divendres, 23 de setembre de 2011

La sargantana

Per fer honor a un dels poetes més grans de casa nostra i en senyal de respecte i dol a aquestes bestioles que la meva gata ha caçat i torturat sense pietat, al llarg d'aquest estiu:

                                       LA SARGANTANA

Ella no em veu.
Passeja al meu entorn amb confiança
com si jo fos un roc. S'atansa,
-quasi m'espantes, cocodril pigmeu!
Si ara mogués el braç, o el peu,
com fugiria!
Però no em mouré pas.
Jo penso en tu, Senyor, potser algun dia
no t'he vist prou, de tan quiet que estàs.
Sargantana de mi, sota un cel massa ras!
O Déu meu, i en quin cau m'amagaria
si moguessis el braç?


(Màrius Torres).

2 comentaris:

  1. No coneixia aquest poema, tot i que al llarg de la vida he llegit força Màrius Torres. M'ha agradat la comparació de la petitesa de l'home amb la sargantana. L'ésser humà ni tan sols té la lleugeresa per fugir del perill!

    ResponElimina
  2. Ni tampoc li creix la cua en cas de perdre-la... els homes han canviat l'adaptació i l'instint per l'intel·lecte, cosa que no em sembla malament; però en el fons, seguim essent petits en el món i no sempre ho recordem.
    Gràcies per la teva lectura, Xavier. Una abraçada.

    Elara.

    ResponElimina