dijous, 23 de febrer de 2012

He après a viure simplement i sàvia,
a contemplar el cel i a Déu pregar,
i a fer abans del vespre un llarg passeig
per esgotar l'angoixa inútil.


Quan al barranc murmuren les bardanes
i el server vincla els groc-vermells penjolls,
componc versos alegres a propòsit
d'aquesta vida corruptible i bella.


Retorno. I el palmell em llepa
un gat pelut que ronca entendridor,
i crema un vívid foc a prop del llac,
a la torreta de la serradora.


De tant en tant trenca el silenci el crit
d'una cigonya que al teulat aterra.
I si truquessis a la meva porta,
em fa l'efecte que ni et sentiria.


(Anna Akhmàtova, Poesia completa, 1912)

dijous, 16 de febrer de 2012

Allò que no ha de canviar

No he escrit mai un nom a la sorra de la platja ni en els prats nevats de la Cerdanya francesa. La fragilitat de les coses em fa por, encara més el que és efímer en mi mateixa i en els altres.

No crec en Heràclit ni en la seva tossuderia pel que fa la mutabilitat de la realitat. M'agraden les arrels, tenir els peus sobre terra mil·lennària i trepitjar amb força allò que ha sigut treballat per generacions anteriors que han dut el meu nom.

El relativisme i la resignació del qui creu que els irremeiables canvis són una creu que cal dur fins l'últim dels nostres dies, els deixo per aquells qui no han tingut mai una causa per la que lluitar ni uns valors aferrats en el codi genètic dels qui van viure anteriorment.

dimarts, 14 de febrer de 2012

Prefereixo Sant Jordi, i perdonin les molèsties!

La festa de Sant Valentí és una celebració associada als països anglosaxons i que ha anat expandint-se a d'altres indrets d'Europa, entre d'altres - i no en seria una excepció - els veïns de l'estat espanyol. Aquesta festa celebra emminentment  l'amor de dues persones que volen manifestar els seus sentiments mitjançant l'intercanvi d'una postal bonica, una capsa de bombons, un ram de roses o un sopar romàntic en un restaurantet amb encant; tot això passa, evidentment, per un capitalisme aferrissat que no critico però sí que em fa mirar-m'ho amb una rialleta punyetera.

Mantinc certa distància amb aquesta festivitat perquè reconec que m'estimo la meva pròpia festa catalana que, a més de tenir en compte l'amor i totes les seves variants (marit/muller, promès/promesa, xicot/xicota, amistançada/amistançat, rotllet o follamic/follamiga), té en compte la sensibilitat envers la literatura en general, buscant la manera de potenciar la lectura entre totes les franges d'edat i donant a conèixer les obres d'escriptors reconeguts o debutants que tinguin quelcom que oferir al públic. 

La veritat és que no puc deixar de mirar-me amb cert menyspreu aquests ossets endolcits i ensopits (protagonistes del 14 de febrer) que aguanten cors vermells amb la seva graaaan panxa i que porten, incorporats amb el preu, una capseta de bombons de marca No t'hi fixis, i que per un suplement de 10 euros més, serien capaços de cantar-te aquella gran obra mestra musical que va fer furor ja fa alguns anys: "Yo soy tu gominola, yo soy tu gominola, Osito gomi gomi gomi gomi gominola", i curiosament, la neneta receptora del regal acostuma a quedar encantada! Són rareses de la naturalesa i de la cultura que sempre em sorprendran i em faran riure a cor que vols.

Prefereixo Sant Jordi, i perdonin les molèsties! Reconec que encara em sento satisfeta i orgullosa de saber-me filla d'una cultura que valora la lectura, l'amor pels llibres i l'amor passional entre dues persones, encara que sigui mitjançant un gest tan simbòlic, tan bonic, i a la vegada tan auster com una rosa. Ho lamento perquè avui no puc ni vull ser políticament correcta, avui decanto la balança cap a allò que m'agrada, que em representa i que em fa diferent dels altres. I, de fet, estic més que satisfeta amb aquestes diferències.

dilluns, 13 de febrer de 2012

El reflexe dels ulls de gat

Com Narcís enmirallat a les aigües va enamorar-se del seu propi reflexe i, desesperat, es va llençar en la fatal recerca de l'amor que l'hauria de dur a la mort, les aigües li van retornar la imatge d'uns altres ulls felins que la fitaven insistentment i amb curiositat.

Els gats són éssers curiosos i pagats de sí mateixos però no viuen aliens a la bellesa del món. Els gats són, de fet, els millors estetes del regne animal i viuen per ser admirats i per engendrar més bellesa.


Només cal que feu la prova: quan veieu un gat que observa darrera un vidre, us garanteixo que només ell sabrà veure els capricis i els privilegis que la mare natura reserva per als ulls de gat. Darrera la pluja, d'una lluna plena, d'un paisatge nevat o en el reflexe tèrbol d'unes aigües presoneres sempre hi ha hagut i hi haurà un gat que equilibri la bellesa del tot i del res que ens envolta.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Pensant que m'havien oblidat

Sonen els cinc tocs de rigor abans no salti el contestador automàtic. No ens contesten. Pengem una mica emprenyats i amb cara de resignació pacient... no fos cas, poden sorgir mil i un inconvenients i tots, qui més qui menys, hem manifestat en veu alta que n'estem farts de viure pendents del mòbil i que amb molt de gust el desconnectaríem o el deixaríem en silenci tot el dia per evitar seguir esclavitzats.

Ens han oblidat? Ens ignoren? Eren comprant al supermercat o consultant el gestor? Han deixat el mòbil a la bossa i no ens poden sentir?

També nosaltres ens hem hagut de disculpar alguna vegada utilitzant els mateixos arguments que rebem tot sovint, perquè des que estem localitzables les 24 hores del dia, però il·localitzables en determinats moments, hem hagut d'aprendre a conviure amb l'esperança que a l'altra banda de la tecnologia hi hagi aigua clara i transparència. Malauradament no sé fins a quin punt el nostre alter ego virtual ens ha fet un favor o ens ha castigat amb una càrrega difícil de suportar.

Molt recomanable la peça que us deixo a continuació:

divendres, 10 de febrer de 2012

Restaurants xinos

Avui la cosa va de xinos, senyores i senyors. M'entesto a escriure "xinos", tot i que la designació correcta per a citar quelcom amb la nacionalitat de Xina és xinesos o xineses, però és que en els meus anys d'adolescència, els restaurants xinos sempre han sigut xinos i mai xinesos.

A Girona, aquests restaurants gaudeixen d'una reputació força positiva: bon tracte al client per part del personal -hi ha qui diu que els cambrers s'haurien de convertir en el nou cos del funcionariat de casa nostra per la seva simpatia i diligència-, rapidesa, presentació polida i menjar de qualitat, tot i que sovint el pollastre no saps mai si és pollastre, conill o gat, i més m'estimo no saber-ho. Les festes de final de curs de l'institut eren un clàssic dins l'imaginari col·lectiu dels adolescents perquè el vi es servia a dojo i les racions de shop suey eren més que generoses,a més de la mítica pregunta de la cambrera que s'interessava perquè no passéssim gana:
-"Quelés más alóz?"
Recordo amb especial afecte el restaurant xino que hi havia al carrer Lorenzana, just davant del col·legi Verd, on més d'un dels meus companys de classe sortien del restaurant per fer la primera parada a la Clínica Girona per sobredosi d'alcohol, aquest és un dels records que em fa riure però que encara no puc entendre com a l'endemà, venia el mateix paio o paia que amb prou feines hauria sumat dos més dos en un control d'alcoholèmia i encara presumia de que el van tenir en observació a urgències degut a un coma etíl·lic. Ai, l'adolescència! 

Aquest matí, no em pregunteu com, m'he aixecat amb unes ganes boges de menjar xinès, total, sempre té el mateix gust però em segueix agradant; o sigui que, com que encara m'ho puc permetre, penso anar a sopar a un xino, demanar sopa amb fideus, shop suey de pollastre i sèpia picant, però sense vi dolent.

Bon cap de setmana.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Murmuri d'estrelles

Vent, ventet gèlid del nord, deixa de bufar un moment i fes que el cel es rendeixi al silenci de la nit. Vull sentir el murmuri de les estrelles quan la boira es transformi en records de cristall que brillin en la foscor.

Vent, ventet gèlid del nord, emporta't els mals sons al país de la fred eterna, empresona'ls amb urpes de glaç i vetlla perquè no tornin mai més.

Vent, ventet gèlid del nord, queda't per sempre, a prop, al meu costat, com un àngel de la guarda, i escombra les llàgrimes de tots els qui han plorat perquè la nit ha tapat el sol i segueixen sense poder veure les estrelles.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Les meves nines

No vaig ser nena de jugar amb nines i, encara menys, amb Barbies. La meva mare era feminista intransigent, d'esquerres i rebotida amb tots els ítems que les nenes havien de complir pel sol fet d'haver nascut nenes; per tant, les meves fotografies d'infantesa em mostren com una criatura de pocs anys sense arrecades,  de cabell curt i vestida amb texans i camisa, a diferència de la resta de les meves amigues que duien vestits, sabates de xarol, cuetes i tirabuixons, a més de tenir l'habitació plena de cuinetes i altres afers femenins.

Jo sempre he sigut constestatària per naturalesa amb tot allò que la meva mare acceptava com a paraula de Déu del progressisme i és per aquest motiu que les meves cartes als Reis estaven plenes de llibres que volia llegir i, a l'última línia i amb lletra petita, sempre hi escrivia l'objecte fatídic que sagnava a la meva pobra mare: una nina i, més concretament, una Barbie vestida de princesa de la cort austríaca del segle XIX. Però allò que realment a mi m'agradava fer era despullar la nina i posar el vestit a un esquelet de goma que tenia i que era de la mateixa talla que la Barbie, i la veritat és que quedava la mar d'original i cool. Les mestres, però, no opinaven el mateix que jo. L'endemà de Reis, quan tots els nens vam dur les ofrenes que ens havien deixat els Reis, la meva mestra es va quedar amb un pam de boca oberta en veure un esquelet vestit de gala que jo, orgullosa, ensenyava als meus companys.


El meu esquelet vestit de Sissi emperadriu va suposar-me una trucada a casa per part de la cap d'estudis de torn per preguntar si tot anava a l'hora pel que fa el desenvolupament de les meves emocions, oferint, també, reforç psicològic als meus pares, si era necessari. Ai, els meravellosos intents de progressisme a les escoles públiques! Ai, els records d'infantesa!



divendres, 3 de febrer de 2012

La neu, els rius i els seus afluents a Catalunya

Ahir sopàvem en família, fent broma i xerrant distesament, tal i com han de fer les famílies ben avingudes i que es vanten de comunicació permanent entre els seus membres. Sopàvem, fet sense precedents, amb la persiana apujada per veure com nevava i com la gent del meu barri s'apressava a guardar el cotxe al pàrquing mentre s'encongien dins l'abric per culpa del vent.

La meva germana s'havia fet il·lusions que l'endemà s'anul·larien, altra vegada, les classes per motius evidents, però encara s'havia fet més il·lusions pensant que serien els mateixos professors que quan els toquès el despertador s'hi girarien pel fet de ser divendres i, a més, un divendres de neu.
Malaguanyades esperances! Avui li ha tocat fitxar com qualsevol altre alumne o com qualsevol mortal assalariat que ha de donar explicacions als seus superiors, visqui al costat del seu lloc de feina o visqui a 20 quilòmetres lluny. Sentint-ho molt per ella, avui haurà de fer l'examen pertinent de geografia en que se li preguntaran els rius de Catalunya i tots els seus afluents. Proposo, però, que se'ls posi un punt extra si assenyalen al mapa els rius que hagin quedat congelats per culpa de l'aperitiu que ens deixa l'onada de fred siberiana.

dijous, 2 de febrer de 2012

Neu a Girona

Sembla ser que el fet d'anar-me'n a dormir a les dues de la matinada, esperant els primers flocs de neu, no va servir de gran cosa; això sí, avui em llevo a dos quarts de nou i quina és la meva sorpresa en veure que tota la Font de l'Abella està coberta per una preciosa catifa blanca de neu! 

La meva gata, la Bruna, encara es mira encuriosida els altres patis del costat de casa meva i no acaba de fer el pas definitiu per a sortir a tafanejar, una de les coses que més li agrada. Ho entenc, si una cosa no els agrada als gats és la fred.

Amics, amigues: us desitjo una bona nevada i només em resta recomanar-vos que si no és estrictament necessari no sortiu de casa. Abrigueu-vos amb mantetes, feu-vos infusions, recupereu els jocs de taula i totes les pel·lícules possibles per a passar les vetllades en família.