La gavina

Sovint se'ns adjudiquen rols que no hem demanat i ens cau al damunt una responsabilitat que ens queda grossa i no desitgem; segurament això és el que els ha passat a les pobres gavines, esdevingudes l'eslògan del partit vencedor de les eleccions de 2011.

Les gavines, també cal dir-ho, gaudeixen d'una fama contradictòria: aus evocades per mariners que clamen l'enyor de l'estimada enmig d'un mar cruel que els separa del seu amor i de la terra de naixement, també se les considera vulgars rates alades, cridaneres i embrutidores. Estimades per uns i detestades per d'altres, ja se sap que no es pot agradar a tothom.

Em sap greu pels pobres animalets perquè les gavines sempre han sigut un dels ocells que més m'han commogut, segurament perquè jo sempre em poso de part del dolent o del menystingut, coses de la meva naturalesa. Avui, però, hauria preferit que no es convertissin en protagonistes indiscutibles del cel gris i encapotat de la política d'un país que no vull ni citar.

Si aquesta tarda veiés una gavina prop de l'Onyar que volgués escoltar allò que tinc a dir, no podria dir-li que sento dolça melangia ni que penso en ella en tot moment, perquè encara no se m'han espatllat totes les neurones del cervell.

Què se li diu a una gavina? No en tinc ni idea perquè només sóc capaç de comunicar-me amb els gats, però si la gavina tingués a bé d'escoltar-me potser li diria que em sap molt greu pel que ella i la resta de congèneres estan passant i que jo, amb la mà al cor, no he volgut aquest destí per a elles ni per a ningú. El més segur, però, és que la gavina es limités a mirar-me amb impertinència i aixequés el vol, fent veure que no ha sentit res.