Explica la llegenda que Déu es passejava pel Paradís posant nom i color a totes les flors que existien, i n'hi havia una en concret, petita i discreta, que esperava el seu torn mentre ploriquejava : "No m'oblidis, no m'oblidis!", però El Creador no podia sentir-la perquè anava enfeinat; fins que un cop acabada la seva tasca de batejar les flors, Déu va fixar-se en la floreta que seguia repetint: "No m'oblidis, no m'oblidis!" i li va dir:
-No tinc més noms per donar, però a tu et posaré "No m'oblidis", els teus colors seran el blau del cel i el vermell de la sang, consolaràs als vius i acompanyaràs els morts en el seu traspàs.
És per aquest motiu que, sovint, les núvies trien alguna floreta de no m'oblidis per dur-la al seu ram i tampoc no és estrany trobar-la en les corones mortuòries que acomiaden els éssers estimats.
És per aquest motiu, també, que planto roses roges i llesamí blanc al jardí que guarden la pau de la casa, i també tinc petites flors de no m'oblidis a l'habitació, al costat de la tauleta de nit, per no oblidar les històries més boniques de la meva vida i perquè, evidentment, tampoc s'oblidin de mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada