diumenge, 28 d’agost del 2011

Col·laboració familiar Vs endiumenjar-se


L'últim dia de la setmana acostuma a gaudir de molt mala premsa degut a la llanguidesa i el tedi que provoca el descans setmanal de la majoria de serveis que viuen de l'atenció al públic i dels qui tenen lliure tot el cap de setmana, a més de la prèvia desertització dels carrers comercials i més transitats d'una ciutat. Personalment mai m'ha molestat el recolliment que comporta el diumenge, potser perquè per a mi sempre ha sigut un dia d'autèntic descans i desconnexió de la febre del divendres i el dissabte.

M'explico: un dels mals de tenir uns pares poc convencionals és que eduquen els fills amb uns valors que surten, una mica, de la tònica general que caracteritza la majoria de famílies que tenim al voltant. Una de les normes que existia a casa meva, i que lamentablement era imposible trencar, era que els dissabtes era dia de COL·LABORACIÓ FAMILIAR en qualsevol de les tasques domèstiques, i aquesta col·laboració familiar feia impossible que una servidora pogués tornar a les 6 o les 7 de la matinada després d'una xefla del tot sonada amb els amics. Això, quan ja es tenen els anhelats 18 anys, fa que la victòria d'haver arribat a la majoria d'edat i no haver de donar explicacions de l'hora de tornada es converteixi en el caramel més amarg que una adolescent pugui haver provat al llarg de la seva migrada joventut. Cada dissabte a les 9 del matí, sense ni una punyetera excepció, la meva mare entrava a la meva habitació, em pujava la persiana i obria la finestra, i sense gaires miraments em feia fora del llit.
Després d'això em trobava seguint els meus pares comprant al supermercat, posant rentadores, ventilant els llençols, buidant els armaris de la roba i traient la pols dels racons més insospitats de la meva habitació i que jo ignorava del tot que existíssin. Cada dissabte em suposava, també, un conflicte psicològic personal quan mirava d'esbrinar, entre camisa i camisa que planxava, si realment odiava o estimava la meva mare. Les mares "normals" no feien això als seus fills! Com envejava les meves amigues que se les deixava dormir fins a les dues del migdia i que encara els hi preguntaven què volien per dinar, a més de donar-los els diners necessaris perquè poguessin continuar la festa el dissabte a la nit!
 A la llarga em vaig acostumar a col·laborar a casa sense ganes de matar als meus pares, però sobretot em vaig acostumar a sortir els dissabtes al vespre i que la meva mare fes l'orni els diumenges al matí, tinguent la delicadesa de marxar a esmorzar fora perquè jo pogués endiumenjar-me una estona al llit.
També vaig acostumar-me a les tardes de diumenge de xocolata desfeta i nata amb melindros, una bona pel·lícula i... per què no? a les eternes converses amb els meus pares que tant de bé m'han fet i que han acabat compensant la faceta torturadora i horripilant de pares que no em deixaven esmorzar a l'hora de dinar. No sempre es pot tenir tot...

3 comentaris:

  1. Has tingut molt bons pares i t'han sabut educar. Enhorabona!

    ResponElimina
  2. Gràcies Xavier. Reconec que ser pares primerencs no ha de ser fàcil, sobretot aguantar a adolescents, però al final han fet el que han pogut :)

    ResponElimina
  3. Ah, sóc jo. No puc signar amb el meu compte de Google.

    Elara.

    ResponElimina