divendres, 30 de desembre de 2011

Aquelles meravelloses escenes domèstiques que no s'obliden

Alguns lectors em coneixen, d'altres no tant, i saben que la meva forma d'afrontar la realitat és el bon humor i una mica de sarcasme; sí, allò que diuen que la sarna amb gust no pica, i això provo de fer quan tinc quelcom a dir i ho vull escriure sense caure en el drama de sobretaula.

Per acabar l'any, voldria citar aquelles meravelloses escenes domèstiques que no podria oblidar ni que volguès, i que eren fruit  de la convivència quotidiana d'una filla adolescent i d' una mare de tarannà progressista que no podia suportar el desordre casolà.

LA CURSA D'OBSTACLES DE L'HABITACIÓ: "Això en dius una habitació?! Això és una quadra que fa olor de tigre! Sí, és la teva habitació però també és casa meva! Obre el balcó i ventila, fes-te el llit, recull la roba bruta i baixa-la al rentador, treu les pomades per la pell del teclat del piano... ja has tornat a obrir llaunes i ampolles davant l'ordinador? Que no saps que el teu antull de portàtil va costar bona part del meu sou que jo podria haver invertit en un gimnàs?! I aquestes calces? No et fa vergonya? Imagina que arriba una visita inesperada... t'has pensat que pago una dona de la neteja perquè no pugui ni entrar a la teva habitació per culpa d'aquesta cursa d'obstacles???!!!"

L'HOTEL: "Aquesta casa no és un hotel ni una fonda perquè una burgeseta com tu entri i surti a voluntat. Et penses que n'hi ha prou amb el que fas? Que tens exàmens? Mala sort, noia! La teva obligació és col·laborar i treure bones notes perquè no et falta de res i treballem perquè puguis fer na carrera sense haver de patir; haver-te organitzat millor el temps d'estudi!"

EL CULTIU DE XAMPINYONS (POPULARMENT CONEGUT COM A BANY): "Què són aquests cabells a terra? Per què el secador de cabell està enterrat sota una "mole" de tovalloles humides? Que potser vols cultivar xampinyons o què? No, no donis la culpa a la teva germana que sóc jo que li eixugo els cabells i jo ja sé deixar les andròmines al seu lloc... Fa quinze dies que et vaig comprar les compreses i encara són aquí sense endreçar? Esperes a la pròxima quinzena o què? I què fan aquí aquests calçotets? Es pot saber d'on han sortit? ..... No, em sembla que això no ho vull saber..."

La hipoteca felina

Un bon amic que està fart de sentir-me parlar de gats, em va cedir aquesta fotografia. Ignoro on va ser presa, però després de veure-la, em va venir al cap una d'aquestes frases que corren per les xarxes socials però que no està exempta de ser realista: "En realitat, la casa és dels gats i nosaltres en paguem la hipoteca."

Com podeu comprovar, el marruix no fa gaire bona cara al meu amic que l'únic que desitjava era poder-lo immortalitzar i passar-me'l a mi, però és que hi ha gats de totes menes i de tots els gustos; n'hi ha que s'hi posen bé i d'altres que adverteixen que la teva presència serà tolerada però no necesàriament benvinguda si t'estires massa en la visita.

Ja ho veieu, companys, un gat també forma part de la nostra llar, sobretot perquè ells són els primers a saber apreciar i valorar que nosaltres paguem les factures del seu benestar i desitjo no haver-los de decebre mai.

MOLT BONA ENTRADA DE L'ANY 12!!!

dimarts, 27 de desembre de 2011

Perquè fugires

Perquè fugires deixant-me a les mans
la teva absència i una derrota.

I és per això també que et beneeixo.

(Maria Mercè Marçal, 1952-1998).

dilluns, 26 de desembre de 2011

Urgeix mag/a, fetiller/a, o inclús estafador/a

El primer que pensaria amb l'estat d'ànim actual és que, potser, necessitaria parlar amb algú per descarregar-me, però això és una fantasia i un tòpic de mal gust. Sóc conscient que després d'exposar la situació que em fa mal i em fa estar angoixada, el meu interlocutor em donaria el consell o el punt de vista més ràpid per acabar amb tot el que no em deixès dur a terme una vida si no feliç, tranquil·la com a mínim.
En realitat no vull un interlocutor ni un bon consell, perquè el consell que crida el sentit comú no vull seguir-lo. És més, ja ho he intentat i no sóc capaç de dur-lo fins al dinal. El que jo vull és un mag amb una vareta màgica... n'hi ha cap per aquí que estigui llegint aquestes ratlles? La veritat és que li estaria profundament agraïda, i si realment és mag, el que tinc a demanar no és res de l'altre món. Bé, potser sí perquè en el meu cas no pretenc una vida més fàcil a nivell econòmic, ni trobar una millor feina (que si ja no li vé d'aquí i ho pot solucionar amb un cop de vareta, també m'aniria bé), ni tenir tot allò que desitgi... simplement voldria retrobar la il·lusió de la joventut o del primer amor en algú altre i que el vulgui compartir, això és tot. La resta arriba sola, sense haver de reunir tribunals inquisitorials ni sense renúncies per part de les dues parts que portin a la infelicitat.
Això és tan difícil?
Repeteixo: algun mag que estigui disposat a fer encanteris? He de confessar que no sóc de resar als sants ni de posar-me en mans de l'absurda superstició, però si això no ho arregla un miracle o la màgia, ja no ho arregla res més.

Demaneu-me pressupost, mags i magues, estic segura que ens entendrem.

dimecres, 21 de desembre de 2011

El Nadal de la gata negra

Estovalles de Nadal.
Galetes de mantega i sucre candy.
Espelmes de maduixa, canyella i poma.
Llibres que esperen ser llegits sota la llum  de la tauleta de nit.
La gata negra que m'esperava en calma per asseure's a la meva falda.

Sé que ella m'observa sense saber que estem immersos en dies de festivitat i que les anades i vingudes de la gent de casa són quelcom gens fàcil de fer-li entendre; els seus ulls de gat preferirien la pau i la introspecció, però per no ser menys es passeja per les estovalles blanques que he netejat i he planxat amb la resignació pròpia que regna a partir de la segona quinzena de desembre, a punt per acollir els convidats de la nit de Nadal. S'amaga dins els armaris que he buidat per encabir-hi les andròmines inútils que els Reis mags van deixar caure ja fa un o dos anys, i sap que les seves ganes de jugar no sempre són ben rebudes. L'empenyo de males maneres, però a l'acte me'n penedeixo. Per a ella l'activitat familiar és un joc i no vol que se la deixi de banda, i vol, per sobre de tot, que arribi el vespre per asseure's, de nou, a la meva falda, mentre llegeixo i escoltem algun dels ballets que va composar Lully per a Lluís XIV; ens agraden i no podem fer-hi més.

La resta em sembla que és Nadal perquè ho marca el calendari, i així m'ho confirma la meva gata que es mira els dies que tinc marcats amb creuetes negres, badalla, aixeca la cua i s'asseu a la meva butaca de lectura, esperant que em passin les neures nadalenques i que m'assegui amb ella. I que en són d'intel·ligents els animals!!!

dissabte, 17 de desembre de 2011

La trista figura del funcionari

Quan la gent pensa en la figura del funcionari veu, a simple vista, un individu darrera una finestreta o una taula que segella els papers que porten els usuaris, que va cridant "el següent" segons la numeració que marca el comptador i que marxa a esmorzar en el moment més inesperat, hi hagi deu o cent persones esperant a la cua. D'acord, si aquesta és la imatge imperant, és una llàstima però per alguna cosa cal començar.
Per si queda algú que encara no té ben apresa la lliçó, diré que el cos de funcionaris també consta de bombers, metges, mestres, professors de tots els àmbits (instituts de secundària, d'universitat, de conservatoris, d'escoles d'idiomes...) persones encarregades de la neteja dels carrers, policies i mossos d'esquadra, gent que treballa al servei dels ciutadans en edificis emblemàtics com la Generalitat o la Diputació, entre molts d'altres que estic segura que oblido de citar.

Cal retallar. Estic d'acord, però en cap cas les retallades haurien de passar per despatxar gent ni per abaixar el sou a nivells preocupants. Això només fa que mostrar la decadència d'un país vingut a menys i que ha acollit indiscriminadament gent que tenia ganes de treballar i de donar el millor de si mateix al servei dels altres, i d'altres que pretenien un horari còmode amb un sou fix, més prestacions de tota mena. Sol passar: feta la llei, feta la trampa i diuen, també, que hi ha de tot a la vinya del Senyor.

El funcionari, senyores i senyors, té la sort de tenir uns bons ingressos i de tenir un horari que permet fer la vida familiar que tots voldríem; o dit amb altres paraules: el funcionari pot veure crèixer els seus fills, la qual cosa em sembla lloable i envejable. El funcionari, però, també és un ésser mortal que es veu obligat a pagar una hipoteca, que s'empassa merda per part dels seus superiors i que ha hagut de lluitar unes oposicions gens fàcils per a poder optar al seu lloc de treball, malgrat que sempre hi ha el cas de les oposicions a dit on la resta de postulants saben que el seu nom anirà a la cua dels interins i que, amb sort, se'ls cridarà més endavant, allò important és tenir-hi un peu a dins... i aquest, estimats lectors, és un dels primers errors que el sistema i tots plegats hem comès en permetre-ho.

Baixes de maternitat de més d'un any i mig cobrant més del 70% del sou o la completa integritat? Reincorporació a la vida laboral amb mitja jornada amb el 70% del sou o la completa integritat en el cas de maternitat, quan a la resta d'empreses la baixa oficial és de 4 a 6 mesos? Vacances totals per Nadal, Setmana Santa i dos mesos de facto a l'estiu? 14 pagues a l'any? Malgrat que possiblement m'estigui referint, només, als privilgis d'aquells qui treballen en el sector d'Ensenyament, lamento dir que em sembla una altre error dels greus que sagnen el país; al cap i a la fi, això és el que fa tenir llicenciats de trinca fent cua a la llista d'ensenyament amb xifres que ja deuen passar els cinc dígits i no és d'estranyar. Allà on hi ha moviment de gent hi ha despesa pública que la resta paguem religiosament. Com que això ja feia pudor de socarrim i sobren candidats amb poca vocació i moltes ganes de fer vacances, el sistema ha ideat substituir l'antic CAP per un màster de 2 anys que costa el mòdelic preu de 2000 euros. Mireu si és fàcil posar filtres quan convé!

Espero que si tinc algun lector que treballi en aquest sector, que no se m'enfadi massa. Respecto i admiro per sobre de tot la tasca dels docents, sobretot dels qui treballen a secundària, però la meva visió no és tan llunyana de la realitat.

Degut a les negatives, per part de Madrid, de pagar allò que pertoca a Catalunya, la Generalitat retalla les pagues de Nadal dels funcionaris. Qui dia passa any empeny... d'acord, els funcionaris que paguin el sacrifici. Però i el mes següent? Què caldrà retallar? De fet, la meva pregunta és: si Madrid no dóna allò que toca a les autonomies, seria molt imaginar pensar que d'aquí a 4 anys potser no hi haurà Generalitat?

divendres, 16 de desembre de 2011

Coses d'Advent VII

PREC DE NADAL

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans,
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.


(Salvador Espriu, 1913-1985)


Preciosa poesia de Salvador Espriu que Matilde Salvador (1918-2007) havia musicat meravellosament. Recordo haver-la cantat el primer any que vaig entrar a cantar a la coral Saba Nova de Girona, i fou una de les primeres peces que vaig aprendre, tot i que Matilde Salvador no era ni és sant de la meva devoció. Us la deixo perquè la sentiu: http://youtu.be/W6zx70P4r1w

dijous, 15 de desembre de 2011

Coses d'Advent VI

Cansats/des de fer recerca entre les botigues del barri vell de Girona, pensant en els regals dels nebots, els vostres germans, els pares i la vostra parella? Una servidora també ho està. Aquest any diuen que és positiu potenciar el consum, sobretot entre aquelles botigues que no formin part de les grans multinacionals per donar una vitalisme al petit i mitjà comerç. Jo m'hi apunto.

Recomanacions que us poden ser útils i que, espero, no us deixaran les butxaques foradades:

1- Anul·leu de les vostres preferències qualsevol tipus de regal que tingui a veure amb animals de companyia, encara que siguin adoptats d'una gossera municipal o d'un refugi. Seria bo desvincular els regals de Nadal amb el fet de tenir bestioles a casa per motius d'ètica que podrien ratllar el mal gust i la frivolitat. Si teniu criatures a casa, feu-los entendre que hi ha més dies que llonganisses i que durant les festes hi haurà gent que entrarà i sortirà de casa vostra, i això podria atabalar el nou membre de la família.

2- Eviteu també els records sentimentals que només són bons per a acumular pols a les prestatgeries i que al cap dels anys, quan ja ningú recorda l'autor del regal, acaben a les escombraries. Em refereixo a detalls tals com: figuretes, boles de neu, espelmes que no hagin de ser consumides immediatament, o qualsevol article de broma que tingui una gràcia passatgera.
3- Aposteu pels regals útils: roba, llibres que siguin necessaris pels estudis dels vostres fills (o alguna novel·la), estris de casa que no puguin vincular-se al punt número 2, roba de casa que sempre fa servei, tot i que també pot acumular pols a l'armari. També poden ser una bona opció tot tipus de joguines artesanes que exigeixin la implicació de diversos membres de la família, a més dels arxiconeguts trencaclosques/puzzles, o altres jocs de taula.

A partir d'aquí deixo l'elecció final a les vostres mans, tot i que és ben cert allò que diuen que cada família és un món i que aconsellar als altres és massa fàcil per qui no s'ho ha de trobar. Un últim apunt: sigueu prudents amb el pressupost. Evidentment que s'ha de quedar bé amb el germà que sempre està a punt de donar un cop de mà amb els nens, o amb la sogra que paga el carnet de cotxe als nens, però això no vol dir que hàgiu de patir quan arribi el mes de gener. La família que s'estima als seus membres no mira prim amb allò que un s'hagi pogut gastar en els regals de Nadal. La solidaritat i el recolzament, valgui el tòpic de tota la vida, és el millor present que podem rebre tinguent en compte les circumstàncies actuals; la resta és vanal.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Una reflexió dels Simpsons

(Bart Simpson) - "¿Por qué las chicas destrozan todo lo bueno? El ejército, los 4 Fantásticos... imagina lo bueno que sería el instituto si solo fuera de chicos...
(Homer Simpson) -Oh Bart, esto es lo que dices ahora pero cuando seas mayor, solo lo pensarás."

(The Simpsons, temporada 21).

dimarts, 13 de desembre de 2011

Coses d'Advent V

En una visita mèdica rutinària em fan anàlisis de sang i un cultiu per a prevenir les contínues infeccions de repetició que es tradueixen en miccions franques i moltíssimes molèsties regulars; traducció: les meves infeccions d'orina constants que es repeteixen cada 6 mesos i que no hi ha manera que desapareguin. Bé, lamento haver mostrat part de la meva intimitat al lector que, molt probablement, no estigui interessat a saber dels meus problemes interns, però això és el que justifica la meva visita al metge.

Aquestes visites no són mai per plaer ni per gust, sobretot si sempre que hi vaig arribo a casa amb una cosa menys que puc fer en benefici de la meva salut. Beure molta aigua, em diu, i jo sóc incapaç de beure a no ser que estigui assedegada o que el líquid en qüestió contingui una alta graducació en alcohol, llavors ja és una altra cosa i, si convé, en faig dos o tres gots.
Deixar el cafè. Sí, era una de les meves assignatures pendents. Tinguent en compte que les meves nits eren poc raonables pel que fa al nivell de descans del cervell i del cos, el meu pols era alarmant i que tenia els nervis destrossats, penso que ha sigut una de les millors decisions que el metge m'ha obligat a prendre.
Deixar el tabac... què podria dir! Feia anys que sabia que era qüestió de vida o mort perquè tots ho sabem, fumar és dolent per la salut. Crea impotència, pot provocar tot tipus de càncer a la llengua, la laringe i els pulmons, disminueix el rec sanguini i la oxiginació cerebral i, sobretot sobretot, crea dependència física i psicològica. Si de tot això encara no se'n sabia res, només cal que el lector que llegeixi aquestes ratlles es compri un paquet de tabac, es fixi en la part posterior d'aquell i que gaudeixi de les il·lustracions gràfiques dels efectes del tabac. Estic convençuda que quedarà encantat/da. A més a més, fumar s'ha convertit en un acte digne dels pitjors terroristes en contra de la massa no fumadora ara que ja no arriba a casa amb la roba fumada; actualment és impensable fumar tranquil·lament, fent tertúlia amb un grup d'amics, en un lloc tancat i prenent un cafè amb croissants... qui vulgui gaudir d'aquest plaer l'haurà de gaudir a casa seva. Al cap i a la fi, el Ministeri de Sanitat i el sentit comú ens fa un favor ja que amb la crisi, el primer que cal retallar són les despeses fútils que acompanyen el consumisme nociu.

Això sí, que cap dels meus lectors s'equivoqui en les conclusions que n'extregui de les quatre ratlles! Si deixo de fumar és en benefici de la meva salut, en cap cas pel benefici de la meva butxaca o perquè les noves lleis m'hagin esguerrat un dels pocs plaers que tenia, en absolut!

dilluns, 12 de desembre de 2011

Coses d'Advent IV

ARA QUE L'ANY S'ACABA

Invoco els dies clars, ara que sé
que me'n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre el ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m'acompassa
la mirada i la veu.

Tot se'm, revela nou però l'espera
m'adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?

(Miquel Martí i Pol, 1929-2003)

dissabte, 10 de desembre de 2011

Coses d'Advent III

Els plaers hedonistes que ens permetem per Nadal tenen una màgia que ratlla (amb perdó) l'onanisme, si és que se'm permet l'expressió. Sí, amb més o menys pressupost ens auto regalem allò que ens agrada i que "fa Nadal" per silenciar les nostres consciències que, diligentment, ens recorden que els diners no cauen del cel i que el raconet del banc ha de seguir creixent a mesura que passin els mesos i no a l'inrevés.

Sí, la teoria la tinc molt ben apresa però és que quan es tracta de perfum predomina la meva faceta més aburgesada i frívola que podria semblar d'allò més detestable, ho reconec. Per acabar-ho d'adobar, Keira Knightley, una de les meves actrius preferides (de la qual ahir en parlava en una conversa de tren a tres bandes) protagonitza l'anunci del perfum Coco Mademoiselle Chanel, la qual cosa m'ha acabat de fer decidir a seguir dins la llista de consumidors de les grans multinacionals, i dit això em quedo tan ampla. Que visquin per molts anys els perfums i, fins i tot, els seus anuncis empipadors i estúpids, horteres, i alguns de bons, que monopolitzen la major part del temps que les cadenes de televisió dediquen als espais publicitaris!

dijous, 8 de desembre de 2011

Coses d'Advent II

Anem a pams: encara he de decidir si trencar amb els tòpics nadalencs de l'anti consumisme i els valors sòlids a reivindicar davant les adversitats que estem patint, o si rememorar allò que de petita em feia feliç pel sol fet de tenir a les mans un paquet de colors llampants per desembolicar. Potser serà millor deixar-ho estar i parlar-ne un altre dia.

Avui us adjunto la fotografia del Mercat de Girona, il·luminat amb les llumetes corresponents i que, una vegada més, deu sortir del tot deslluïda degut a la meva ineptitud com a fotògrafa. Ja he fet tractes amb un fotògraf com Déu mana que s'ha compromès a ensenyar-me quatre trucs i que espero aprofitar.

He de confessar que fa relativament poc que m'he aficionat a les compres diàries del Mercat de Girona, sigui perquè a casa meva no hi havia tradició d'anar-hi a comprar i es preferien les grans superfícies on fer la càrrega setmanal o perquè visc en un barri residencial però apartat del centre comercial de la meva ciutat. Al llarg d'aquests últims mesos, però, aprofito alguns dels matins que no tinc feina per passejar i adquirir part de la verdura necessària per la dieta sana, cuixes desossades de pollastre, hamburgueses d'espinacs, una mica de rap a rodelles per fer amb al i julivert, tres trossets del salmó per a fregir amb espàrrecs verds, grana cuita per acompanyar i tot tipus de fruita per barrejar amb sucre i canyella (postre que he descobert fa poc i que em fa embogir a nivells lamentables).

Amb tota sinceritat us recomano que proveu l'experiència d'abandonar l'estressant ritme de les llargues cues de supermercat i dels productes lights de poca qualitat, tot i que molt més ràpids i fàcils d'adquirir. Els plats tindran un atre gust!

dilluns, 5 de desembre de 2011

Coses d'Advent

En primer lloc caldria demanar disculpes per la qualitat de la fotografia que acompanya al post d'avui; malgrat els esforços i l'evident pèrdua de temps d'alguns dels meus amics que han intentat, sense èxit, ensenyar-me a fer fotografies potables, el resultat salta a la vista i reconec que tinc les meves limitacions. És per això, per a ells que han invertit esforços i paciència, que els demano perdó humilment.

Amb la fotografia d'avui no pretenia sinó il·lustrar una mica les estampes d'il·luminació nadalenca de Girona. Aquesta és de la plaça Catalunya, amb el gran arbre (de plàstic?) que acompanya la Senyera, i que encara dubto si és una pensada per part de l'Ajuntament per evitar que hi torni a haver una altra acampada d'Indignats que faci lleig en aquestes èpoques que tot ha de ser bonic i immaculat. Altra feina tenen, diria jo, els Indignats, que instal·lar el campament base quan el temps no hi acompanya en aboslut... a més, estic convençuda que la majoria estan buscant feina.

Mentrestant, penso en les compres i en que hauria de començar a posar fil a l'agulla; hauria de fer una panera de la crisi, amb pernil Hacendado, sardines de llauna en escabetx i llet en pols, tal com aquella que es repartia en el temps de racionament. Dic això de la panera de la crisi perquè s'ha acabat la generositat dels comercials que enviaven paneres ufanoses al meu pare, o aquelles que arribaven de la Diputació amb productes de tota mena i que feien de les postres una delícia fins ben entrat el mes de març. Llàstima!

dissabte, 3 de desembre de 2011

L'ombra de les imatges

Cansada i fastiguejada de ser una trista presència absent en la vida i en les imatges que conformen qualsevol realitat, escric aquestes ratlles com a reivindicació a allò que sóc i que no se m'ha deixat ser perquè em tocava callar i acceptar la situació.

En l'ombra de les imatges no sóc més que el reflex retornat als vidres, sempre he sigut allà, al teu costat, ombra de la teva ombra i espectre dels paisatges compartits, sense fer soroll i amb discreció perquè, per sobre de tot, jo no existeixo.

Ahir, l'altre dia, ja fa un temps (no sé quan!) vas decidir que ja era hora de mostrar una altra realitat i de compartir allò que tu creus que pot ser compartit amb el món exterior. Evidentment són d'altres persones, noms desconeguts per a mi, gent estranya que tu has integrat en el teu jo i que, com sempre, jo no hi tinc cabuda perquè t'has acostumat a la meva invisibilitat o a la meva imbecil·litat, ja no ho sé.

dijous, 1 de desembre de 2011

27 anys

"Ahir vaig fer 27 anys" és el que hauria escrit d'haver tingut un diari on escriure-hi les meves reflexions, però fins ahir no en tenia. Me n'adono que m'he fet gran des de l'última vegada que vaig escriure allò que em passava pel cap -evidentment es tractava d'un plany per un amor no correspost, cosa freqüent en els meus temps d'adolescent- en una llibreteta vella i desgastada, per despistar la temptació de lectures alienes i tafaneres.

Amb 27 anys canvien les prioritats i poc tenen a veure amb aquelles que als 17 semblaven indiscutibles. No només canvia la manera de veure les coses sinó l'aspecte físic; ja no sóc una adolescent púber, amb les costelles marcades, els genolls sortits, ortodòncia a les dents, cua de cavall i vestida amb els eterns texans, el jersei nyigui-nyogui i les bambes urbanes. Les formes del cos s'han arrodonit i estilitzat, em miro al mirall i hi veig una dona, jove encara, però una dona. Els cabells segueixen el trist i molest costum d'arrissar-se a discreció i voluntat del grau d'humitat del dia, em pentini com em pentini, les dents llueixen blanques i ben ordenades gràcies al pla d'estalvis que els meus pares sempre tenien al banc "perquè mai se sap què pot passar" i que van anar a parar a la meva boca. En el meu vestuari hi continua havent dos o tres texans perquè són el comodí ideal i el pa nostre de cada dia, a més de vestits i alguna faldilla curta, peces de roba que durant l'adolscència eren tabús i del tot inexistents. No he pogut abandonar les bambes urbanes perquè en sóc una autèntica fanàtica, tot i que he hagut d'aprendre a caminar amb sabata negra de taló i amb sandàlies lleugeres, depenent del guió que exigeix la ocasió.

Encara no pago hipoteca, no m'he casat ni tampoc tinc fills, però no és una situació dramàtica; al cap i a la fi en tinc per les meves necessitats i no em falta de res, tot i que sempre podria millorar. En el fons tampoc sé si desitjo lligar-me en sant matrimoni amb un banc i signar un contracte amb l'home de la meva vida (o es fa al revés???)... toca, tots sabem que agradi o no, toca, de la mateixa manera que toca treure's un carnet de cotxe o trobar la feina que et permeti pagar ls factures i mantenir la família, toca i no se'n parli més.

Veurem què escric quan faci 37 anys...