dilluns, 28 de febrer de 2011

Represa

La branca espolsa
l'orgull de la florida
al vent errívol.
L'amor que jo et donava
tampoc lleva collita.


(Rosa Leveroni)

diumenge, 27 de febrer de 2011

Fures a Font Romeu


Si hi ha amistats que val la pena mantenir, malgrat que el contacte no sigui tan freqüent com una servidora voldria i les nostres trobades, al llarg de l'any, es podrien comptar amb els dits d'una sola mà, no dubtaria a assenyalar en Santi i la seva companya Núria. No només valdria la pena enumerar les seves excel·lències a la cuina, que en cada sopar no han deixat de sorprendre'm gratament, sinó que sempre han estat disposats a compartir part del seu temps i companyia amb mi, em presentés sola o acompanyada, feta una porqueria o anímicament exultant. Com correspon a aquells qui etiquetem com a "bons amics": sempre han estat al meu costat quan els necessito i... recoi! Com s'agraeix!


En un dels nostres últims sopars em parlaren d'una anècdota força còmica relacionada amb uns animalons prims i poca cosa, anomenats fures; la veritat és que van haver d'il·luminar-me amb explicacions enciclopèdiques perquè jo pogués situar visualment aquells éssers curiosos en el meu cervell i que mai hauria vist personalment si no fos per la pintoresca varietat de fauna que ofereixen comerços com l'Espai Gironès.


Ser hospitalari comporta situacions de risc indesitjades, la qual cosa és el que va passar quan en Santi i la Núria van convidar una parella, amics seus, a passar un cap de setmana a l'apartament de Font Romeu; evidentment, aquells van acceptar encantats però objectant que en comptes de fills havien decidit adoptar una parella de fures i que de cap de les maneres es veien amb cor de deixar-les soles tot un llarg cap de setmana i que si hi havia cap problema en dur-les a Font Romeu. Evidentment, en Santi i la Núria van dir que "cap problema i que el que comptava era estar plegats malgrat que el piset fos de 60 metres quadrats i que ja hi encabirien quatre adults i dues fures". Però no tot podia quedar en bones intencions; 60 metres quadrats poden esdevenir-ne 600 si una de les fures es pren la llicència d'escapar-se de la gàbia i no hi ha manera d'atrapar-la. Igual que els 60 metres quadrats poden convertir-se en 6 si la famosa gàbia que guardava les fures ocupava tota la superfícia aprofitable de l'estar menjador de l'apartament. De la mateixa manera, els citats 60 metres quadrats poden resultar agobiants si alguna de les llaunes que havien de servir per alimentar als animalons es vessa i s'escampa a la catifa més gran del pis i no hi ha manera de fer fora les males olors (i encara menys a les fures!)


Deixant de banda la higiene de l'apartament de'n Santi i la Núria, qui van quedar farts de visites i fures per una bona temporada, caldria revisar la mentalitat que ens ha dut a adquirir animals certament incompatibles amb el nostre estil de vida, per molt exòtics i curiosos que ens semblin. Certament, una fura és un animal petit i esgotador que té tendència a moure's i a amagar-se en els racons més insospitats d'un habitatge, a més de gaudir d'un caràcter una mica agressiu que no deixa de sumar-hi cert encant quan els nostres sentits olfatius es veuen obligats a suportar el perfum inherent que inclouen els dits animals.




Si us plau, pensem dues vegades quin animal de companyia volem que comparteixi el nostre espai i, per sobre de tot, si convé realment que tinguem un animal de companyia. Els nostres desitjos no sempre concorden amb el sentit comú i amb la realitat!

dijous, 24 de febrer de 2011

"Els gats no es poden educar i ells ho saben. Si no estàs disposat a complaure'ls, seria millor que et dediquessis als gossos" (Terry Teachout)

dilluns, 21 de febrer de 2011

El que diu un gat a un nen abans d'anar a dormir


No tingueu por:


el temps dels àngels difressats de dimonis que s'han endut l'últim rastre de fe, ja ha passat. No tornarà. En la quietud de la nit vetllarem els vostres somnis. Som els guardians, sense ales, de les llars i els infants i, mentre visquem, mai estareu sols. Us bressarem per sempre i els purs romandran immaculats; aquest és el pacte que Déu va oferir i que els homes van trencar.




No tinguis por.


Quan la bondat s'hagi extingit, quan l'esperança s'esfondri en el no res, nosaltres dormirem amb un ull obert per a espantar els mals d'aquest món. Malgrat que no puc parlar-te del demà, malgrat que no som omnipotents: sempre trobareu resposta en els ulls d'un gat que espera, pacientment, sota el reflex de la lluna, que avui dormis tranquil perquè demà sigui millor.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Adéu, Harmonia Mundi!


M'empipa haver de reconèixer-ho però no hi puc fer res: sóc romàntica per naturalesa i, ara com ara, m'és impossible canviar-ho. Degut a la meva irritable tendència, m'entristeix moltíssim passejar pels carrers de Girona i adonar-me de la ingent proliferació de pisos en venda i de locals abandonats, mostrant l'esquelet trist d'unes obres que haurien quedat a mig construir. Pensant-hi millor, passades les vacances d'estiu, ja vaig tenir un disgust dels grossos quan el bar on jo sempre prenia el cafè dels caps de setmana i hi llegia el diari, va abaixar la persiana per temps indefinit, sense donar explicacions, i sense espectatives de reprendre la seva activitat. Sí, ho reconec: va ser un disgust que em va costar d'encaixar.


Però hi ha quelcom que realment m'ha trencat el cor i hi ha deixat un buit que difícilment podrà ser omplert de nou; em refereixo a l'imminent tancament, en breu, de la botiga de música Harmonia Mundi, de Girona. Aquesta, feia anys que ja s'havia especialitzat en la venda de cd's de música clàssica de totes les èpoques i estils, per a tot tipus de gustos i consumidors, a més d'oferir un servei amable, personalitzat i eficient per part dels simpàtics venedors, que sempre han estat a disposició dels clients a l'hora de donar un cop de mà o un bon consell per a una elecció exitosa. En el meu cas, jo sempre havia sigut una fidel seguidora i compradora de les novetats que hi anaven entrant per a poder estar al dia i, també sigui dit de pas, sobretot perquè l'Harmonia Mundi era dels pocs llocs -o l'únic- que venien enregistraments de música antiga, sense necessitat d'haver d'empassar-me cap mena d'aura mística i artificial, pròpia de les botigues destinades a turistes i que ofereixen pseudo música antiquitzant, a més d'altres joies i vés a saber tu què més, que també es troben al Barri Vell de Girona!




Senzillament, tot allò que és bo i que estigui relacionat amb una cultura més minoritària i no de masses, té els dies comptats. No sé si em fa més por aquest fet, o que el país s'acabi d'ensorrar en la seva pròpia decadència i en un últim rèquiem que espero no haver de sentir.

dilluns, 14 de febrer de 2011

"Vides paral·leles"

Plutarc (c.46-c.120), un magnífic historiador i assagista grec, va escriure una obra literària, consistent a mostrar algunes de les biografies dels personatges històrics i rellevants del passat, anomenada "Vides Paral·leles". Aquesta és una lectura obligatòria per tots aquells qui ens hem endinsat en la llicenciatura d'Història, o inclús per aquells qui vulguin conèixer, amb els criteris de l'època antiga, les descripcions i els anàlisis fets, de dos en dos, per a plasmar virtuts i defectes dels personatges. Si cito aquesta obra, no només seria per a rememorar vells temps dels primers anys de la meva carrera, però aquest matí també m'ha vingut al cap el fragment d'un poema de Màrius Torres, poeta català que va viure a inicis del segle XX. Em refereixo al cicle de cançons dedicades a Mahalta, algunes d'elles musicades per Lluís Llach, i més concretament els versos següents : "Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels./ Fem el mateix camí sota els mateixos cels."
El problema de la meva única vida és que jo no tinc 7 vides com tenen els gats, ni sóc una figura històrica ni, encara menys, he conegut el privilegi de ser la musa inspiradora de versos immortals. Per tant, en tindria prou que la meva vida convergís en la d'un altre; que no se'm relegués a ser un mer afluent insignificant i obligat a morir en les aigües que, a costa d'anys i esforç, fa temps que ja han construit el seu camí en el curs del riu. La naturalesa és sàvia, però molt misteriosa: tard o aviat, dos rius paral·lels acaben confluint a no ser que la terra tingui més força o que la mà humana, amb qualsevol argument maquiavèlic i recargolat, es negui a deixar concebre allò que ha estat predestinat a ser des de bon principi.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Les estones de companyia


En algun post anterior vaig deixar caure una anècdota referent a un gat esquerp i rondinaire que estava ferit a l'esquena, concretament en el punt on s'uneixen les espatlles.


-Res important.- Vaig sentenciar només de veure'l; alguna trifulca de nits amb els seus congèneres que hauria tingut un final poc heroic però gens dramàtic. De fet, la setmana passada he dedicat part del meu temps lliure a desplaçar-me a l'indret on sé que merodejava el gat per a fer-li un cop d'ull i assegurar-me que la ferida evolucionava sense complicacions. No només s'estava curant amb correcció sinó que, amb el pas dels dies i amb molta capacitat de passar per alt els desaires d'un gat mascle solitari i escaldat, he aconseguit que l'animaló em toleri en els seus dominis com un mal menor.


Avui li treuran els punts i de ben segur que ja no necessitarà de les meves cures casolanes, però confio en haver trobat un equilibri en la nostra estranya relació i que espero que sigui per molts anys. Sempre hi haurà un raconet, en la meva vida, per a un gat solitari que no necessita dels altres però que gaudeix a estones de la meva companyia.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Crítica a la música polifònica i els gats

Renaixement i Humanisme són dos fenòmens culturals que sovint es tendeixen a barrejar i confondre dins el brou de cultiu que va ser la cultura general dins la mentalitat dels inicis de l'època moderna i part del segle XVI, fins que esclatà la Contrareforma. L'Humanisme fou el moviment intel·lectual més característic del Renaixement, el qual no només va vetllar per la recuperació dels clàssics en la pintura, l'escultura o l'arquitectura, sinó que també s'introduí en el terreny de la música, malgrat que, com tots els moviments que s'allunyen una mica de la intimitat que havien mantingut amb el pretèrit més immediat, no sempre fou acollit amb entusiasme per tots els seus contemporanis que es van veure obligats a adaptar-se a un nou gust imperant per part d'una classe comercial i burgesa emergent. La música no en va ser una excepció.
De la mateixa manera que els quadres eren concebuts com una finestra del món exterior- real i palpable- perquè l'espectador es sentís conmogut, existia la creença que l'elecció de la forma era la clau del compositor per a penetrar en les emocions de l'oient; teoria recolzada, a més, per la lectura dels filòsofs antics, com Plató o Aristòtil, els qual ja havien fet incidència en els efectes emocionals que reportaven en l'estat d'ànim. (Grout & Palisca, 1984)
Tot i l'explosió d'un nou món i dels redescobriments clàssics que tindrien molta importància en els següents segles, no tothom es mostrava satisfet amb la música erudita del seu temps; un expemple conegut és el testimoni d'una carta que ens va deixar el bisbe Bernardino Cirillo, qui expressa el seu descontent amb el que es veia obligat a sentir a les esglésies durant els oficis, reivindicant el retorn als estils antics. Possiblement la seva carta sigui llegida amb un somriure perdonavides, però a partir del segle XVI, veus i opinions com la seva es feren sentir a nivell internacional i també marcaren un abans i un després, afectant, també, a tots els àmbits culturals.
La música entre los antiguos fue la más espléndida de todas las artes. Con ella éstos crearon efectos cargados de fuerza que nosotros, en la actualidad, no somos capaces de producir bien ni con la retórica ni con la oratoria a la hora de con­mover las pasiones y los afectos del alma … Veo y escucho la música de nuestro tiem­po, que algunos dicen ha llegado a un grado de refinamiento y perfección que nunca antes existió o pudo conocerse … Esto está claro: la música de hoy día no es el producto de la teoría, sino sólo una aplicación de la práctica. Kyrie eleison quie­re decir: «Señor, ten piedad de nosotros.” El músico antiguo habría expresado esta propensión a pedirle al Señor su perdón usando el modo mixolidio, el que evocaba un sentimiento de contrición en el corazón y el alma. Y si no hubiese logrado ha­cer que su oyente llorase, por lo menos habría ablandado a toda mente endureci­da a sentir piedad. De esta forma, habría usado modos similares de acuerdo con las palabras y creado contraste entre el kyrie y el agnus dei, entre el gloria y el cre­do, entre el sanctus y el pleni, entre salmo y motete. En la actualidad, estas cosas se cantan de cualquier forma y se las mezcla según una manera dudosa e indife­rente … En resumen, me gustaría que cuando una misa se cantase en la iglesia, la música se viese reducida al significado fundamental de las letras, gracias a ciertos intervalos y números, que fuera apta para conmover nuestros sentimientos por la religión y la piedad y, de igual manera, que ello se diese en los salmos, himnos y otras alabanzas que se ofrecen al Señor … En nuestro tiempo, los músicos han de­dicado todo su arte y esfuerzo a escribir pasajes imitativos, con los cuales mientras una voz dice: «Sanctus», la otra entona «Sabaoth» mientras otra más hace lo mis­mo con «Gloria tua», mediante aullidos, rugidos y tartamudeos con lo cual recuerdan más a los gatos en enero que a las flores en mayo.
(Carta del 16 de febrer de 1549, a Ugolino Gualteruzzi)
M'he pres la llibertat de marcar amb negreta la última frase en que el bisbe compara els miols característics de l'època de reproducció dels gats amb certes melodies que es sentien. Òbviament, i degut a la meva trajectòria musical, no puc estar d'acord amb el bon amic Cirillo, tot i que no ha deixat de fer-me gràcia la seva comparació. En tot cas, la meva gata i jo no deixarem pas d'escoltar la música del Renaixement, que tant ens agrada.

divendres, 4 de febrer de 2011

Les meves cançons


EL PARDAL


Una cançoneta nova


vos la diré,


vos la diré,


del pardal quan s'ajocava


sota orangé,


vos la diré,


del pardal quan s'ajocava


sota orangé.


Lo pardal, quan s'ajocava,


feia remor,


per veure si'l sentiria


la seva amor.


La seva amor és dins cambra


que no'n sent res,


sinó'l moço de la casa,


el traginer.


De la finestra més alta


li'n va parlar:


-Les onze hores són tocades,


vés-te a acotxar.


-No m'acotxo pas encara,


vai de camí:


som fet una prometença


a Sant Magí.


Quan a Sant Magí vai ésser


vai suplicar


que'm deixés anà a mes terres


per festejar.


Quan ne vai ésser a mes terres


jo'ls encontrí


los tres amors que tenia,


tenia allí.-


Tres galanes que tenia


eix aucellet:


Mariagna, Petronella


i Isabelet.


Als tres amors que tenia,


quan els trobí,


los va donar una creueta


de Sant Magí.


Ella li'n fa de resposta:


-No és hora, no:


quan m'haureu demanadeta


serà raó.-


Ai cançó qui t'ha dictada?


qui treta t'ha?


És un minyó de la plana.


Gentil Romà.




Ahir nit, per circumstàncies estranyes però casuals, vaig haver de cantar algunes cançons del repertori català que tenia apreses des de ben petita, a un gat esquerp i rondinaire que l'havien ferit a l'esquena. A més de la satisfacció personal que em va reportar que l'animaló en qüestió acabés roncant entre els meus braços tranquil i satisfet, vaig adonar-me de com passen els anys i del temps que feia que no feia ús d'aquelles cançons que tan m'agradava d'escoltar, tant per la melodia com per les llargues històries implícites amb moralina i missatge adoctrinador.


La cançó del pardal és una de les meves preferides, malgrat que aquesta giri entorn les històries d'amor amb final obert i, a vegades tràgic, on s'acabava imposant la voluntat dels pares i donant lloc a les eternes mal maridades que sospiraven per l'amor d'un amic misteriós.