diumenge, 11 de setembre de 2011

La Catalunya que no s'adona de res

Catalunya celebra la seva diada el dia 11 de setembre, una data significativa a nivell històric que cada any ens recorda els anys convulsos que es visqueren a casa nostra a partir de 1640 i, més endavant, la derrota de 1714 a mans de la dinastia Borbònica que s'havia instal·lat a la cort reial. Poble curiós el nostre. Tal i com he llegit en el blog d'un bon amic i que, espero, sabrà perdonar que citi la seva idea, hi ha altres dates tant o més adequades per celebrar la construcció de la identitat catalana i d'un estat que vol deixar de ser abstracte o impersonal per a convertir-se en quelcom palpable, fort i corpori, però això ja és una altra història; Catalunya vol i necessita, per sobre de tot, sentir que encara és viva i que respira.

Deixant de banda les amenaces reals que ara patim a casa nostra, per una banda, la immigració dels anys 70, semi integrada, i l'actual que no vol sentir-se prou catalana com per parlar la llengua i acceptar la cultura però sí cobrar les ajudes i obtenir els privilegis de la ciutadania local; i per altra banda, la imminent victòria del PP en les eleccions generals que es mor de ganes de canviar radicalment l'esquelet de les autonomies, fa que estiguem visquent una agonia que ja dura molts segles. No tinc altre remei que dir que, allò que la democràcia havia donat a Catalunya, ara ja fa més de trenta anys, és possible que ho ens ho acabi traient en mooooooolt menys temps. Quedem avisats.

La culpa no és de ningú i és de tots, perquè avui dia tot és relatiu i ningú és culpable (tot i que al llarg de la història sempre han pagat justos per pecadors). Catalunya és un poble que sap defensar-se i que sap queixar-se. Ara fa falta veure si és un poble que sap sacrificar-se per tirar endavant tot el que ha de venir... al cap i a la fi, quina diferència hi ha entre pagar impostos a Madrid o pagar-los a Brussel·les? Quina diferència hi ha entre que ens imposin el castellà a les escoles com que s'obligui al jovent a parlar l'anglès i el francès a uns nivells més que avançats? Sentint-ho molt, Catalunya no s'adona que Europa no deixa de ser un gran monstre que engolirà qualsevol rastre d'identificació individual en el marc de les identitats nacionals, i que només és possible sortir d'una crisi com la que tenim amb un model de decreixement i economia proteccionista. Però, és clar, d'això ja ningú vol sentir-ne parlar perquè identificar els propis defectes als ulls externs és quelcom que no agrada a ningú, i reconéixer que l'Europa de l'euro és el gran fracàs de tots els invents aglutinadors en termes polítics encara cou més a un poble que tenia posada l'esperança en una Europa forta i unida que hauria de reconèixer una sobirania que mai reconeixerà... O sí?

5 comentaris:

  1. No està gens malament. Jo també sóc d'aquest grup que no troba sentit a commemoració d'una derrota, tant per tant podríem remuntar-nos a la de Muret, on s'esfondra la idea d'un gran estat transpirinenc.
    I molts veuen Europa com la panacea, però mai ha tingut intenció de reconèixer realitats nacionals que no fossin estatals (cas belga apart).
    De totes formes, però, bona Diada!

    ResponElimina
  2. M'agrada la llicència de la cita i m'agrada el post, Elara!

    Haig de dir que, tanmateix, inclouria algun matís sobre la UE i l'euro, sens perjudici del fet que la UE no farà absolutament res per a nosaltres.

    ResponElimina
  3. Gràcies, Home tranquil, per la teva lectura. Almenys no sóc l'única que té quelcom a criticar a la UE... i bona cita pel que fa al cas belga, que a vegades l'oblidem!
    Bona diada a tu també!!!

    Elara.

    ResponElimina
  4. Evidentment que no, Borja. Però no he volgut aigualir la Diada a tots els qui encara es miren amb "ullets amorosos" l'Europa que és somiada per Alemanya i França... ja tornaré a la càrrega, ja :)

    Elara.

    ResponElimina
  5. Personalment, no commemoro ni celebro res. Avui és una diada conscienciadora i reivindicativa. I espero que en pocs anys deixi de ser-ho perquè haguem assolit la independència. Crec que sí, que Europa ens acollirà com a país independent. Potser no ho veuré però els joves ben segur que sí.

    ResponElimina