dilluns, 1 d’agost de 2011

Res és el que sembla

Abans de marxar a París, vaig rebre un regal inesperat d'una persona que m'estimo molt: un llibre, Les ànimes grises, de Philippe Claudel. El vaig devorar en dues tardes perquè el fil em va mantenir enganxada fins l'últim moment, malgrat que la novel·la negra no estigui dins les meves preferències literàries -tot i que confesso haver caigut en la temptació del consumisme de la trilogia de Millennium. Tots som susceptibles de caure en modes, no?-.
L'acció transcorre en els anys de la Primera Guerra Mundial, en un poblet de França central, on apareix el cos d'una nena del poble que havia sigut visiblement assassinada. A partir d'aquí, la història es desplega de la mà d'un policia que habita al poble i que va caracteritzant a tots els personatges que tenen cert interès en la història i en el desenllaç de la trobada del culpable.

Un jutge visiblement indeferent als esdeveniments i que només pensa en la gastronomia, el fiscal vidu que pateix la soledat de la família que mai va tenir en silenci, tot i ser algú que desperta cautela i respecte entre la resta d'habitants, el policia que pren el paper de narrador omniscient, les sempiternes criades que treballen en les llars de la classe alta i que tenen accès a certa informació privilegiada, una mestra que sembla una madonna flamenca de carn i ossos caracteritzada per una dolçor infinita envers els més dèbils... però suposo que tots tenim les ànimes una mica grises, tant pel que fa a la implicació amb allò que ens envolta, com pel que fa als nostres secrets del passat que s'acaben convertint en càrregues difícils de portar. Res és el que sembla i tots tenim un passat.

Probablement aquesta novel·la engrescaria a tots els qui gaudeixen de la lectura, si no fos perquè hi he trobat estranyes similituds amb el film de Michael Haneke, "La cinta blanca" (2009) i, salvant les diferències que hi ha en el fil argumental i en el desenvolupament, em semblaria tenir a les mans un guió de pel·lícula. En tot cas, "Les ànimes grises" no es pot considerar cap obra mestra del gènere policíac o negre, però sí que queda garantida l'expectació fins al final de les seves pàgines, amb un desenllaç del tot inesperat.

1 comentari:

  1. No conec aquesta novel·la. Me l'apunto a la llarga llista de llibres que hauria de llegir. Una novel!la "negra" atípica que vaig rellegir fa poc i vaig trobar extraordinària, és LA PROMESA, de Fiedrich Dürrenmatt. Te la recomano.

    ResponElimina