Era una manta marró, a quadres, lletja i vella que perdia el borrissol i embrutia el terra immaculat del pis petit, humit i fred del carrer Maluquer Salvador, a Girona. Aquella va ser la primera llar dels meus pares quan van arribar a la nova ciutat, i la manta viatjava amb ells.
Es sentia l'olor de la xocolata desfeta que sortia de la cuina mentre jo, avorrida i lliure de vigilància, al sofà, arrencava les pàgines del llibre que estava llegint la meva mare. Encara guardem el llibre mutilat i encara ho recordo com si fos ahir. Tenia cert interès macabre i morbós el fet d'esfullar, pàgina per pàgina, aquells llibres tant estranys plens de línies negres i monòtones que no tenien cap mena de sentit per a mi. Crec que no em va renyar.
Vaig deixar tota la paret blanca del passadís plena de ditades de xocalata, però ara mateix no en recordo els motius exactes. No era una nena dolenta, tot el contrari, però les tardes de pluja m'atabalaven perquè la meva mare mai tenia ganes de fer res si no havia d'anar a treballar, i jo buscava motivacions allà on n'hi havia i les parets blanques em semblaven, també, molt avorrides. El que sí recordo exactament és que aquell vespre de pluja vaig anar a dormir sense sopar, amb el cul calent i vermell com una tomata i que no va haver-hi més xocolata desfeta durant una bona tempoada.
Eres una nena normal. Qui, de petit, no ha embrutat parets, buidat llibreries, trencat algun llibre o fet un forat a la paret?
ResponEliminaSí, ja m'ho suposo, però no deixa que em van renyar igual. Per cert, jo també vaig arribar a fer uns quants forats a la parte de la meva habitació quan els Reis em van deixar una caixa d'eines per regal, quan tenia 5 anys :)
ResponEliminaElara.