dilluns, 28 de maig de 2012

Antiherois i les carreres de futur

Se'ns ha dit, massa sovint, que hem viscut per sobre les nostres possibilitats, que ens havíem enganyat a nosaltres mateixos, que fèiem vida de milionaris, que el nostre no era un país ric i que tots aspiràvem a fer vida de funcionari acomodat i apoltronat en el diner fàcil, la bona vida i en la jornada de les mínimes hores possibles.

I per què no? El capitalisme no ha fet altra cosa que fer proselitisme i lloança de l'estil de vida de la classe mitja-alta, amb caps de setmana lliures, vacances pagades, jornades laborals de menys de 30 hores setmanals, ingressos per a comprar segones residències, per a sortir a sopar, per anar de botigues, per anar al cine... és a dir, per al consumisme frívol, efímer i del tot innecessari. Qualsevol excusa era bona per a generar necessitats de tercera que nosaltres hem anat donant "bombo" fins a convertir-les en necessitats de primer grau. Qui no ha mirat un iPhone amb llàstima quan el pressupost no donava per a més? Qui no s'ha lamentat d'haver de fer equilibris a final de mes i haver de dir que "avui no puc venir a sopar amb vosaltres"? Qui no ha somiat comprar un piset en un barri modest per a llogar-lo i tenir unes rendes fixes sense fotre ni brot? Qui no ha pensat en treure's unes oposicions, de qualsevol grau, per a poder viure tranquil i sense maldecaps perquè la opció de servir taules en un bar fast food no acaba de seduir al personal?

D'acord, és ben cert que la llei del mínim esforç no ha fet que l'home pugui escriure pàgines de més de dos mil anys d'Història i que el gènere humà hagi arribat on està ara... però el que està clar és que ara no valen les excuses de martirologi i del sacrifici a la pàtria com els que es donaven als ciutadans que havien de reconstruir el món després de la II Guerra mundial.

Amics, reconstruir la Història és feina per antiherois que mai veuran escrit el seu nom en els manuals d'història del món actual. Fer sacrificis i retallades és lícit perquè encara no puc acabar d'entendre les prestacions personals i els augments de sou que tenien certs càrrecs de l'administració pública, tot i que aquest no és el meu cavall de batalla. El que no veig tan lícit és aplicar les retallades al món acadèmic superior o a la sanitat pública, entre d'altres esferes mitjançant arguments tan pobres i manipuladors envers el ciutadà que té feines a pagar els impostos i la hipoteca.. (també se'ns diu que ens hem equivocat amb la mentalitat de la propietat i que mirem l'exemple del nord d'Europa on el lloguer està a l'ordre del dia. És clar, no comparem preus ni qualitat de pisos de lloguer a casa nostra o al nord d'Europa!)

Sí, apliquem retallades per evitar que el ciutadà tingui qualitat de vida, accès a la cultura i al coneixement,  creem una societat ignorant, empobrida i silenciosa perquè aquesta és la que no es revolta i la que paga religiosament a la Generalitat, a Madrid o a Europa. Sí, sí, sí... per a què estudiar una carrera o una professió si la política i la banca són la millor opció de futur?

dimecres, 23 de maig de 2012

Monsieur Le Bourgeois IV, i els peixos

S'havia inflat de peix fresc. Tan fresc que encara nedava en una peixera de dimensions reduïdes, i que la meva àvia m'havia regalat -amb peixos taronges inclosos- quan vaig fer 27 anys. La meva gata, tranquil·la i manyaga per naturalesa, mai havia intentat dur a terme cap atac terrorista contra els peixos, però com que la meva germana també havia rebut un aquari -regal de Reis- que portava prou feina a tots els membres de casa, vaig decidir traslladar els meus peixos a casa del meu company i de Monsieur Le Bourgeois, el seu gat mimat consentit.
Alguns dels lectors d'aquest blog ja coneixen al citat Mr. Le Bourgeois, ésser maligne i diabòlic, qui va declarar-me la guerra psicològica des del primer dia que vaig trepitjar el seu territori. No només va boicotejar-me qualsevol intent d'apropament envers ell sinó que va fer esforços, més que reeixits, per donar a entendre que la meva presència no era benvinguda i que seria una alegria, per a ell, que me'n tornès per on havia vingut.

Aquell dissabte no hauríem d'haver sortit a sopar. Vam tornar tard, cansats i enfredorits per culpa del clima canviant de les primaveres mediterrànies, i la casa estava tranquil·la, massa tranquil·la; de fet, per primera vegada en el que jo portava de relació amb el meu company, Mr. Le Bourgeois no m'observava des del final de passadís per saltar-me a sobre amb les urpes per davant. Vaig desconfiar de seguida. El meu company va obrir la llum del menjador, fent visible la tragèdia als nostres peus: la peixera era a terra, trencada en centenars de bocinets, l'aigua s'havia vessat i els testos on hi havia els àloes estaven capgirats fent de garlandes mortuòries, tal i com s'espera d'una estampa de defunció.

Confiant que aquell terrabastall hagués sigut provocat un minut abans de la nostra arribada, vaig ajupir-me per buscar els peixos, esperançada de trobar-los vius, ni que fos una mica estabornits i aletejant, a la recerca d'aigua.

-Deixa estar els peixos, dilluns en comprarem més.- Em deia el meu company, mentre de l'habitació en sortia Mr. Le Bourgeois amb aires de superioritat i amb una cua de peix taronja que li sortia de la boca.

Aquella nit no vaig dormir per culpa del disgust, mentre el meu cervell maquinava una venjança. (CONTINUARÀ).