divendres, 29 d’abril de 2011

"Desperta dintre la nit..."

Desperta dintre la nit,
mirava. No fos l'angoixa
-el buc de la cambra és viu,
la fosca em toca la cara,
sento el corc com mina el llit,
percebo sentors de cala
i m'acompanya un respir-
no fos l'angoixa que em serra,
bé em podria ja expandir.
Però veig en l'ombra negra
com em fallava el desig:
mea culpa que voldria
ostentar damunt el pit.
Ja no em diran dona forta
-jo mateixa no m'ho dic-
ni sé per quin mar navega
el meu provident destí:
veig uns passos que s'allunyen
-baladres i tamarius-
i unes mans que diuen: "Vine,
no t'espantin els camins."
Si ja sabés, benastruga,
trobar un camí pelegrí!
Sal de llàgrima aturada
no em couria als ulls. I visc
perquè la nit no és eterna.
Desperta dintre la nit,
mirava. I el nus d'angoixa
ja era una mort en mi;
els ulls van a la finestra,
quan en un punt ha lluït
la llum de la matinada.

Clementina Arderiu, "Sempre i ara", 1946.

dijous, 28 d’abril de 2011

Inactivitat primaveral

Degut a una sèrie de problemes de salut relacionats amb els efectes secundaris provocats per la primavera, aquest blog ha estat inactiu durant la Setmana Santa. Aviat reprendré la meva activitat per donar tanta guerra com em sigui possible. Fins llavors, recomano que aneu renovant el vostre interès pels gats, en breu tornaran a ser els protagonistes de les pròximes ratlles. Una abraçada!

dimarts, 19 d’abril de 2011

Concert Sacre a Girona

Dissabte passat, dia 16 d'abril, tres corals gironines van oferir un concert de música sacra a la cèntrica església de Santa Susanna del Mercadal, en una tarda càlida i assolellada que va acabar esdevinguent una mica freda i gris, sense que això pugui vincular-se a la responsabilitat dels cantaires que van participar en l'acte musical. El primer grup, el Cor de Cambra Girona dirigit per Antoni Amorós, va optar per música del segle XVIII, amb tres responsoris per al Triduum de Setmana Santa, de Narcís Casanoves (1747-1799), monjo de Montserrat, els quals eren inèdits pel que fa a la seva interpretació; lamentablement, un dels mals del món de la música és que no s'exploten prou els compositors de casa nostra, sobretot si la seva obra és de caire religiosa i de segles més reculats. No seria la primera vegada que alguns directors de Girona han volgut rescatar de l'oblit autèntiques partitures inèdites que posteriorment han agradat al públic.
 Les corals Maragall i Polifònica de Girona ja formen part de la història de la nostra ciutat des de fa unes quantes dècades i seria molta pujada amunt intentar fer una comptabilitat aproximada del nombre de concerts que les dues corals han anat realitzant al llarg dels anys, o almenys des que una servidora té ús de raó. Malgrat el protagonisme indiscutible, en el temps, de les dues agrupacions corals, les oportunitats que he tingut d'assistir als seus concerts es podrien comptar amb els dits de la meva mà, i és per això que vaig quedar gratament sorpresa en sentir un repertori majoritàriament modern amb tres espirituals negres, una cançó irlandesa i l'Ave Maria de Liszt (cal tenir en compte la celebració del centenari de l'autor) de la mà de la coral Maragall, que brillava per la seva especial cura en l'ajustament de les veus i en el treball esmerat de les dinàmiques i del ritme exigits per les característiques del propi repertori; mèrits que no haurien estat possibles sense la constància de la seva directora, Sara Pujolràs, ni sense la dels mateixos cantaires.
La Capella Polifònica de Girona, dirigida per Pere-Mateu Xiberta, també va mostrar-se agosarada de cares al repertori a interpretar, ja que a excepció d' una peça de C. Saint-Säens, la resta de la seva intervenció es basava en compositors del segle XX. Un dels riscs de llençar-se de caps a l'harmonització moderna rau en fallar en la interpretació de ritme i lectura, fet que en cap cas es va fer palès i que es va resoldre de manera totalment satisfactòria, la qual cosa no ha fet altra cosa que sumar-hi més mèrit.
Aquella tarda va ser un bonic tret de sortida a la Setmana Santa, tot esperant que es repeteixin concerts d'aquella categoria al llarg de tota la setmana. Bones vacances a tothom!

dissabte, 16 d’abril de 2011

El Barça i els gats

En dies com avui, que el Barça monopolitzarà tota l'atenció dels parroquians, serà millor que m'oblidi dels gats. Prou feina ja tenen les pobres bestioles, aguantant els petards que es senten al carrer... però, malgrat que no m'agradi gens el futbol, les alegries han de quedar a casa, o sigui que: VISCA EL BARÇA!

divendres, 15 d’abril de 2011

Desfullant la margarida

Això és un intent de traducció d'un fragment d'un llibre que vaig comprar-me a Perpinyà la setmana passada; és un manual escrit per un gat que explica als seus congèneres, com sobreviure i ensinistrar als humans que comparteixen el seu sostre. Si teniu ganes de riure i passar una bona estona, us el recomano sincerament.

 (Monique Neoburg, Comment domestiquer son maître quand on est chat, Chiflet & Cie., París, 2010)

Desfullant la margarida... t'estima o no t'estima?...

UNA MICA: ell/a t'obre la finestra per deixar-te entrar malgrat que s'hagi carregat la seva pròpia porta per instal·lar-hi una gatera.

MOLT: ell/a puja fins al teulat per venir a salvar-te.

APASSIONADAMENT: ell/a no marxa de vacances perquè no et vol deixar sol ni tampoc vol confiar-te a cap amic/conegut.

RATLLANT LA BOGERIA: ell/a es practica la vasectomia el dia abans de portar-te al veterinari perquè t'estirilitzi.

GENS NI MICA: ell/a et porta un gos Pitbull perquè et faci companyia.

dimarts, 12 d’abril de 2011

Dies marcats al calendari

Hi ha dies que estan marcats amb fluorescent en el calendari de la meva agenda. Algunes dates de l'any les tinc marcades a foc dins els racons més recòndits de la meva memòria però d'altres apareixen com un trist recordatori en la soledat de la pàgina en blanc, sense saber exactament què em va portar a pintar de groc una data tan corrent com és el 12 d'abril. Quan, de sobte, recordo les efemèrides de la meva vida i allò que hauria marcat un abans i un després en la trajectòria dels anys, m'espanta prendre consciència de la meva poca sensibilitat envers les dates que han de "santificar-se" segons el que marquen els rols socials.
Amb el vostre permís diré que no sóc partidària d'auto flagel·lar l'ànima ni la memòria; estic convençuda que els implicats en la meva història sabran perdonar, amb bon humor, la meva laxitud emocional a l'hora d'enfocar certes dificultats, perquè, al cap i a la fi, es tracta de viure i de sobreviure, no? Jo m'inclino més per tirar endavant i pensar que no és pecat intentar ser feliç sense estar pendent del calendari.

dijous, 7 d’abril de 2011

Tot temps passat sempre fou millor

Va haver-hi un temps en que els homes van habitar dins una realitat fràgil i boirosa; aquests anys van ser un lapse de temps efímer dins l'imaginari utòpic de la humanitat, i un somni que semblava inabarcable per aquells qui havien viscut les últimes raneres de l'antic règim o els anys de dictadura. També va existir una generació que feia del treball la raó per sobreviure; els seus fills, però, ja visqueren els primers símptomes de creixement econòmic i els fills d'aquells fills foren els protagonistes de l'era daurada on tot era possible, només calia triar el modus vivendi que els complagués més:

Per aquells que només volien treballar els matins, amb moltes facilitats i poques complicacions, l'administració pública era la millor opció. Pels qui eren una mica emprenedors i es volien sentir amos a casa seva, la creació d'una empresa era el pa nostre de cada dia, i si el nou negoci estava relacionat amb l'immobiliària, els diners arribaven el doble de ràpid. Aquells qui optaven per la via de l'estudi i tenien intenció de decorar el seu currículum amb màsters i post graus, orientaven la seva activitat laboral als serveis d'atenció al públic, treballant molt i cobrant poc. Allò no era motiu d'alarma perquè sabien que amb els títols a la mà i amb paciència, acabarien col·locats vés a saber tu en quin càrrec que els reportaria grans beneficis, i la feina de temporada que ells deixaven enrere ja la faria algú altre. Per últim, les feines més feixugues i no tan ben remunerades eren dutes a terme pels nouvinguts o immigrants, qui foren objecte de manipulació social en nom dels suposat (i necessari?) creixement demogràfic i dels nous valors de moda del moment. Al cap i a la fi, quin mal és que una família gambiana -per posar un exemple- que resideix a casa nostra tingui quatre fills i nosaltres només un? Això sí, sempre i quan els nostres fills únics acabin treballant de notaris, i els fills gambians segueixin la tradició familiar dels pares, treballant a la construcció o netejant cases, malgrat que els seus i els nostres fills hagin estudiat a la mateixa escola.

En aquell temps passat d'utopia era bonic parlar de l'igualtat d'oportunitats i de tolerància, donant per entès que existia un ordre natural de les coses que impedís posar en perill l'època daurada que s'estava visquent, clar. El que és del Cèsar pel Cèsar, i el que és de Déu per Déu, més faltaria!
Malgrat tot, les grans èpoques venerades al llarg de la Història també amaguen grans quantitats de draps bruts. Possiblement, els greus errors de l'època daurada siguin la hipocresia i la ceguesa de tots aquells qui neguen que els models imperants són insostenibles i que s'han acabat les oportunitats de fer-nos rics des del sofà. Estem disposats a obrir els ulls als nous temps que ens esperen? A mi em sembla que no.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Collige, virgo, rosas.

"Collige, virgo, rosas dum flos novus et nova pubes,
 et memor esto aevum sic properare tuum". (De rosis nascentibus, Ausoni)

Sempre que s'escau m'agrada fer ús dels tòpics, molts ja ho sabeu, perquè faciliten poder expressar amb poques paraules, allò que podria convertir-se en prosaic i carregós. Ausoni tenia raó pel que fa al pas del temps, i la traducció  del fragment que he transcrit, vindria a dir: Recull, donzella, les roses mentre la flor és ufanosa i la joventut fresca, i recorda que així també corre el teu temps.

Francament, mai m'ha preocupat especialment el pas dels anys perquè el temps encara no m'ha jugat cap mala passada i si no fos perquè la història de cadascú es construeix amb les experiències vitals i personals, em semblaria que cada any que passa és idèntic a l'anterior, i igual a l'altre, i a l'altre... De fet, he desitjat moltíssimes vegades que el temps fos quelcom més abstracte i més ràpid d'assimilar per a poder trobar respostes a tot allò que ara em sembla inextrincable. El mes d'abril té unes connotacions estranyes per a mi: sigui perquè durant aquestes èpoques començava a enclaustrar-me a la biblioteca a causa dels exàmens de juny i els qui no estudiaven ja pensaven en passejar per la platja si el temps ho permetia, o perquè els dies d'abril coincideixen -tot sovint- amb la Setmana Santa, i amb els moments d'instrospecció que la caracteritza, es sigui creient o no. Sigui, també, perquè cada mes d'abril somiava que el dia de Sant Jordi el meu amor platònic de torn em regalava una rosa en senyal que els meus sentiments eren correspostos, la qual cosa mai s'acomplia, el cas és que el mes d'abril sempre l'he assimiliat a alegries i angoixes, i a l'inevitable cicle terrenal de vida i mort, deixant de banda si la idea de resurrecció ha sigut important per a mi en els moments que la fe sembla haver-se perdut entre els mesos més foscos d'hivern.