dijous, 30 de juny de 2011

Memorial Pere Rodeja Ponsatí

Era en un acte a l'Ajuntament de Girona, la tarda del 2 de desembre de 2009, quan abans de començar la xerrada -ja no recordo què vaig anar a sentir- algú va anunciar públicament que en Pere Rodeja de Can Geli havia mort feia unes hores. Les reaccions no van fer-se esperar, i l'onada de sorpresa i de xiuxiuejos va donar lloc al silenci progressiu; l'acte havia de continuar, però la gent es miraven els uns als altres amb intencions clares i concises: "després parlem", semblava que deien.
Tinc a les mans el llibre que dimecres passat (29 de juny) regalaven en el Memorial d'homenatge a en Pere Rodeja, i l'he fullejat ràpidament. A tots els escrits hi trobo el gran símil: en Pere era un home bo i l'últim d'una classe de llibreters que també s'hauria extingit amb el seu traspàs. Em cal dir d'entrada, però, i una mica entristida, que jo no vaig tenir el privilegi d'haver-lo conegut.

Com ja he dit alguna vegada en aquest blog, els meus pares eren uns nouvinguts,  uns foranis que no formaven part de la vida social ni, encara menys, de la vida cultural gironina. Malgrat que els dos van cursar estudis superiors universitaris, ells preferien les llibreries de Barcelona per anar a comprar; llibreries molt més impersonals però més adequades a les necessitats que ells tenien. Podria arriscar-me i dir que la meva mare necessitava hores i hores per esplaiar-se en la tria d'un llibre, havia de seure i passejar, sense que això fos garantia de que s'endugués algun exemplar cap a casa. Jo sóc igual. He perdut tardes senceres a les llibreries, i si el meu pressupost ho permetés, em deixaria la meitat del meu sou en ampliar la biblioteca de casa meva. Segurament era aquest el motiu, a més de la justa distribució de l'espai adaptada a l'urbanisme dels carrers antics de la ciutat, pel qual la Geli no era la llibreria que els meus pares més freqüentaven.

Amb el pas dels anys, vaig créixer i decidir estudiar la carrera d'Història a Girona i la Geli es va acabar convertint, finalment, en la meca de l'adquisició del meu patrimoni de professió. Evidentment, veia sovint en Pere feinejant darrera el taulell o a la rebotiga, però em reca saber que mai vaig creuar quatre paraules amb ell ni vaig poder-li demanar consell.
En qualsevol cas, vaig assistir de grat en l'acte que feia homenatge a una figura tan meritòria i destacable com la seva a la nostra ciutat.

Salsa de mores

Un dels plaers d'estiu de la meva infantesa i que no he oblidat, era menjar mores a peu dret, collint-les directament de l'arbust, fossin morades, vermelles o grogues; en aquell moment no tenia importància perquè veia que les altres nenes que feien el mateix i no s'intoxicaven. M'agradava també, collir-ne grans quantitats de les més morades, amb l'esperança que la meva mare -res a veure amb les mares convencionals-  en faria melmelada o confitura, cosa que mai va fer perquè no li agradava massa la cuina.
La sorpresa apoteòsica arribava en poc menys de 8 hores, quan em passava la nit instal·lada a la tassa del wàter, retornant tot allò que no hauria d'haver menjat indiscriminatòriament, tot i que ara no voldria recordar per quin orifici ho expulsava.

Deixant de banda els detalls escatològics, he fet aquest viatge ràpid als meus anys d'estiueig i d'infantesa perquè ahir vaig menjar unes postres exquisides: gelat de vainilla amb salsa de mores. Gràcies a Déu, però, el gelat era boníssim i les mores van entrar-me sense cap problema. Altament recomanable per a passar les nits de calor.

dilluns, 27 de juny de 2011

Prenent decisions

En primer lloc, i passant per sobre de tot el que necessito dir, voldria donar les gràcies a tots aquells que s'han molestat a donar-me ànims i a interessar-se sobre la situació de la meva gateta, durant aquelles hores que va decidir anar a fer el tafaner en jardins aliens de la resta de cases adossades del veïnat. Entenc que la meva insistència amb els felins pugui resultar curiosa, desconcertant o, fins i tot, feixuga, la qual cosa faria les delícies econòmiques dels psicòlegs a l'hora de pagar les seves factures a finals de mes; em consola, pensar, però, que la meva "obsessió" pugui resultar monotemàtica i a la vegada, del tot inofensiva. Sóc historiadora (ara inclús de professió i reconeguda en el mercat laboral!!!) i els gats i la Història van més lligats del que pugui semblar a priori. Sí, sí, de veritat, no m'ho invento, els gats han tingut -i tenen- un paper privilegiat dins la història de la humanitat, i, segurament, la nostra història hauria sigut una altra Història si no ens haguéssim dedicat a fer segons quines bestieses amb els petits felins, que van ser víctimes de la crueltat humana al llarg de molts segles.

Dit això, confirmo que la Bruna va tornar a casa la nit abans de la Revetlla de Sant Joan, gràcies a una veïna que va posar-se en contacte amb la meva germana per dir-li que l'havia vist passejant pel seu pati.

Probablement hauria pogut fer la meva vida com he fet sempre, si ella no hagués tornat a casa; de fet, m'he acostumat a acceptar i a encaixar que cal tirar endavant sense que els sentiments de pèrdua bloquegin part del creixement personal, però la meva gata m'ha ajudat a cercar l'equilibri que va mancar-me després d'una sèrie de períodes de dol que m'he vist obligada a passar ja fa uns anys. No dic això per recrear-me en la empatia d'aquell qui vulgui llegir-me perquè sóc contrària al victimisme fàcil. Però comparteixo amb tot l'orgull i la tranquil·litat d'una persona contenta amb el seu estil de vida, que els gats aporten equilibri a les nostres vides, tanta com la que podria aportar la filosofia, l'ètica o la religió a aquelles persones que les apliquin.
Deixo oberta la possibilitat que aquest comentari pugui llegir-se com a quelcom totalment fora de lloc perquè caldria salvar moltes, moltíssimes diferències. Cert, i ho accepto.
M'explico: han fet moltes hores de reflexió per entendre que arriba el dia que cal prendre decisions, que estem sols malgrat la gent que ens envolta i que si nosaltres mateixos no prenem les decisions que creiem convenients, algú altre les prendrà per nosaltres. Arriba el dia, també, que fa falta una mà amiga, un còmplice, un aliat, però sobretot, sense allò que no podríem passar, és la comprensió del qui ens mira als ulls sense fer preguntes. Evidentment, la meva gata mai m'ha fet preguntes i si me les hagués fetes, me'n guardaria prou d'escriure-ho al blog perquè sospito que no se'm prendria seriosament i que algú em recomanaria que em passés al Prozac. Siguem seriosos: no pretenc que els demés posin el pràctica les capacitats d'endevinació per a entendre als qui s'estimen, però sovint és necessari que la comprensió vingui donada sense paraules.
Aquest és el regal de la meva gata. La seva presència que ofereix una mirada intel·ligent, potser no racional, però més humana de la que podríem arribar a reconèixer. Si la Bruna no hagués buscat refugi sobre les meves cames en moments difícils, penso que la meva vida hagués estat diferent perquè hauria pres decisions irreflexives, mogudes per un impuls visceral, que no haurien sigut les més adequades.
El problema és, tal i com vaig retreure ahir a la meva gata, que hi ha decisions del tot racionals que s'han de prendre i que fan tant de mal com les conseqüències d'una decisió irreflexiva o imprudent. 

dimarts, 21 de juny de 2011

Esperes que mai acaben

En l'últim post que vaig publicar al blog exposava una conversa imaginària (tot i que no fictícia) amb la meva gata degut a una disputa per veure qui podia apoderar-se de més espai en la meva taula de treball. Curiosament avui no ha calgut fer-la fora perquè aquest matí, en un dels seus impulsos felins, ha decidit anar a fer una incursió a les teulades de tot el veïnat, deixant-me amb l'ànima compungida. Ella ja sap que no m'agrada que volti pels teulats perquè aquest fet sempre és sinònim de dormir fora de casa més d'una nit.
Hauré d'esperar que torni, quin remei! Ella ja sap, també, que mai deixo el balcó tancat fins que no torna a casa, al meu costat.

dijous, 16 de juny de 2011

Converses amb la meva gata o "Jo no estic indignada"

"Ja han passat dos dies després de les pluges. Estaràs contenta, no? Au, ara ja pots anar a córrer i a escampar la boira, però no et quedis aquí com una ànima en pena, esperant que avui també et faci lloc a la taula d'estudi, entre les meves notes i els munts de feina que se m'acumulen i que ja hauria d'haver entregat. Si vols que et segueixi comprant les teves llaunetes de gambes i no el pinso barat del súper, hauràs de deixar-me treballar."

"No, no és que vulgui menysprear la teva companyia, el problema és que em robes un espai que em fa falta per treballar i organitzar-me. I no, no m'he tornat boja; no em miris amb aquesta cara de circumstàncies perquè ja saps que parlo sovint amb tu en veu alta."

"Deixa estar el llibre, no el trepitgis quan està obert! L'únic que aconsegueixes és fer-lo malbé abans que jo no l'hagi guixat de dalt a baix... ho sento, són els modus operandi de cadascú, jo sóc de les que treballo els llibres, sempre i quan no siguin de la biblioteca. Perfecte: acabes de desendreçar-me les notes que havia  escrit la nit anterior... està bé! Llegeix. Deus ser la única gata del món que para atenció a la meva mà quan escriu i que després fa veure que analitza amb atenció allò que ha deixat per escrit. Com a mínim tu ets un dels éssers més propers a mi que em llegeixes. Què seria de nosaltres si aquells que ens estimem no es prenguessin la molèstia de saber què posem per escrit per a la resta del món? En cas contrari no em quadrarien els números. No hi ha res més trist que l'oblit dels qui tenim a prop. (Aprofito l'avinentesa per demanar-te excuses si en alguna ocasió no t'he posat el menjar a l'hora que et tocava, assumeixo que no sempre sóc constant pel que fa als horaris)."

"No, no me les estic donant de vícitima. Escriure és un molt bon remei per l'ànima, però sóc de les que penso que no es pot passar a l'estadi d'un victimisme certament exibit. En alguna ocasió he tingut temptacions de parlar de les meves experiències a l'institut, les quals no tenen gaire res de bo a mostrar, sobretot perquè no tenia amics. Sí, així de clar. No tenia amics i això no sabria dir-ho d'una altra manera que no ratllés el paper de ploramiques, per tant prefereixo dir-ho així, ras i curt, pensant que probablement els altres eren  els dolents i els cruels, però jo no deixava de ser una repel·lent setciències que, evidentment, no tenia gens de culpa en la meva exclusió". (Espero que es capti el to irònic d'aquestes frases!)
No, gateta meva, gairebé sempre tenim el que ens mereixem i jo no puc estar indignada. La indignació la deixo per aquells qui creuen que se'ls ha agraviat irreversiblement i que tenen dret a exigir el benestar i  la placidesa que l'últim terç del segle XX ens havia regalat a tots plegats.
Ah, i pel que fa a les meves amistats fallides de l'adolescència, tot ha quedat compensat amb el pas dels anys i amb l'entrada a la universitat... si és que no hi ha res com aprendre dels errors i anar millorant allò que hauríem de corretgir. Esperem que aquesta senzilla reflexió també pugui ser aplicada a tot allò que haguem d'afrontar i a les futures dificultats que ens arribin.

dimarts, 14 de juny de 2011

A un gat, de J. L. Borges

No son más silenciosos los espejos
ni más furtiva el alma aventurera;
eres, bajo la luna, esa pantera
que nos es dado divisar de lejos.
Por obra indescifrable de un decreto
divino, te buscamos vanamente;
más remoto que el Ganges y el poniente
tuya es la soledad, tuyo el secreto.
Tu lomo condesciende a la morosa
caricia de mi mano. Has admitido
desde esa eternidad que ya es olvido,
el amor de la mano recelosa.
En otro tiempo estás. Eres el dueño
de un ámbito cerrado como un sueño.

dilluns, 13 de juny de 2011

Un anunci verídic

" Es busca companya de pis, preferiblement no fumadora, soltera, experta en idiomes (es valorarà positivament experiència en el francès i el grec), sociable i amb ganes d'obrir fronteres. Pis cèntric, assollelat, a 10 minuts del centre històric".

Vaig trobar aquest anunci penjat en un dels suros de l'Universitat de Girona, suposo que per mirar d'enganxar  a alguna noia despenjada i acabada d'aterrar a la capital gironina, sobretot ara que els inquilins dels pisos de lloguer tornen a la càlida llar familiar on els espera el plat a taula i el llit fet cada matí. La veritat és que encara no m'he plantejat marxar de casa; no tant perquè em facin el dinar i el llit, la qual cosa fa mooooolt de temps que no passa i sóc jo qui s'encarrega, majoritàriament, dels àpats de la família. Però aquí em teniu, tafanejant els preus de les vivendes que surten anunciats al Diari de Girona, per si mai em plantejo obrir fronteres, però potser en un sentit més ampli del terme... cal estar preparat per quan arribi el dia que caigui del cel una feina com Déu mana i per començar a cobrar un sou que sobrepassi els 2000€.

divendres, 10 de juny de 2011

Jardins sous la pluie



Us deixo amb la peça "Jardins sous la pluie" de C. Debussy (1862-1918), un dels principals compositors del segle XX i pertanyent al moviment de l'impressionisme musical. Malgrat que en el meus anys d'estudiant de piano del conservatori mai va apassionar-me, i encara menys haver d'estudiar les seves complicades composicions per a piano, reconec que té peçes fantàstiques i la d'avui s'adiu amb el temps de pluja que estem visquent.

dimarts, 7 de juny de 2011

Tolstoi i els gats

Recentment vaig tornar a veure una pel·lícula que ja havia vist al cinema però que, casualitats de la vida!, em vaig trobar tornant a visionar en la tranquil·litat dels diumenges a la tarda, sense gaire res més a fer. Estic referint-me a "La elegancia del erizo" que, malgrat el desenvolupament intern de la història, versa sobre dues de les meves passions confessables: gats i literatura.
El film ens mostra la realitat quotidiana d'un bloc de pisos situat en un dels barris més benestants de París i les relacions que mantenen els seus habitants amb la Sra. Michel, la portera. Aquesta ens fa reviure el tòpic de la classe humil i treballadora que ha anat formant-se a sí mateixa mitjançant l'art i la literatura, i que va molt més enllà dels encontres estrictament laborals que exigeix el rol de cada un dels personatges. Però no serà fins que els gats entrin en escena quan el ritme argumental farà un gir més que contundent.
La meva apreciació podria ésser considerada errònia, sobretot perquè jo no sóc experta en cinema, però mantinc que els meus amics felins són la clau de volta de l'acció argumental perquè Lleó, el gat gras i gandul de la Sra. Michel, no deixa de ser un homenatge vivent al gran escriptor rus, Lleó Tolstoi, de la mateixa manera que també ho són els dos gats del Sr. Kakuro Ozu, veí de l'escala, Kitty i Lyovin, una de les parelles protagonistes de la novel·la Anna Karenina. El símil no és en absolut gratuït, donant lloc a una relació que s'aparta de la tradicional Ventafocs vinguda a més, tocada per la gràcia de les formes i l'educació d'un príncep blau.
Gran història que també és narrada des del punt de vista de la càmera de vídeo d'una nena que resideix a l'escala -filla d'un important polític francès- i dotada d'una intel·ligència extraordinària, farà les delícies dels amants del melodrama francès. De fet, però, una història sempre és una gran història quan es barregen els gats, la literatura de Tolstoi, el te i la xocolata negra... amb tots aquests ingredients no només tindrem una gran història, sinó que estarem davant d'una obra mestra.

dilluns, 6 de juny de 2011

El sentit del ridícul

-Creo que te quiero, Charlie Harper.
-Ah... pues, gracias.
-Espera, ¿has dicho "gracias"?
-Entonces... gracias, ¡muchas gracias!
-¿Y ya está? ¿Te abro mi corazón y me dices... "gracias"?
-Pero ¿qué quieres? ¿Que te mienta?
-No, quiero que te mueras, ¡insensible cabrón, hijo de puta!

(Two and a Half Men)


divendres, 3 de juny de 2011

El gat monjo

Probablement, després del gat dels Boscos de Noruega, el Chartreux és el meu preferit. És fàcil de veure, a primera vista, per què aquesta raça també és una de les més apreciades entre els nostres veïns francesos ja que el seu caràcter afable, sociable, una mica trapella i, sobretot, el seu tarannà silenciós i equilibrat el fan un company ideal per viure en un pis o en una casa. (És un gat originari de climes freds, per tant sempre buscarà els raconets més frescs de la casa per a fer-hi una bona migdiada). Evidenment, el millor medi per als nostres felins sempre ha de ser aquell que ofereixi el màxim d'estímuls possibles perquè puguin desenvolupar els seus instints de rastreig i caça, però el gat Chartreux és capaç d'adaptar-se a tots els hàbitats, a més de ser una raça que es caracteritza per miolar poc, la qual cosa ens serà molt útil quan arribi l'època de monta o aparellament. Els mesos de febrer i juny són els pitjors pels amos que patim de migranya o mal de cap perquè els miols dels nostres companys poden arribar a ser estressanys i esgotadors; és per aquest motiu que recomano, especialment que es faci ús de l'esterilització si no tenim intenció de fer-los criar. Serà un gran benefici per a les nostres orelles i pel benestar del nostre gat.
Aquests preciosos gats tenen un pelatge blavós i curt (no confondre amb la raça Bristish short hair o el Korat), les potes gruixudes i fortes, i una peculiaritat que encara el fa més especial:  quan són petits tenen els ulls blaus, fins que a l'arribar a l'edat adulta, els canvien per un color daurat.
Pel qua fa a la història del Chartreux, es diu que va ser importat d'Orient pels croats del segle XI i que els monjos cartoixans van acollir aquests animals perquè tinguessin a ratlla la població de rates que amençava d'infestar els graners que guardaven el gra per a passar els hiverns i, també, pel tarannà silenciós i discret que tant casava amb les normes del monestir. Per aquest motiu, se l'anomena el "gat monjo".

dimecres, 1 de juny de 2011

Premonicions

Fa temps que m'he enterrat viva en el temps mort. Sento que jo mateixa he cavat la fossa dels desitjos segats abans d'hora, i és així des que estimo. He quedat ofegada enmig del silenci dels tabús, de la por i del decensís; el crepuscle d'una vida no pot perdonar la meva joventut, i crec finir-me sense respostes a tantes preguntes que encara no he formulat.
El pes del destí no porta el meu nom escrit i és més del que puc suportar. Estic cansada. Cansada d'unes experiències vitals que tampoc he viscut i que necessito provar que existeixen.
La poesia i el futur m'esguarden, expectants, amb urpes esmolades: la primera sap que no hi tinc cabuda, el segon espera que salti al buit, per no aixecar-me'n.