir-ne. Tot i que de vegades porten força maldecaps. Em sembla recordar que en un llibre de l'Haruki Murakami que vaig llegir fa uns anys hi sortia una mena de tribu de gats un dels quals ajudava el protafonista de la novel·la. Hi parlava i l'orientava. No podria assegurar si era el papa Alexandre Borja que diuen que amoixava el seu gat o gata mentre feia audiència.

    ResponElimina
  2. Hola Xavier! Efectivament he sentit parlar del lliber de l'Haruki Murakami, però és un llibre car i estic esperant la "paga doble" per adquirir-lo... pel que fa al papa Alexandre Borja, no en tinc ni idea, però l'actual Benet XVI reconeix que en té un parell i que també l'ajuden a relaxar-se.
    Envejo que no tinguis aquesta mena de lligams emocionals amb els animals de companyia, seria un mal de cap menys :)
    Una vegada més, moltes gràcies pel teu seguiment i per la lectura!!

    ResponElimina
  3. Bona nit Elara

    No trobo gens estrany que mantinguis aquesta mena de converses amb la teva companya de vida, doncs els que hem estat sempre en contacte amb animals sabem que acaben formant part no tan sols de la teva família, si no també de la vida d'un mateix...

    No sé quina mena de decisions has de prendre, ni t'aconsellaria sobre com fer-ho, doncs cadascú ha de ser lliure per triar el seu futur, però sí que hi ha un parell de coses a tenir en compte: la primera és que si decideixes pensant no tan sols en el teu bé sinó en el d'algú més ( encara que sigui la gata ) tens moltes mes opcions d'encertar, doncs en l'anàlisi anteposes el bé de la comunitat al personal... jo hauria fet algunes " bestieses " quan em vaig separar, però llavors arribava a casa i trobar aquella bestiola que m'estava esperant, i que es posava contenta de veure'm, ja feia que la vida tingués un sentit per a mi...
    I la segona consideració, i la poso al darrera perquè és la que cal que no oblidem mai, és que prenguis la decisió que prenguis, un ja no es pot fer enrera, i a partir d'aquell moment , un ha de lluitar per tirar endavant amb el què es va trobant... Una de les frases que més odio és " si jo hagués fet... " : però no ho has fet... i no ho dic en sentit retret, ans al contrari, jo podia haver estudiat més... podia haver entrat de bomber... podia... podia... però no ho vaig fer, i en comptes de penedir-me'n el que faig és buscar-me la vida i lluitar cada dia per ser més feliç jo i els que estan al meu voltant, doncs la felicitat és una cosa que quanta més en reparteixes més te'n tornen !!!

    Bé, ja sé que tot plegat sembla un xic enrevessat, però la intenció és donar punts de vista i fer costat...

    Et desitjo una bona nit, bé, a les dues ... jo me'n vaig a dormir i espero que els vostres somnis siguin tan dolços com espero tenir-los jo

    Una abraçada !!!

    ResponElimina
  4. Sí, efectivament, prendre decisions sempre té enc ompte un costat egoïsta, però per l'altra banda també es té en compte el bé comú de tots els que hi són implicats. Tampoc m'estranya que tinguessis ganes de fer alguna bestiesa després de passar per una separació, però el que és important és tirar sempre endavant.
    Gràcies per la teva lectura. Una abraçada!

    ResponElimina