La gata que dormia a l'ombra de L'Armentera

La gata dormia arraulida sobre si mateixa, en forma d'ensaïmada, i feia olor de pomes. Aquesta podria semblar una descripció estranya, sobretot si no puntualitzo que la vaig veure mentre reposava a dalt d'una cadira de vímet, en un garatge particular que pertanyia a un matrimoni de pagesos, ja grans, i que feia la funció de receptor de clientel·la que volia comprar pomes a l'engros, en terra de pomes com n'és L'Armentera.

Mentre el meu acompanyant negociava la quantitat de pomes que volia endur-se'n, "no pateixi, ja se'n pot quedar una caixa sencera, es guardaran tot l'hivern i no es faran malbé si no posa la calefacció", jo amaganyava la gata tranquil·la que es deixava fer i es mostrava la mar de disposada a rebre les atencions d'una desconeguda gironina. "Són de Barcelona, vostès?". No, evidentment que no.

L'home m'explica, potser exagerant una mica, que la gata té cap a vint anys i que cada any, sense excepció, els havia omplert la casa de gatets fins que la pobra bèstia va decidir que ja era gran per a córrer darrera de quatre o cinc marruixos que l'esgotarien al cap de poc de néixer. Des de llavors feia companyia al matrimoni de les pomes i esguardava els pobres mortals de ciutat que anaven i venien, carregats de caixes i més caixes de pomes golden i fuji.

Al final vaig sortir plena de pèls de gat i amb cinc quilos de pomes fuji, les quals no són bones per fer al forn, ni per fer-ne compota i encara menys per menjar-les després d'un àpat; pel meu gust són massa dures, àcides i farinoses. Tal quantitat de fruita va quedar repartida entre la nevera i la plata de fusta que ara està al menjador i que quan li toca el sol de migdia, tota l'estança fa olor de pomes fuji. Això fa que trobi a faltar la gata de L'Armentera, tota una veterana lluitadora que, retirada de la vida mundana, dorm a l'ombra dels arbres fruiters i que també fa olor de pomes.