dimarts, 31 de maig de 2011

Amanida de cogombre

Aixecar-se a dos quarts de set del matí no és tan desagradable com pot semblar, sobretot si al matí les temperatures són més benèvoles i la resta de dia rendeix al 100%; el que és realment empipador és depertar-se amb notícies tan esfereïdores i alarmants com el tema de la crisi dels cogombres, que el govern d'Angela Merkel ja s'ha encarregat de buscar un cap de turc o un culpable. Curiosament, quan els nostres amics alemanys treuen a la llum qualsevol estadística o diagnòstic que pot afectar al benestar de la societat, Europa no dubta a donar crèdit a tot allò que es pugui afirmar, encara que al darrera s'amaguin perles tan interessants com la crisi de les centrals nuclears al Japó, la crisi econòmica o la pèrdua -segons sondeig- de l'estat de Baden-Württenberg. Encara que aquests factors siguin el denominador comú a l'hora d'esbandir-se responsabilitats, pel que fa a les hortalisses i verdures que consumeixin els alemanys, Espanya en té la culpa.
Au, va! Una mica de seriositat, si us plau!
I ja només faltava la fotografia de la ministra d'Agricultura, la senyora Clara Aguirre, menjant un cogombre d'hivernacle, vestida amb la reglamentària bata blanca i el gorret esterilitzat. Una vegada més, aplaudeixo la manipulació de la rumorologia i les ganes de crear alarmisme sense necessitat, malgrat els 13 morts que hi ha hagut recentment. No dubto que la gent vol respostes, però caldria que abans de crear pànic col·lectiu, es pensessin les coses tres vegades abans d'obrir la boca, sobretot pel que fa a la senyora Merkel en vista d'unes eleccions realment complicades.

Llàstima! Una de les meves amanides preferides d'estiu era la de cogombre amb tomata i tonyina... està clar que deixaré de menjar sushi que estigui fet amb productes del Japó, però a les amanides mediterrànies no hi penso pas renunciar. Bon appetit!

dimarts, 24 de maig de 2011

Recer

Acompassadament et repeteixo
les paraules de sempre i de sobte em demanes
què ha canviat i les mans et tremolen.
De què tens por? No et miris
al vell mirall. Aixeca't
i obre el balcó. Que s'ompli
la cambra de la llum
del carrer. Que rellisquin
pels llençols les paraules
de la gent fins que et facin
oblidar que hem crescut
isolats i solemnes.
Després torna; no temis.
La cambra és tot el món.
Tu i jo som tot el món.
¿Si poguessis penjar
quadres a les parets
ja no tindries por?
N'hi ha prou que puguem
emplenar aquest silenci
amb els vells mots de sempre.


M. Martí i Pol

dilluns, 23 de maig de 2011

Girar la truita

Vist el panorama electoral d'aquest diumenge 22 de maig, i vistes les reaccions que ha suscitat un resultat que ha girat la truita després de més de tres dècades de govern socialista a la ciutat de Girona, voldria exposar una sèrie de coses que, ja em temo i tinc assumit, no agradaran a la majoria.
L'esquerra ha fracassat en la gestió i continuïtat de l'estat del benestar; així, clar i català: això no plau als qui ja pensàvem que podríem seguir el nivell de vida imperant fins avui. Però no ha fracassat per incompetència, malgrat que més d'un del PSC i PSOE caldria que llegís algun llibre d'història contemporània del nostres país per aprendre dels errors, sinó perquè es trobava en el moment equivocat i al lloc equivocat. Si això hagués sigut a la inversa, i la vida encara fossin flors i violes (és a dir, "no existe tal crisis"), probablement tindríem quatre anys més de govern socialista a Girona, i a d'altres regions de l'estat espanyol. Segurament, el senyor José Luis Rodriguez Zapatero passarà a la història com el pitjor president que ha tingut la democràcia del nostre país, no només en matèria de negligència econòmica, de mentides, de males decisions o d'ineptitud a l'hora d'afrontar situacions que han deixat el país en un estat semblant al del caos, sinó perquè també va jugar a dues bandes pel que fa a Catalunya i la concessió de l'Estatut, mentre que per darrera ja estava preparant unes quantes clatellades pels contribuents catalans que seguiexen pagant religiosament, o per negar l'existència d'un crisi que el 40% dels ciutadans no poden afrontar, entre moltes altres coses.
Vist tot això, la gent s'espanta i s'esborrona quan la dreta comença a escalar posicions, en un món que retornarà a les condicions de vida que molts no coneixem i d'altres ja ni recorden. Potser calia un canvi. De fet, cal un canvi radical que posi les coses al seu lloc, i aquesta vegada no em serveix la dita de: "més val boig conegut que savi per conèixer", jo sóc de les que espero amb esperança aquest canvi, i ja m'està bé.
Val a dir, però, que sóc totalment contrària a les retallades que CiU està endegant, sobretot perquè sanitat i educació són dos pilars que poden salvar un país de caure en l'autodestrucció; les retallades haurien de començar a casa dels vencedors, per a predicar amb l'exemple d'austeritat, seguint amb els càrrecs de confiança que encara no s'han assegut a la taula del despatx adjudicat.

No crec que Pia Bosch hagi fracassat en absolut en el seu projecte per Girona, i reconec que era una candidata completament digna de respecte i admiració. Tampoc crec que Carles Puigdemont sigui l'autèntic vencedor de les municipals de Girona.
És l'arc general de les eleccions de tots i cadascun dels municipis el que fa pensar que els temps estan canviant, la dicotomia entre pujança o declivi és indiscutible, i que cal agafar el toro per les banyes d'una vegada. Sóc la primera que he patit, i estic patint, la reducció de les prestacions socials i l'entrada fàcil a un lloc de treball digne, però cal plantejar-nos que no podem sostenir tants milions de nivells de vida de classe mitjana. Això s'ha acabat.
Segueixo esperant els canvis i donaré tot el que pugui de mi mateixa perquè siguin a millor.

dissabte, 21 de maig de 2011

Reflexions en temps de crisi

Acaben de dir-me:
"en un món en crisi, les relacions humanes seran les que determinaran si hi ha lloc a l'esperança i als projectes de futur. El fet que una ciutat tingui carreteres asfaltades o universitats pioneres és poc rellevant; una cosa és la societat, i una altra les relacions humanes. Un pagès del segle XV sabia conviure amb les dificultats sense haver conegut l'estat del benestar, però les relacions humanes que mantenia amb els seus eren les mateixes, salvant les distàncies del coneixement que hom ha anat adquirint amb el pas del temps".
Les relacions humanes són les que han de persistir en el món, que fins ara coneixíem, i que s'està enfonsant".

dimecres, 18 de maig de 2011

Homenatge als dònuts

Durant aquesta setmana que Girona s'ha vist envaïda de turistes i visitants encuriosits per  l'annual exposició del Temps de Flors, que fa les delícies dels amants de les flors i dels qui estimen incondicionalment la nostra immortal i provinciana ciutat, no he tingut gaire temps de passejar en calma pel barri vell ni de practicar un gironisme actiu; imperatius com la feina (havia perdut l'esperança de poder justificar les excuses de sempre amb "la feina"!... element que últimament està condemnat al progressiu desús) i d'altres que ja ni recordo, m'han limitat molt les meves passejades que s'havien convertit en una tradició molt interioritzada. Aquest any estic prou satisfeta del que he vist; no només perquè el plàstic no ha sigut el protagonista de cada un dels estants exposats, sinó perquè he descobert algunes idees que m'han cridat molt l'atenció, com seria la que va fer-se a la Carbonera, al costat de la pujada de l'església de Sant Feliu. Lamento no tenir una fotografia que pugui testimoniar l'obra, però vaig valorar molt positivament la combinació de flors amb tota mena de llaminadures com caramels, xurros i de dònuts, de totes les categories "habudes i per haver".

Els dònuts han marcat un punt d'inflexió, un abans i un després, una nova manera de concebre els berenars tradicionals que les nostres àvies i mares s'entestaven a fer-nos prendre per a poder seguir una dieta rica i equilibrada. La bolleria industrial, però, entrava pels ulls i feia esclatar sensacions xocants de plaer a les nostres papil·les gustatives; el mal residia en la quantitat de calories i greixos que ingeríem sense necessitat. La meva mare no va facilitar-me una relació estable i freqüent amb els dònuts, la qual cosa sempre m'ha generat un pòsit contradictori d'amor-odi-gratitud envers les seves manies com a mare que s'estrenava amb la tasca de deixar descendents sans al món. Tot i això, una amiga psicòloga em diu que Espanya és el tercer país de l'unió Europea que té un índex d'obesitat infantil més accentuat, i estic segura que les estadístiques no enganyen. Malgrat els canvis alimentaris, fruit d'un nou estil de vida que no sembla que ens doni més qualitat de vida, voldria deixar escrit el meu homenatge als dònuts, pastissets que no han deixat mai d'agradar-me i als quals no puc, ni vull, renunciar-hi. La meva consciència està tranquil·la: a casa meva no faltarà mai una plata d'amanida, verdura bullida, feta al forn o crua, llegums, peix ni fruita. Els panegírics que lloaven la dieta mediterrània de la meva mare han fet el seu efecte i sóc un model exemplar, i a envejar, per qualsevol endocrinòleg o dietista, però... llarga vida tinguin els dònuts i totes les seves complexes varietats que la cultura anglosaxona i americana ens han deixat! Així sigui.

dilluns, 16 de maig de 2011

El gessamí (28 de juliol de 2009)

Text escrit el 28/07/2009. Farà un parell de dies, el gessamí de casa va florir de nou. Cada any que passa, es fa més i més gros. Espero que segueixi florint, malgrat que les circumstàncies siguin especials.


Penso en un instant, un record captat al vol d'aquelles ocasions que simplement passen i, anys més tard, compareixen a la memòria sense cap voluntat d'evocar res en particular. Potser enyorar.

Penso en l'arbust de gessamí del pati de casa; aquest, poc després de ser plantat, es va entestar en crèixer i florir cada vegada més ufanós, mentre la malaltia d'una persona estimada també avançava lenta però inexorablement. Ignoro quanta fe i esperança foren dipositades en aquella planta de flors tan belles i tan blanques, no puc saber la quantitat de preguntes sense resposta que es deuria fer la meva mare mentre passava la mà, amorosament, enmig de les fulles que ja eren seques, ni si les seves pregàries van ser escoltades. Senzillament, no ho sé.

Incomprensiblement, avui encara creix, brota i floreix. Incomprensiblement perquè el miro des del meu balcó, imaginant-me la figura menuda, silenciosa i alegre de la meva mare, sempre d'esquenes, i inclinada sobre les noves flors d'estiu del gessamí.

Incomprensiblement perquè només són records i desitjos que han tornat a la meva memòria sense haver-los cridat, però que són grats de no oblidar.

.

dimarts, 10 de maig de 2011

Els gats als països nòrdics

Després d'haver escrit una mica sobre el culte als felins a les zones del sud-est asiàtic, voldria centrar-me en els països nòrdics, on ha proliferat una de les races més boniques, i definitivament la meva preferida, de gats de pèl llarg: el gat dels boscos de Noruega. Aquests gats podrien vincular-se (o no) a la deessa Freia, esposa del déu Odin, i a qui s'associava a l'amor, la bellesa, la luxúria i la màgia; es creu que també s'encarregava de recobrir la natura amb les gotes de la rosada del matí, que regnava sobre la vida i la mort, sobre els animals i, molt especialment, entre els gats. Aquesta es passejava amb un carro estirat pels seus dos gats preferits: Bygul (abella d'or) i Trjegul (arbre d'ambre daurat), i explica la llegenda que un dia el déu del tro, Thor, va intentar agafar-ne un per fer enfadar a la deessa, i li va ser impossible degut a les seves ingents dimensions.
Altres contalles populars de la zona també van associades a la deessa i al gat, com per exemple: quan es celebrava un casament i feia un temps esplèndid (cal recordar que el nostre clima suau i benigne és una exepció als països del nord) es creia que era conseqüència d'haver alimentat bé al gat de la casa. A més, els gats també eren els receptors de les pregàries dels joves enamorats que volien veure els seus sentiments correspostos, i aquests intercedien per ells a Freia.
El gat dels boscos de Noruega, a més de ser el meu preferit, és un exemplar car i difícil de mantenir degut al seu pelatge llarg i complex de portar correctament; a més, és una de les races que es caracteritza per ser una mica més grans que els comuns europeus i, per tant, mengen força més. Malgrat tots els inconvenients, jo sóc de les que explico els meus secrets d'amor als gats... podeu confiar en mi, els gats ens escolten i funciona!

dijous, 5 de maig de 2011

Per a riure una estona

Per a riure una estona i donar un punt d'humor al blog, em permeto el luxe d'escriure un acudit... espero que el sector femení no es senti incòmode amb les ratlles que segueixen a continuació perquè va de bon rotllo...

"Un home estava fent canvis al jardí i de sobte troba una llàntia bruta a terra; la frega i apareix un geni que li diu:
- Amo i senyor, us concediré els tres desitjos que em demaneu.
-Doncs no sabria què demanar-te perquè sóc ric, encara sóc jove i guapo, i no em falta de res... en tot cas em faria il·lusió poder arribar des de Barcelona fins a la casa que tinc a Ibissa a través d'un pont exclusiu que fessis per mi...- Però el geni contesta:
-Amo i senyor, no heu pensat en les conseqüències nefastes que això tindria en l'impacte visual i medioambiental? No em sembla prou ecològic... us recomano que demaneu alguna altra cosa.
- D'acord, doncs mira, visc amb la meva dona, la meva mare, la meva sogra i amb les meves tres filles i a vegades no ens entenem del tot... voldria entendre les dones!- I el geni contesta:
- Així...respecte aquest collons de pont... de quants carrils estàvem parlant? "

dimarts, 3 de maig de 2011

Els ulls de la deessa

Explica la llegenda que durant el segle IX, el territori de Tailàndia i Cambodja comprenia una zona que estava dividida en regnes i que a cada un d'ells hi havia un temple budista on hi vivien gats completament blancs que, segons les creences budistes d'allà, protegien les ànimes dels sacerdots morts, a més de protegir el temple dels forasters.
Al temple de Lao-Tsun vivia un gat amb els ulls del color de l'ambre i el pèl blanc que es deia Sihn, el fidel company del sacerdot Mun-ha. Una nit, uns lladres van assaltar el temple i mataren al sacerdot quan aquell estava resant als peus de l'estàtua d'una deessa daurada amb el ulls de color blau safir; en el moment de la mort, Sihn saltà sobre el cos del sacerdot i l'ànima del religiós s'instal·là al cos del gat. El color blanc del pèl del gat es tornà daurat com el reflexe de l'estàtua de la deessa i només la part inferior de les potetes restaren blanques perquè havien estat en contacte amb el cos del sacerdot. Els ulls també es transformaren en el color blau safir de la deessa, i la cara, les orelles, la cua i les potes adquiriren el color de la terra.
Sihn, transformat ja en el que avui coneixem com el Sagrat de Birmània, va quedar-se al costat del cos del sacerdot durant set dies fins que ell també va morir, i va guiar l'ànima de Mun-ha fins al paradís. Quan Sihn va morir, els altres gats del temple també van adoptar els mateixos colors i es col·locaren en cercle al voltant d'un jove, designant-lo successor del difunt Mun-ha.

Al segle XIX, els seguidors de Lao-Tsun foren perseguits i es veieren obligats a fugir. L'explorador francès A. Pavie ajudà als sacerdots i als gats a creuar la frontera fins al Tíbet per a poder fundar un altre temple. Els monjos, per correspondre la seva ajuda, enviaren a França una parella de gats amb la femella -que es deia Sita- prenyada, i aquesta fou la responsable de la introducció de la raça a Occident. (Allan Percy, La magia de los gatos, Luciérnaga, Barcelona, 2009).

Avui dia, el Sagrat de Birmània és una de les races més vistoses i apreciades entre els amants dels gats; no només per la seva bellesa enigmàtica i exòtica -no en va es diu que té els ulls d'una deessa- sinó que també s'hi pot afegir un caràcter afable, dolç, pacient amb els petits de la casa que ha fet les delícies de tots els components d'una família variada.