dissabte, 20 d’agost del 2011

Seda

Quan vaig veure els cartells publicitaris, penjats en les sòrdides parets subterrànies del metro de Barcelona, que anunciaven la pel·lícula "Seda" (2007) , de François Girard, vaig crear-me grans expectatives amb el que havia de ser un film que prometia, i molt!, gràcies a les imatges d'un Japó encara endogàmic i tancat en si mateix, que mostrava la inexistència de la mà occidental en el territori de l'illa de cultura mil·lennària. Evidentment, les imatges no em van decebre però el paper insuls i sense color de Keira Knightley (Helène Joncour) i de Michael Pitt (Hervé Joncour), a més d'un ritme excessivament lent pel que fa l'argument, van acabar amb el meu fruir estètic, fent que hagués de lluitar per no quedar-me adormida a mitja pel·lícula.

Misteris de la vida, però, tres anys després (la pel·lícula es va estrenar a inicis de 2008 a l'estat espanyol) m'entaforen al pilonet de "llibres per l'agost" la novel·la que va inspirar la pel·lícula, i acabo pagant religiosament el que val el llibre, confiant en el criteri del meu guia literari.
No puc dir que el fil argumental hagi variat tant com perquè la novel·la m'hagi encantat, a diferència de la pel·lícula, però reconec que el llibre conté uns matisos que el gran director Girard no plasma en la pantalla, pels motius que siguin. No deixa de ser una història d'amor passional, amb el tòpic de la gelosia que acaba siguent vençuda per la honradesa dels sentiments purs i maritals, amb un toc de resignació i conmiseració, a més de l'atmosfera orientalitzada japonesa i la França meridional del segle XIX que ens trasllada al romanticisme en estat pur. Aquesta és una novel·la on no faltarà la narració del gran tour que travessa el món d'una punta a l'altra, la sensualitat d'una madame exiliada que regenta el millor local de plaer de Marsella i que completa el trencaclosques del triangle amorós i, per sobre de tot, una sensualitat més que explícita i pujada de to en la carta misteriosa que desencadenarà la tragèdia final, el pecat, la culpabilitat i, per descomptat, el perdó.

3 comentaris:

  1. Hola Elara, a mi no em va agradar la novel·la. Ni el tema, ni el tractament dels temes. Barico no és sant de la meva devoció. Em sap greu.

    Una abraçada.

    Lluís.

    ResponElimina
  2. Els "mercats", amos i senyors nostres, ens proposen periòdicament autors de poc valor que llancen com si fosssin grans literats. Em temo que baricco en pot ser un. Alguna vegada he intentat llegir-lo i no me n'he pas sortir. He aguantat molt poques pàgines.
    És clara que també potser un problema meu de feeling (és diu així?) amb aquest autor i potser és un gran escriptor.

    ResponElimina
  3. Quin aburriment de pel·lícula!!! El llibre no l'he llegit, ni penso fer-ho. És el preu que han de pagar (bones o no) novel·les que han estat portades al cine amb poca gràcia... :(

    ResponElimina