Els regals de Reis

No acostumo a llevar-me amb ressaca, tinc bons hàbits que fan del beure una pràctica puntual i frugal, però les ciutats sembla que es despertin amb la recança del qui ha dormit dies i dies, embriagades de festa, xivarri i colors. No em desagrada, el consumisme i les posades en escena donen vida a qualsevol ciutat provinciana, fins i tot a la meva, que estimo per sobre de les altres, siguin les més cosmopolites del moment; m'és absolutament igual.

A casa no hem sigut de celebrar massa els Reis; els meus pares consideraven que durant el període de vacances de Nadal, en que jo havia d'anar a l'escola i ells a treballar, hi havia moltes hores mortes que no només s'omplien fent els deures que els mestres ens havien manat fer, ni tampoc s'omplien mirant la tele o sortint a passejar. És per aquest motiu, o també perquè part de les vacances les passava a l'alta muntanya tancada en una casa amb els meus cosins, que el pes gros dels regals ens arribava pel Tió: pel·lícules, llibres, caixes de colors, roba i jocs de taula ens ajudaven a partir del dia 26 de desembre, en que les tardes es fan molt llargues a muntanya, a fer dels dies una mica més amens i entretinguts.

Per aquest motiu, també, a casa no fem Reis, sobretot des que la meva germana ha descobert la trista realitat de la identitat de ses majestats i que afrontem, tard o aviat, tots els nens quan ens hem de fer grans, sense que ningú ens hagi preguntat si, en realitat, ens volem convertir en adults.