dilluns, 3 d’octubre de 2011

La gata que dormia a l'ombra de L'Armentera

La gata dormia arraulida sobre si mateixa, en forma d'ensaïmada, i feia olor de pomes. Aquesta podria semblar una descripció estranya, sobretot si no puntualitzo que la vaig veure mentre reposava a dalt d'una cadira de vímet, en un garatge particular que pertanyia a un matrimoni de pagesos, ja grans, i que feia la funció de receptor de clientel·la que volia comprar pomes a l'engros, en terra de pomes com n'és L'Armentera.
Mentre el meu acompanyant negociava la quantitat de pomes que volia endur-se'n, "no pateixi, ja se'n pot quedar una caixa sencera, es guardaran tot l'hivern i no es faran malbé si no posa la calefacció", jo amaganyava la gata tranquil·la que es deixava fer i es mostrava la mar de disposada a rebre les atencions d'una desconeguda gironina. "Són de Barcelona, vostès?". No, evidentment que no.
L'home m'explica, potser exagerant una mica, que la gata té cap a vint anys i que cada any, sense excepció, els havia omplert la casa de gatets fins que la pobra bèstia va decidir que ja era gran per a córrer darrera de quatre o cinc marruixos que l'esgotarien al cap de poc de néixer. Des de llavors feia companyia al matrimoni de les pomes i esguardava els pobres mortals de ciutat que anaven i venien, carregats de caixes i més caixes de pomes golden i fuji.
Al final vaig sortir plena de pèls de gat i amb cinc quilos de pomes fuji, les quals no són bones per fer al forn, ni per fer-ne compota i encara menys per menjar-les després d'un àpat; pel meu gust són massa dures, àcides i farinoses. Tal quantitat de fruita va quedar repartida entre la nevera i la plata de fusta que ara està al menjador i que quan li toca el sol de migdia, tota l'estança fa olor de pomes fuji. Això fa que trobi a faltar la gata de L'Armentera, tota una veterana lluitadora que, retirada de la vida mundana, dorm a l'ombra dels arbres fruiters i que també fa olor de pomes.

2 comentaris:

  1. Si mai tornes a l'Armentera no se t'acudeixi parlar de carbassons. És el mal nom que els de Sant Pere Pescador, negassants, donen als armenterencs. Fa anys tenia una companya de treball que era de l'Armentera. Un dia se'm va acudir dir que havia menjat una sopa de carbassó molt bona. I es va estar quinze dies que ni em mirava.

    ResponElimina
  2. Hola Xavier, no tenia ni idea de les llegendes populars de L'Armentera. Ja veus que sempre cal estar oberts a les suscpetibilitats locals, que en el fons també són un trosset d'història de casa nostra.

    Suposo que t'haurà perdonat, no?

    Una abraçada, Elara.

    ResponElimina