dimecres, 31 d’agost de 2011

Cartes i sms

Les veus populars i, potser, les veus més pessimistes deien que el telèfon acabaria amb les cartes, i fa quatre dies també es creia que els correus electrònics "matarien" definitivament les vies de comunicació tradicional que havien funcionat al llarg dels segles, millor o pitjor, malgrat que les notícies arribaven. Avui dia estem permanentment comunicats, interactuem amb els altres sigui l'hora que sigui i, segons l'opinió d'una servidora, una de les conseqüències, entre moltres d'altres, que ha portat aquesta situació és un romanticisme greument ferit de mort, pel que fa a la comunicació entre dues persones.
El pare del meu avi va escriure moltes, moltíssimes cartes durant els anys posteriors a la Guerra Civil espanyola, mentre passava uns anys d'exili a França i esperava que les coses tornessin al seu lloc, tot i que el pobre home es va trobar enmig  del bàndol perdedor i mai més va tornar a casa; durant els anys 40 del segle XX hauria sigut molt còmode que la seva dona hagués anat rebent sms's instantanis per saber que el pare dels seus fills estava bé, que els trobava a faltar i que necessitava abraçar-los, però aquestes notícies només arribaven molt espaiades en el temps i mitjançant la censura de torn.
Ara duem el mòbil fins i tot en situacions tan inverosímils com quan anem a escriure una carta al Sr. Roca (valgui la redundància) per rebre sms tan surrealistes com els que transcric a continuació: "ok", "fns dsprs", "t trobo a faltar" o "t'stimo".
No és que sigui partidària d'esperar setmanes per obrir la carta d'una suposada parella que m'ha escrit una carta de versos endolcits i tendres, això ja seria una mica massoquista, però en el fons tampoc em faria res esperar el dia o el moment adequat per sentir un "t'estimo" sincer i de viva veu.

4 comentaris:

  1. Ohhhhh!!! cartes des de l'exili... què tendre... Estic totalment d'acord amb tu Elara, la practicitat de la teconologia, per contra, ens roba aquest "plus" de dolçor, de tocar i olorar el paper i les lletres que han estat tocades primer per l'altre, de la incertesa i l'emoció de l'espera, el reconeixement de la caligrafia ja coneguda,... aish! L'entrada que és preciosa. Gràcies, Elara.

    ResponElimina
  2. Gràcies Petit Coco, pel teu seguiment i per la lectura. Reconec que hem avançat en el ritme vertiginós de la practicitat i les actualitzacions instantànies, però sempre queda la recança de no rebre cartes postals i això es troba a faltar.
    Fins aviat, Elara.

    ResponElimina
  3. Veig, Elara, que amb la proximitat de la tardor et vas posant poètica i romàntica. Sempre m'ha agradat d'escriure i rebre cartes i, encara n'escric força. Si faig un correu o un sms em sembla que cal escurçar-ho tot per no perdre temps escrivint i no fer-ne perdre al destinatari que ho ha de llegir. Però escriure una carta amb calma permet d'expressar-se més amb el cor i el pensament. De posar tots els adjectius que calgui. Crec que amb les cartes convencionals ens comuniquem més. Anem caient en un món en què la superficialitat va fent forat! Tot sigui pel progrés!

    ResponElimina
  4. Bé, no és tant per la proximitat de la tardor sinó perquè vaig fer neteja de la bústia del mòbil i dels sms menys importants. A la llarga, penso que G. Orwell tenia raó a 1984, tot sigui per un progrés que escurça l'idioma per a evitar allargar-e innecessàriament.
    De fet, jo sóc de les que encara escriu i envia postals de Nadal, i la gent me les torna en forma de correu electrònic i no és el mateix!!

    Elara.

    ResponElimina