No he escrit mai un nom a la sorra de la platja ni en els prats nevats de la Cerdanya francesa. La fragilitat de les coses em fa por, encara més el que és efímer en mi mateixa i en els altres.
No crec en Heràclit ni en la seva tossuderia pel que fa la mutabilitat de la realitat. M'agraden les arrels, tenir els peus sobre terra mil·lennària i trepitjar amb força allò que ha sigut treballat per generacions anteriors que han dut el meu nom.
El relativisme i la resignació del qui creu que els irremeiables canvis són una creu que cal dur fins l'últim dels nostres dies, els deixo per aquells qui no han tingut mai una causa per la que lluitar ni uns valors aferrats en el codi genètic dels qui van viure anteriorment.
Estimable actitud la teva, srta. Pi
ResponEliminaperò hem de pensar que, tot i que aspirem a deixar una obra que perduri en el temps, la vida en sí és efímera
i potser el significat de la nostra obra també, fins i tot la nostra herència genètica
salutacions cordials
Efectivament, amic Gregori.
ResponEliminaSé per on va la teva crítica i sóc conscient que la paraula "codi genètic" és quelcom que ha fet arrufar el nas a la majoria dels lectors que em llegeixen.
Precisament perquè la vida és efímera que m'agrada aturar-me i mostrar un esperit de contradicció, perquè si no, jo no seria jo. Passem per moltes etapes, al llarg de la nostra curta vida, i ara mateix em dol que tot es succeeixi tan ràpid i tan fora de l'abast del que jo haguès volgut.
Una salutació cordial des de Girona i sàpigues que accepto el que em dius. Malgrat tot, gràcies per la teva lectura i pel comentari.