dilluns, 31 de gener de 2011

Camprodon, juliol de 1981


Camprodon és una destinació de somni pels amants de les muntanyes verdes i frondoses, a mig camí entre la fecunditat la vegetació feréstega de les Guilleries i els avets d'altes latituds; aquests paratges ja han sigut descoberts per tots aquells qui desitjaven un clima vigoritzant i fresc, tranquil·litat, i totes les delícies que poden oferir els esports de neu a poca distància, sense viure enmig de la vorágine de temporada alta d'hivern tan característica de la Cerdanya.




Els meus pares hi havien passejat sovint, tot i que la idea d'una segona residència encara no era ni un projecte dins la seva reduïda economia, quan tot just podien somniar a adquirir un pis de lloguer o, a tot estirar, de protecció oficial. Pel que puc entreveure de la foto que adjunto, la meva mare posa davant l'arxi conegut pont nou, datat del segle XII (amb algunes intervencions del XVI i XVII), com a bona turista gironina. Efectivament, dos anys després de casar-se, els meus pares van haver de traslladar-se a Girona per motius laborals, la qual cosa va ser un canvi amb connotacions dramàtiques per a la meva mare. Suposo que pocs barcelonins, acabats d'aterrar en una ciutat provinciana com deuria ser l'indret que m'ha vist néixer, es sentien acollits i recolzats pels seus veïns de bones a primeres.




Malgrat tot, tots els festius que el meu pare podia combinar-s'ho amb els estudis, encara no acabats, de la meva mare, eren aprofitats per a conèixer els encants de casa nostra i per gaudir-los al màxim.

diumenge, 30 de gener de 2011

M'espanta el bres de la solitud ,
m'espanta el pas lent de les hores.
Digues, per què em pesa l'ànima
mentre tu busques aïllar-te de mi,
de tu, i del pas de les hores?

divendres, 28 de gener de 2011

Els aeroports i la multiculturalitat

Ahir un amic em deia:
-"Un aeroport és l'exemple clau de multiculturalitat, ningú és d'allà, tothom hi està de pas i cap dels individus hi està a gust".
Seria per pensar-hi a rel dels aconteixements que han succeït al llarg d'aquestes setmanes a Salt, lamentant profundament la mort del noi que va caure de forma tan desafortunada i el malestar que ha deixat a tota la població i a la resta de ciutadans que, molt solidàriament, han demanat una crida a la convivència en pau i a la tolerància.
Però des del meu punt de vista, jo trobo lícit plantejar-me si tot aquest brou de cultiu és el que jo vull per a mi i pel món que he de deixar als meus fills. Entre poc i massa! No simpatitzo amb el missatge xenòfob i feixista dels de PxC, però tampoc pretenc disfressar la realitat del que està passant a base de mirar cap a un altre costat mitjançant el proteccionisme i l'aura de victimisme envers els altres. L'aigua clara i la xocolata espessa, si us plau!

dimarts, 25 de gener de 2011

Pirena Advance 2011


Diumenge passat es va inaugurar la XXI edició de la coneguda Pirena, de la qual en sóc una fidel seguidora i amant des que tinc ús de raó, malgrat que els cànids no formin part de les meves prioritats actuals. Aquesta cursa blanca va iniciar-se amb la presentació dels equips participants i dels gossos a Saragossa, donant lloc al tret de sortida de la travessa des del Pirineu aragonès i que, en breu, arribarà a les nostres terres catalanes de la Molina. El múixing (nom d'aquest esport del tir de trineu amb gossos) es va popularitzar a casa nostra l'any 1991 gràcies a la iniciativa de Pep Parés, de crear un fenomen de col·laboració entre gossos i humans enmig de paratges feréstecs d'alta muntanya, sorgint així la Pirena, que ja ha creat expectació a nivell internacional. D'aquesta manera, al llarg de 15 dies, els quaranta-quatre equips participants hauran de recòrrer més de 300 kilòmetres en 14 etapes, tres al Pirineu aragonès, tres a Andorra, dos a França i les últimes sis a Catalunya.


No serà fins el 5 de febrer que la Molina acollirà el tram final i l'arribada de la cursa, on una servidora espera amb impaciència poder assistir-hi per a poder continuar amb una tradició que es va veure interrumpuda degut als també coneguts exàmens semestrals de febrer de la vida universitària.

dissabte, 22 de gener de 2011

La petita crònica d'Ana Magdalena Bach


"Fer dissabte" és una expressió sobradament coneguda pels catalans, sinònim de fer endreça i neteja a fons de la nostra llar. En el meu cas, no acostumo a regir-me per les lleis de l'ordre i, encara menys, en un dia tan magnífic com el dissabte perquè se m'acudeixen moltes altres maneres diferents d'aprofitar aquest dia, però avui no he tingut més remei que fer una mica d'espai en els buits que omplen les caixes i les carpetes empolsegades.




No hauria imaginat mai que les tardes sense fi que vaig passar a les aules velles del conservatori, ocuparien tantes hores del meu temps de lleure ni omplirien tants carpesans amb fulls i més fulls d'exercicis d'harmonia i contrapunt. Me'ls miro i encara no entenc com vaig ser capaç de robar hores de son i de voluntat per a la resolució d'estúpides melodies que els professors improvitzaven a classe, o d'estudiar tants segles d'història de la música. Passo per alt tot el Romanticisme i el segle XIX, períodes que marquen un abans i un després en les normes que imperaran en la composició actual: prohibides les quintes, les octaves són el recurs del pobre i una heretgia imperdonable, cal reforçar el punt àlgid dels acords de sexta i tercera...tot plegat m'avorria i em marejava, i suposo que quedaria més que justificat si confesso públicament que els meus exercicis d'harmonia mai van ser puntuats amb més d'un notable o un aprovat, per no parlar de l'ingent nombre de fulls que el professor em retornava amb cara de perdonavides, acompanyat de l'inevitable gargot de "repetir, molt deficient".




Però, de sobte, entremig de tanta suor i exercicis repetits, apareix un resum escrit a mà d'un dels compositors i organistes més brillants que es coneixen fins a dia d'avui: J.S. Bach. Per si no fos poc, en els meus anys adolescents m'havia fotocopiat tot el llibret de la Crònica d'Ana Magdalena Bach, un dels llibres que més van marcar la direcció de la meva carrera musical. Fullejant entre els apunts, trobo una petita poesia que Bach va escriure a la seva segona esposa, el dia que es van casar:








A vuestro servidor le trae




inmensa felicidad




veros hoy tan jubilosa,




mi bella y joven esposa.




A quien os contemple ornada




de vuestro traje de boda




y de lirios coronada,




el corazón sonreirá




por vuetro feliz aspecto.




¿Por qué, pues, ha de extrañar




que mis labios y mi pecho




dejen su gozo exhalar?




Segurament, a hores d'ara, no seria el que sóc sense haver llegit aquell llibre, i els meus gustos musicals haguessin anat per altres derroters sense tenir res a veure amb la música antiga. En qualsevol cas, deixo estar la filosofia de "fer dissabte", no em desfaig de cap carpeta i ho torno a endreçar tal i com estava. Em sembla que mai seré capaç de desfer-me de tants anys de la meva vida ni de músics tan preuats per mi.

dijous, 20 de gener de 2011

El gat sobre les teulades

Ahir nit vaig pujar al terrat de casa maquinalment, com faig cada nit que hi ha lluna plena, perquè a la meva gata li agrada passejar-se pels terrats dels veïns mentre jo dedico a fer balanç del dia, aprofitant la llum tènue i grisa que fa la silueta de la meva companya més negra i més misteriosa. Ho confesso, és de les poques estampes romàntiques que em permeto el luxe de recrear i recrear-m'hi per a sentir-me una mica especial. Mentre ens fem companyia i espero que la Bruna hagi fet la seva ronda nocturna, em passa pel cap una conversa que he mantingut al final de la tarda amb uns amics que han perdut la seva font d'ingressos recentment i que tenen poques expectatives de trobar-ne una de nova en breu.
Els meus amics conformen tota una tonalitat de grisos dins el blanc i negre que engloba l'extracció social; n'hi ha que els seus pares tenen engegat des de fa molts anys, despatxos d'arquitectura amb clientela fixa i fidel, d'altres han hagut de començar de zero mitjançant esforços i mèrits propis, passant per aquells qui van optar en aprendre un ofici durant la seva adolescència per a exercir-lo sense pretensions, però amb orgull. La majoria d'ells, però, han hagut de reorientar la seva vida personal i laboral: les hipoteques creixen igual que els interessos, a excepció de sous que es redueixen o desapareixen, d'altres han hagut de tornar a casa d'uns pares que ja respiraven tranquils en veure que els seus fills gaudien d'autonomia, i els qui tenien pensat formar una família amb la seva parella, han hagut de frenar l'impuls més natural que ha mogut el món des que el món és món.


No tinc resposta a les seves preguntes ni solució als problemes. Aguantar, suposo. No deixo de pensar que l'entrada del nou segle marcarà un abans i un després en l'estat d'ànim de la joventut que té ganes de treballar per viure, i de crear alguna cosa que pugui deixar emprempta; de la mateixa manera que, salvant les distàncies, la derrota de 1898 a les colònies espanyoles, va marcar profundament la mentalitat dels nostres avantpassats.


Per sort, la meva gata no va trobar cap ratolinet ni cap altra bestiola per entretenir-se dalt les teulades dels veïns, perquè ahir no tenia ganes de donar voltes a una història cíclica que em fa por que es repeteixi i que ens afecti quan ja sigui massa tard.

dilluns, 17 de gener de 2011

divendres, 14 de gener de 2011

400€ en tenen la culpa


Molta cua ha portat, fins a hores d'ara, la xifra de 400 euros, sigui perquè aquests diners que es donaven en ajuda, gràcies al govern del president Zapatero, s'estan començant a retallar degut a les reformes econòmiques que són menester per reflotar la situació de casa nostra, ens agradi o no. Malgrat que a ningú li agrada que li posin la mel a la boca per no res, suposo que 400€ no són un gran capital i que, probablement, en gastem molts més al llarg d'un any en coses vanals i poc útils.




Aquest seria el cas del meu pare, a qui no se li va acudir res més que desempolsegar dels armaris de l'oblit una catifa que hauria comprat feia alguns anys però que poques vegades s'havia fet servir a casa, vés a saber tu perquè i que, per més inri, havia costat exactament la dita quantitat. Pel que fa a la resta del que he d'explicar, em sembla que no cal que em perdi en descripcions poètiques ni romàntiques: en una casa amb gat, les catifes tenen els dies comptats i són tan incompatibles com la nit i el dia, la qual cosa la meva mare ja deuria haver endevinat perquè va ser ella qui es va encarregar de guardar la catifa el dia que la meva gata va venir a viure amb nosaltres.




El meu pare la va voler estendre al menjador el dia de Nadal i, literalment, va durar sencera de Nadal a Sant Esteve. Per més mostra adjunto l'estat de la catifa, tres dies després que la meva gata hi hagués deixat les seves empremptes personals i que el meu pare proposés matar al gat, i vendre'n la pell per 400 euros.

dimarts, 11 de gener de 2011

"Si m'estimo més els gats que els gossos, és perquè no hi ha gats policia." (Jean Cocteau)

dilluns, 10 de gener de 2011

Bla bla bla bla bla bla bla bla...

Ignoro si la meva educació va ser excel·lent, satisfactòria, passable o pèssima, però tinc per ben segur que els meus pares no consideraven una pèrdua de temps el fet de comunicar-se i parlar amb mi, dedicant-me part del seu temps que podrien haver invertit en oci personal. Suposo que d'això ja es pot considerar educació a seques i, al cap i a la fi, nosaltres acabem siguent el pinso que mengem des de la tendra infància, per tant no és d'estranyar que una de les meves característiques psicològiques sigui gaudir d'una bona conversa amb la persona que tinc al davant i intercanviar experiències de tot tipus. No només m'agrada interactuar amb aquells qui aprecio i que em poden reportar algun benefici intel·lectual, sinó que el complex art de parlar s'ha convertit en el meu vehicle indispensable per a la resolució de qualsevol conflicte que pugui sorgir, sigui d'índole acadèmica, laboral o personal.
Quan topo contra un mur infranquejable, hermètic i tancat a tot tipus de comunicació verbal que no sigui eminentment necessària, m'ofego, m'atabalo i em sento perduda; m'és del tot complicat allargar una mà amiga a algú que no la necesita i que tampoc l'ha demanada, però deu ser que està en la meva naturalesa interessar-me per qualsevol fotesa que pugui formar part de la seva vida, sense ànims de caure en la vulgar tafaneria. Segurament serà qüestió de practicar la capacitat d'adaptació i la tolerància envers aquells qui mostren un tarannà més reservat i que fan del silenci un refugi on hi guarden moments de benestar o de recolliment íntim, encara que jo sigui de les que penso que parlant la gent s'entén i, que tot allò que ens pesa com una llosa en l'ànima, podria ser reduït considerablement si es pogués compartir amb aquells qui ens tenen presents cada dia, encara que no ho haguem demanat.

diumenge, 9 de gener de 2011

La correcció política i la idiosincràcia

Des que vaig posar el peu a la universitat per primera vegada, he hagut d'enfrontar-me amb una sèrie de desmitificacions i trencaments de tòpics que van despertar-me certa susceptibilitat i curiositat en les meves idees de futura historiadora, com per exemple: el rebuig total i absolut d'aplicar la idiosincràcia per a validar una teoria i aplicar-la a qualsevol col·lectiu social. Bé, la voluntat de separar maneres de fer, de ser i d'actuar, independentment del lloc on s'ha nascut o de la metereologia que caracteritza l'indret que ens ha vist néixer, és molt lloable dins la correcció política, la qual a vegades fa una mica de pudor rància, ratllant l'integrisme proteccionista que vol afavorir els sectors socials menys beneficiats del món que ens ha tocat viure. Lloable, sí; però denotaria que no hi ha més cec que el qui no vol veure i poques ganes de dir les coses pel seu nom.
Més clar que l'aigua podria ser el fet que aquests dies de principis de gener, vaig ser de viatge al sud i centre de França, entre Albi i Toulouse, i volguent seguir el meu modus operandi de sopar a l'hora que es sopa a casa meva i fer una copeta d'última hora, vaig quedar d'un pam de nas quan als restaurants ens feien fora amb un somriure amable i sorneguer diguent que era "trop tard" i que les copes vespertines eren quelcom una mica exòtic en aquelles terres i a les dates que estàvem. L'endemà ja teníem apresa la lliçó i ens vam comportar com autèntics francesos, i encara ens vam acabar de sentir més del centre quan a les 6 de la tarda els museus eren tancats i no teníem gaire res més a fer que buscar un supermercat o una pizzeria per a sopar, i després de la pel·lícula del vespre, anar a dormir cap a les 10 de la nit, cosa impensable amb els horaris més meridionals. Tot això, sumat a que la cultura del cafè, en poblets i ciutats petites del país veí, no és un costum massa estès, deixa un ampli ventall de possibilitats per aplicar qualsevol activitat quotidiana en espais tancats i en ambients recollits per a la població no forània.
Probablement estigui mal vist etiquetar el caràcter d'una població que viu al centre de França pel sol fet d'habitar allà on habita, però seria de negats tancar els ulls a les evidències, i no estirar el fil que explicaria uns rendiments acadèmics del jovent diferents, una manera d'aprofitar les hores de la tarda diferents, o inclús una socialització ni millor ni pitjor, si la comparem amb casa nostra. Per evitar caure en la incorrecció política, em remeto a una de les màximes de la cultura francesa: Vive la différence!

divendres, 7 de gener de 2011

Després de les vacances

Siguem realistes: a les acaballes de les vacances de Nadal, els nostres bons propòsits de cap d'any han sigut arraconats en benefici del sentit pràctic que ens caracteritza a tots, després d'haver estirat, una mica, el braç més que no pas la màniga. El gimnàs i les dures sessions d'spinning, les classes particulars d'anglès, els cursos de cuina, la nova capa de pintura de la planta de dalt, o fins i tot, el fet d'haver decidit passar més estona amb aquells qui ens necessiten, queden relegats a segon terme talment com resaria una dita popular que m'encanta, i diu: "enfarinats i a la paella!", ja que si fins ara hem aguantat així, molt probablement el 2011 no exigeixi un canvi radical de pes en la nostra figura, o tenir un nivell d'idioma estranger similar al d'un llicenciat a Harvard, malgrat que, segurament, el català tingui les hores comptades en benefici de la llengua del "imperio español" i del xinès. La sentència del Tribunal Constitucional suposa en pas enrere que, francament, una servidora ja ni considerava factible, havent nascut en plena època de la vehiculació de la llengua catalana i de les fortes campanyes del llençament del català en les escoles.
Ara bé, la cosa encara es complica més quan el panorama internacional ens mostra una Xina altament servicial i eficient a l'hora de comprar el deute de casa que arrosseguem des que dura la crisi internacional... serà qüestió de no obsessionar-se amb el fet de perdre pes en un gimnàs ni d'aprendre anglès a marxes forçades perquè tots haurem de treballar moltes més hores que no pas voldríem, amb la conseqüent pèrdua de pes que segueix a la reducció de l'oci, i de començar a endinsar-nos en els misteris de l'alfabet xinès i dels seus caràcters, qui sap!

diumenge, 2 de gener de 2011

Les meves lectures de gener i el que faci falta

1.- Marc Bloch, La extraña derrota, Crítica, Barcelona, 2009.
2.- Salvatore Settis, El futuro de lo clásico, ABADA Editores, Madrid, 2006.
3.- Anthony Beevor i Artemis Cooper, París, después de la liberación: 1944-1949, Crítica, Barcelona, 2003.
4.- Borís Pasternak, El doctor Zhivago, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2010.
5.- Romain Gary, Europa, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2010.
6.- Stefan Zweig, Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievsky), Acantilado, Barcelona, 2004.
7.- Tzvetan Todorov, Una tragèdia francesa, L'Avenç, Barcelona, 2009.

dissabte, 1 de gener de 2011

El temps

Arribarà el dia que avui serà una anècdota passatgera i ni recordaré com ahir pensava en el demà.
Mai has entès com d'important era el temps per mi, i dubto que ens arribem a entendre mai.