Muezza, la gata de Mahoma

Cada cultura conserva un ingent i ric patrimoni d'història oral relacionada amb els animals que han marcat el desenvolupament de les activitats humanes o amb aquells que han estat més a prop de les llars i que, amb els anys, han acabat fent vida conjunta amb nosaltres. D'aquests n'hi ha moltíssims, però jo em permetré el luxe de centrar-me amb el gat, evidentment.

Conec poc la cultura àrab i, encara menys, la religió musulmana, però no he pogut evitar quedar gratament sorpresa en descobrir la figura de Muezza, la gata preferida del profeta Mahoma. Explica la llegenda que Muezza s'havia quedat adormida sobre un dels plecs de la túnica de Mahoma quan algú el va cridar i aquest, per evitar despertar la gata, va tallar el teixit i va marxar commogut per la confíança de l'animal. La llegenda també diu que Muezza era una gata blanca amb un ull verd i l'altre blau, elements curiosos i rars, inclús actualment, malgrat les seleccions genètiques.

Els gats blancs que presenten aquesta característica tan peculiar als ulls també són coneguts com a "presents d'Al·là", i no seria gens estrany arribar a creure que gats com aquests només poden existir perquè algun Déu hagi volgut regalar una mica de bellesa al món.

Les noves generacions

No seria la primera vegada que he sentit dir que les noves generacions, a diferència de nosaltres (tots aquells nascuts abans de la dècada dels noranta i del canvi de segle), han nascut sabent navegar per internet i dominant qualsevol vestigi de tecnologia que pugui sortir al mercat. De fet, la meva germana de catorze anys n'és un exemple clar i català, ja que no té problemes amb qualsevol programa de retoc d'imatges i/o fotografia, domina l'internet com res, i no s'ha llegit mai un manual d'instruccions per a fer funcionar cap aparell nou que arribi a casa (la qual cosa el meu pare no li ha perdonat mai). Anant més enllà diré, malgrat que cogui una mica, que ahir es va decidir a obrir un blog per anar-hi publicant petites historietes i altres coses que li interessen, i la molt punyetera ho fa perfectament!

En el fons, però, és un gran orgull saber que una adolescent pertanyent al món absolutament informatitzat, tingui la facilitat que té per escriure i expressar-se en la llengua catalana que toca i no pas en el llenguatge que em provoca un mal d'ulls incontrolable com seria el que es fa servir als xats de les xarxes socials. Si una cosa van fer bé a casa meva, va ser ensenyar-nos l'amor per la lectura i l'escriptura, que espero que segueixi així indefinidament, pel bé de tots plegats. Una terra i una cultura que no dóna què escriure, és una terra i una cultura morta.

Canvi d'hora

Si hi ha quelcom que em faria il·lusió seria permetre'm el luxe de llençar el despertador per la finestra o, simplement, entaforar-lo en algun armari empolsegat i abandonar-lo per sempre més. Sí, és un d'aquells somnis que em proporcionen un plaer indescriptible, sobretot quan imagino que ho puc fer just quan l'estadi de son profund queda interromput per la tasca impertinent que ha de dur a terme el nostre company de la tauleta de nit.

Si hi ha una cosa que porto malament són les retallades, però la de demà serà la que em faci arrossegar cansament i mal humor durant el període d'adaptació biològic; una cosa és l'hora solar i l'altra la que marca el nostre cos. Demà, per aquells qui siguin una mica despistats, canvia l'hora i dormirem una hora menys, les dues seran les tres... el problema serà que les 7 del matí seran les 8, i la vida seguirà com sempre, però amb uns quants treballadors que rendiran una mica menys per culpa de la retallada de la son, que no la dels somnis. Això, benvolguts amics, possiblement també arribi, però no d'immediat.

Bon cap de setmana!

És com un aire

És com un aire

trist i dolç que sospira

per mor de l'alba.

Vols saber si t'estimo:

no em miraves el rostre?

(Rosa Leveroni)

Gats enverinats

Retorno a la meva rutina diària amb un post, una mica trist, que ja tenia pendent d'escriure degut al comentari que va fer una persona que tinc agregada al facebook, i que expressava el seu malestar per l'enverinament del seu gat. Desconec els detalls que envolten les circumstàncies de la pobra bèstia i de la seva mestressa, però aquesta ignorància acostuma a ser patida, també, entre els amos que tenim gats al nostre càrrec, sobretot aquells qui vivim en cases aparellades i amb sortides a l'exterior. Sovint, és difícil saber si el nostre gat ha menjat quelcom nociu al carrer, o si ha sigut objecte d'un acte tan rebutjable com deixar menjar enverinat a l'abast de les bèsties inconscients. De fet, farà qüestió de set anys, jo també tenia un gat que vivia a casa i que tenia la mania de grimpar per les parets del jardí per col·lar-se a les cases dels veïns. Un bon dia, el mixet va arribar a casa amb un caminar lent, pesat, amb la mirada perduda i les pupil·les dilatades, proferint un so gutural que denotava que estava patint, i en poques hores va morir, malgrat que el vaig dur al veterinari.

Mai he pogut verificar, a ciència certa, si el van enverinar conscientment o si el meu gat va regirar els parterres d'algun veí que hauria deixat mata rates per evitar el trànsit d'aquests animalons, però el cas és que em vaig endur un gran disgust, a més de la ràbia i la impotència que comporta veure que la bèstia pateix sense possibilitat d'alleugerir el seu dolor.

D'aquesta mala experiència, vaig haver d'aprendre a controlar els moviments de la meva gata Bruna, limitant la franja horària en que pot voltar a plaer, i a prohibir-li de visitar cases alienes sota amenaça de càstigs contundents. Això no vol dir que els felins no siguin prou vius com per trobar una escletxa i vagar per allà on vulguin, per tant, el risc de passar per la mateixa experiència sempre serà present.

És per aquest motiu que convido a aquells qui pateixen les visites de gats que no han sigut convidats, a que apliquin mètodes menys agressius, com una ruixada d'aigua amb una mànega, o amb un simple espant, ja que això no fa mal a ningú i els animals no són estúpids; saben quan no són benvinguts i no acostumen a quedar-se en un indret que no els volen. De la mateixa manera, parlo per aquells que senten atacat el seu camp estètic i visual quan passen per davant de qualsevol obra inacabada o un descampat que acostuma a albergar una colònia de gats. Poden donar una imatge de més o menys decadència, però això no vol dir que les bèsties hagin d'estar exposades als actes vandàlics de brètols irrespectuosos, i d'altres individus maniàtics que no tenen escrúpols a l'hora de decidir què fa nosa i què no en fa en un paisatge urbà.

La musa i el lector privilegiat

Havia pensat iniciar aquest post amb alguna definició enciclopèdica de la paraula "musa", de la qual m'ha sortit una referència a la mitologia clàssica, i una altra a la font d'inspiració d'un poeta. També m'hauria agradat fer incidència en dues dones que van deixar la seva empremta en la història de la literatura i de l'art, com seien Laura de Noves, musa inspiradora de Petrarca, i Helena Dimitrievna Diakonova, més coneguda com a Gal·la i companya de Salvador Dalí. És de sobres coneguda la importància que tingueren en l'àmbit artístic i personal dels dos personatges, provinents de cultures riques en art i intel·lectualitat; per tant, no entraré en detalls.

Si el meu interès inicial en escriure aquestes ratlles passava per estendre'm i centrar-me en "la musa" per comparar-ho amb la figura de "el lector privilegiat" que pot sentir-se al·ludit amb qualsevol cosa, positiva o negativa, que jo pugui escriure, em nego a seguir teclejant res més a l'ordinador. Em nego, també, a estar subjecta a les susceptibilitats d'altri i a entrar en qualsevol pugna (literària) que pugui desencadenar més tensions.

Com a conclusió, voldria deixar escrit que no busco una musa inspiradora, exceptuant la meva fidel ombra peluda i felina que els pocs lectors que pugui tenir ja coneixen, i que tampoc la necessito per als meus atacs de mal humor perquè tot plegat ja és prou complex com per respondre a provocacions alienes. Jo només ensenyo el meu somriure sarcàstic i dentat a algú que realment estigui pròxim al que jo espero d'una autèntica musa. La resta són meres anècdotes que ja hauria oblidat, si no fos pel capritx aleatori de la vida, que s'encaparra en no deixar-me fer la meva vida tranquil·la i lluny de tot allò que ja havia guardat en el calaix dels records passats.

21 de març

El dia 21 de març de 1979, els meus pares es casaven un dia de cada dia, en un dels jutjats de Barcelona (no recordo quin), envoltats de poc quòrum: família més pròxima i amics íntims, a més dels respectius testimonis, un company de la mili del meu pare, i la millor amiga que la meva mare conservava del temps de les Carmelites.

El fet de comptar amb pocs convidats, casar-se pel civil i lluir roba de carrer, però prou arreglada, responia al perfil de la joventut que havia rebut influències de la modernitat i el progressisme que s'estilava a l'Europa que volia ser lliberal. La renúncia al casament de vestit blanc i  de conte de fades també manifestava una declaració d'intencions i un clar posicionament envers les normes que marcava l'església respecte el matrimoni, i que els meus pares havien begut des de la més tendra infància. Evidentment, un casament en aquelles condicions va molestar profundament a les dues branques de la família, cosa que va portar a que els meus avis es neguessin a remunerar econòmicament a la jove parella. Em sembla que aquest detall va deixar dormir als meus pares prou tranquils, amb la satisfacció que suposa saber-se independents, no deure res a ningú, i tenir les seves possessions aconseguides amb l'esforç personal... i també és ben cert que no els ha anat tan malament, més faltaria!

"No pots canviar el passat... per això es va inventar la mentida" (Garfield)

Bellesa III (Edat Mitjana)

L'Edat Mitjana és un dels meus períodes històrics preferits, malgrat que els testimonis escrits ens hagin deixat unes cròniques passades pel sedàs dels pares de l'Església i que qualsevol fet rellevant aparegui acompanyat d'alguna intervenció miraculosa del sant local. Si els fets històrics sempre s'han hagut de llegir en la distància i amb la recança de saber que necessitaríem més fonts per agafar-nos a una explicacions palpables, encara sobta més les poques descripcions de bellesa femenina (o de qualsevol fet que faci referència a una dona) que poden aparèixer descrites en els documents d'època, tinguent en compte el protagonisme que les dones començaren a robar a la tònica imperant, a partir del segle XII, amb figures tan rellevants com Elionor d'Aquitània.

Sabem, però, que l'ideal estètic passà a ser fortament influït per les invasions bàrbares i per les cultures del nord, segons ens mostren les pintures conservades avui dia. La dona ideal es caracteritzava per la seva pell immaculada i blanca, pel cabell llarg, ros i arrissat (a preferir) que, les qui estàven per merèixer, mostraven  guarnit amb una corona de flors; a diferència de les casades, que ja amagaven sota una còfia o un vel. La cara es preferia en forma ovalada, i es retorna a la moda dels ulls petits que tant s'estilava a l'antiga Grècia, el nas havia de ser petit, igual que s'apreciaven els llavis prims i rosats. Les proporcions corporals ja varien una mica, comparat amb el que havia imperat fins llavors: la dona passa a ser quelcom que s'havia de protegir i que havia de ser fàcilment manejable, sobretot amb la imposició de la religió cristiana que preferia que la dona seglar romangués a casa sota la voluntat del pare, del marit o del propi fill, en última instància. Per tant, la moda passa a ser la d'una dona de complexió mitajana-petita, amb la cintura prima, de malucs estrets i pit petit. Tinguent en compte que les condicions higièniques havien minvat notablement (per exemple, s'abandonen els banys setmanals), o que els ungüents existents costaven molt d'aconseguir, en comparació amb la Roma antiga, aquest cànon deuria allunyar-se molt de la dona de carn i ossos que poblava Europa en aquell temps. Una vegada més, només les dones de la reialesa o aquelles que poseïen uns mitjans econòmics considerables, podien permetre's el luxe d'invertir diners i temps per a donar la imatge esperada i apreciada en societat.

Bellesa II (Roma)

Les modes femenines de la Roma antiga no van trencar amb els estereotips de la cultura grega, ans el contrari: Roma adoptarà els gustos de Grècia, amb la salvetat que la dona romana de classe alta invertirà grans energies en el culte al cos i en la cura de la seva imatge. A primera vista, el protagonisme indiscutible encara se l'endurà el cabell, que s'acostumava a recollir en pentinats complexes, exigint grans habilitats per part de les esclaves que estaven al servei de les senyores. Durant els anys de la República, però, la melena llarga i recollida es va deixar més de banda en favor dels cabells arrissats, banyats amb henna, i molt més curts del que fins llavors s'havia estilat; i amb l'entrada de les Gàl·lies dins el panorama romà, la melena rossa va marcar una tendència predominant entre els gustos del gènere femení.

Pel que fa a la resta, el cos era sotmès al cobriment amb ungüents i perfums específics que substituïen la neteja diària, tot i que la cultura romana coneixia els beneficis dels banys i en feia un ús setmanal, aproximadament. A diferència de la cultura veïna, els ulls grossos i les pestanyes llargues eren apreciats i assimilats amb la castedat i, a més, la depilació es duia a terme amb una pasta casolana preparada amb mel calenta i altres elements que s'adherien al pèl corporal (probablement, seguint la moda de les dones egípcies). Les dents blanques també eren objecte de valoracions positives.

Les proporcions corporals eren similars a les de Grècia, com ja he dit anteriorment, i s'apreciava a la dona d'espatlles amples, pit petit i malucs marcats per a facilitar el cicle de la fertilitat.

Bellesa I (Grècia)

Umberto Eco va fer un estudi sobre la història de la bellesa que, lamentablement, no he llegit, condicionada per la xifra que marca el codi de barres o perquè, amb tota sinceritat, m'he rendit pel que fa a la meva relació d'amor-odi amb el geni de la semiòtica. La darrera vegada que vaig tenir un dels seus llibres a les mans, va ser en els fracassats intents d'empassar-me "El pèndol de Foucault" i, avorrida de girar les pàgines com les gira la cultura àrab, per a entendre alguna cosa, vaig haver de desar el llibre i resignar-me a no esborrar a Eco de la meva llista d'assignatures pendents. Malgrat que m'he quedat a les portes del postmodernisme literari italià sense expectatives d'avançar en el temps, em va sobtar que sortís a la llum un llibre d'assaig que tractés un tema tan llaminer, per a mi, com el de la bellesa (femenina) al llarg dels segles.

El cànon de la bellesa ha sofert canvis, molts canvis, segons època i cultura; pel que fa a l'Antiguitat, preferiria centrar-me en l'àrea mediterrània, ja que m'és propera i familiar. Molts dels requisits que responen a l'estètica estan lligats a elements socials i econòmics, i podria posar l'exemple de la pell blanca i l'opulència física (sinònims de vida ociosa i riquesa); aquests, acompanyaran totes les modes fins, gairebé, principis del segle XX, amb petites variacions.

És sobradament conegut que la dona de l'antiga Grècia no va gaudir d'un evident protagonisme sinó més aviat tot el contrari; d'ella s'esperava recolliment, obediència i fertilitat. En trets generals,caldria parlar d'una bellesa simètrica, proporcionada, harmònica i silenciosa. La pell clara es contrastava amb els cabells bruns (tot i que també era apreciada la melena rossa), llargs, recollits ordenadament en complexos pentinats trenats i de poca ostentació, res a veure amb les extravagàncies que lluiran les matrones romanes. Els ulls havien de ser grossos i ametllats, el nas afilat, i els llavis i les orelles havien de proporcionar-se amb la resta de la cara, ni massa grossos ni massa petits. Equilibri per sobre de tot. Les vestimentes característiques no sempre ajudaven a ressaltar l'anatomia femenina, però tenim documentat, gràcies a les escultures, que el pit de la dona havia de ser petit, encaixat en un cos robust i d'espatlles amples que havia de ser entregat a la fabricació de descendència, més que no pas a la sensualitat.

Òbviament, Grècia no va ser refractària a les influències externes i, amb el pas dels anys, la bellesa femenina va patir alguns canvis, però a grans trets, podríem deixar-ho així.

Els llargs dies de pluja

Reconec que fer ús dels tòpics, com per exemple els dies de pluja, és una eina fàcil per quan la inspiració es resisteix a fer acte de presència; sobretot quan cal expressar quelcom i les paraules, les idees o els conceptes no acaben de sortir a la superfície...què hi farem!

També reconec que els dies de pluja em posen de mal humor degut a la baixada de pressió atmosfèrica i al conseqüent, i inevitable, mal de cap que ja no m'abandona en uns quants dies. Fa temps que vaig deixar enrere la nostàlgia i el romanticisme que anaven associats a les petjades d'aigua en l'asfalt il·luminat per les llums nocturnes que, a partir de certes hores, cremen per les ànimes. De fet, confessaré que sempre he admirat el clima del nord d'Europa i no he pogut desvincular-me de la idealització que em desperten els països nòrdics: paisatges de deserts blancs, vegetació frondosa, postes de sol a la tarda, l'aurora boreal...tot això lligat al càlid recolliment de la gent que ja està avesada a conviure amb unes temperatures difícils.

Però no puc evitar reivindicar una treva climatològica! Sóc filla de la cultura mediterrània, m'agradi o no, i m'agrada passejar pels carrers de Girona, gaudint de l'estalvi d'energies que suposa no haver de carregar un paràigües a tota hora, ni de la desagradable sensació de caminar amb les puntes dels peus xops. Pel que fa a les previsions per aquests pròxims dies: dies de molta més pluja. Segurament, una servidora passarà pel Media Markt i comprarà pel·lícules per passar els vespres més entretinguts. Paciència!

Cel rogent

En els capvespres que el cel presentava aquest cromatisme tan pintoresc, la meva mare sempre deia que la Mare de Déu estava fent coca, moguda per l'assimilació de colors d'un forn on es crema la llenya. Mal que em pesi, a aquesta conclusió i he arribat fa quatre dies perquè quan era petita no em plantejava el perquè del que deien els meus pares, i així sempre he descrit un cel rogent per desesperació de les mestres que miraven d'ensenyar-me els tipus de núvols a classe de naturals. En qualsevol cas, el concepte em sembla bonic i estic segura que continuaré amb la tradició, de batejar d'aquesta manera el cel de capvespre, amb els meus fills.

Una història entre Anglès i Sant Julià de Llor (1a part)

Les històries dels altres sempre m'han interessat, sigui perquè puc distanciar-me de la responsabilitat psicològica i emocional a l'hora d'escoltar, o perquè aquell qui m'explica està disposat a compartir un trosset de la seva existència amb mi, i les hores en companyia passen molt més ràpides i amenes. Però el que encara m'agrada més, i agraeixo amb tota sinceritat, és que tots aquells qui han passat pel flagell de les meves preguntes incansables, les quals poden arribar a ser esgotadores, estiguin disposats a que jo faci un ús personal i públic de la informació, sempre i quan en respecti una certa privacitat. Recentment, una persona em va donar el vist i plau per a publicar part de la història d'alguns membres de la seva família, de la qual parlaré fins les acaballes de la Guerra Civil espanyola.

"Carme Puig (1913-2003) fou nascuda a Anglès, a Can Pinic, en una de les cases cèntriques, al carrer del Molí. La seva infància transcorre entre la quotidianitat de la vida a poble i la col·laboració en totes aquelles tasques que una criatura pogués dur a terme per ajudar al seu pare, qui venia als botigaires part de la seva collita i que, a més, també tenia posats vedells als seus camps, gràcies a la casa pairal de Mas Torrent, a Sant Julià de Llor. Segurament també deuria ajudar a casa, acompanyada de la seva mare i els seus dos germans més grans; aviat, però, les tres criatures queden òrfenes de mare (1921) degut a unes febres malignes que el Doctor Miralpeix no va poder curar i, per pal·liar el buit que deuria deixar la mestressa de casa, la cunyada del pare (també coneguda com "la tia gran") s'instal·là a la casa per fer-se càrrec de totes les responsabilitats sobrants. El pare de Carme no es va tornar a casar mai més.

Durant els anys d'adolescència, Carme es guanyava uns diners treballant al cafè del Sindicat agrícola d'Anglès (avui L'Aliança) els caps de setmana. També va entaular una bona relació d'amistat amb Lluís Domènech, primer fill i hereu de Mas Torrent, qui s'encarregava de repartir el bestiar que el seu pare, Isidre, tenia posat en una extensió considerable: des de les Preses, Rupit, Sant Feliu de Pallerols, Amer, la Cellera de Ter, Anglès, passant per Sant Martí Sapresa, Sant Martí del Far, Osor i Susqueda. Vencent una timidesa que va caracteritzar-lo tota la seva vida, Lluís es decideix a convidar Carme al cinema d'Anglès per veure una pel·licula de Charlot. (1931)

Pel que fa a la família de Lluís: el senyor Isidre Domènech (pare de Lluís) encaixava amb el prototipus de propietari rural, adinerat i treballador que va poguer permetre's el luxe de construir una casa nova a la Cellera de Ter, i una caseta annexa a aquella que estaria destinada a albergar el personal de servei domèstic, especialment a "la Colobreta", noia que descendia de la família de masovers que treballaven a Mas Torrent i amb qui Isidre mantenia relacions extra maritals. De fet, tot el poble de la Cellera coneixia els amorius del senyor Isidre amb la Colobreta i aviat començà a circular el rumor que Isidre hauria fet construir la casa del servei per a trobar-se amb la seva amistançada amb total llibertat, desenvolupant una situació escandalosa entre la resta de familiars de Mas Torrent i, especialement, envers la seva dona legítima. El senyor Isidre sabia que el seu fill festejava amb una jove del poble veí i, per fer callar les llengües tafaneres del poble, li ofereix un pacte: calia que el seu fill es casés el màxim d'aviat possible i que s'instal·lessin a la caseta que havia anat destinada al servei. Lluís aprofita l'oportunitat i l'endemà proposa matrimoni a Carme, qui li contesta:

-Que ets beneit?! - Malgrat les presses, però, ella accepta (1934). Carme sempre havia sigut una bona brodadora i començà a fer-se el vestit de núvia, marró amb els punys i el coll de puntes blanques i una mantellina negra. De les altres despeses se'n va fer càrrec la família Domènech, malgrat que Carme no era la candidata idònia que ells haurien triat per l'hereu, ja que provenia d'una família més humil".

Fantasies

Recentment ha sortit a la llum la declaració de la noia d'Olot, Adriana Alzamora, estudiant que residia a Itàlia amb un beca Erasmus, confessant que la suposada violació a la que hauria estat sotmesa havia sigut una fantasia pactada juntament amb el seu company sentimental. Els motius d'aquesta noia que l'han portada a inventar-se quelcom tan greu, se m'escapen del tot i jo tampoc em considero prou capacitada com per emetre un judici moral respecte el que, segons qui, considera portar a terme una fantasia eròtico-sexual; però el que sí condemno obertament és la facilitat amb que es frivolitzen situacions tan dures, traumàtiques i humiliants com poden ser qualsevol tipus d'agressió sexual envers una persona.

En aquests moments no escric això amb la notícia al costat, però aquesta no seria la primera vegada que algú ha falsejat la veritat o s'ha arribat a inventar històries per no dormir, com per exemple, ja fa anys, una noia que va acusar al seu pare d'abusar d'ella sexualment i que, temps després, va confessar que s'havia inventat "en venjança" cap al seu pare perquè no la deixava sortir de nit amb el seu xicot. Això sí: quan la noia va decidir confessar, el seu pare ja feia 8 mesos que estava a la presó.

No sé, exactament, on rau l'equilibri entre escandalitzar-se sobre el que està passant al món o sobre la violència que recau, majoritàriament, entre el gènere femení i la capacitat de mantenir la sang freda davant el que es llegeix als diaris, però el que em sembla del tot inviable és que les fantasies i les històries de llagrimeta passin a considerar-se un fet irrefutable sense resseguir a fons tots els fets i les versions de les persones implicades. Queda claríssim que avui dia és molt senzill esguerrar la vida d'una persona que està en el lloc i el moment equivocat, i que certes fantasies del tot qüestionables són altament perilloses per a la resta de gent que volem viure tranquils.

"Per descomptat que es pot estimar més un gat que a un home! De fet, l'home és l'animal més detestable de la creació". (Brigitte Bardot)

La Foradada

La il·lusió del meu avi Francesc (el pare del meu pare) sempre havia sigut comprar-se un submarí i fer-se una caseta a la muntanya per anar-hi a passar els caps de setmana i festius; pel que fa al submarí, em consta que el pobre home va morir-se sense haver tingut l'oportunitat de, ni tan sols, pujar-hi, però sí que va poder dur a terme la construcció d'una casa a Cantonigròs, de la qual ja he parlat alguna vegada.

Cantonigròs també forma part del municipi de Santa Maria de Corcó, i té el privilegi d'estar envoltat d'indrets naturals de somni, malgrat que és una zona més seca que les meves estimades Guilleries. Un d'aquests paratges seria la Foradada, el salt d'aigua de la Riera de les Gorges, i que es troba a 20 minuts del poble; aquesta era una destinació obligada pels habitants de Cantoni que sortien de missa els diumenges i un indret molt recorrent per anar-hi a fer excursions amb colla.

Adjunto la fotografia de la meva mare i la Connie, el seu pastor alemany, en un dels seus passejos amb el meu pare, durant la tardor de 1977.

Primer de març

Quan tenia 7 anys vaig estrenar-me com a escriptora diletant en l'escola Annexa de Girona, començant la meva primera redacció infantil que portava per títol "La Primavera"; segurament, un dels temes menys inexplorats a les escoles de primària i en les belles arts. Que jo sàpiga, totes les primaveres són iguals: les orenetes tornen a anidar sota el nostre balcó, les flors obren els seus pètals a la tendresa que inspira la nova etapa de vida rejovenida després d'un llarg hivern, i tot el cicle natural es mostra tímid i pàlid per arribar al punt àlgid de l'estiu. Sí, molt bé! Qualsevol element d'aquesta estació és susceptible de crear-ne poesia, malgrat les meves al·lèrgies cròniques a qualsevol tipus de pol·len que corri entre la dolça briseta de l'aire, i que els meus ulls i nas pateixin un autèntic calvari fins a la vinguda de Sant Joan.

No donaria tanta importància a les molèsties de la congestió i de la picor, si no fos perquè sempre que començava el mes de març, els professors també es divertien fent-nos assimilar les lletres i normes gramaticals del meravellós llibret verd i petit dels Verbs Catalans Conjugats, de Joan Baptista Xuriguera que, personalment, em pruduïa una sensació similar a dos mesos de congestió i mal de cap permanent.

Ja que no podem canviar els cicles de les estacions ni el pla d'estudis de la llengua catalana (sobretot les normes d'accentuació en temps verbals que no feien servir ni els literats del segle XV), com a mínim demano a les escoles i a tot el Departament d'Ensenyament que variïn el repertori de temes a redactar, sobretot entre els més menuts del gremi... no fos cas que acabessin desenvolupant al·lèrgia a les redaccions primaverals i a tots els seus efectes secundaris.