No vaig ser nena de jugar amb nines i, encara menys, amb Barbies. La meva mare era feminista intransigent, d'esquerres i rebotida amb tots els ítems que les nenes havien de complir pel sol fet d'haver nascut nenes; per tant, les meves fotografies d'infantesa em mostren com una criatura de pocs anys sense arrecades, de cabell curt i vestida amb texans i camisa, a diferència de la resta de les meves amigues que duien vestits, sabates de xarol, cuetes i tirabuixons, a més de tenir l'habitació plena de cuinetes i altres afers femenins.
Jo sempre he sigut constestatària per naturalesa amb tot allò que la meva mare acceptava com a paraula de Déu del progressisme i és per aquest motiu que les meves cartes als Reis estaven plenes de llibres que volia llegir i, a l'última línia i amb lletra petita, sempre hi escrivia l'objecte fatídic que sagnava a la meva pobra mare: una nina i, més concretament, una Barbie vestida de princesa de la cort austríaca del segle XIX. Però allò que realment a mi m'agradava fer era despullar la nina i posar el vestit a un esquelet de goma que tenia i que era de la mateixa talla que la Barbie, i la veritat és que quedava la mar d'original i cool. Les mestres, però, no opinaven el mateix que jo. L'endemà de Reis, quan tots els nens vam dur les ofrenes que ens havien deixat els Reis, la meva mestra es va quedar amb un pam de boca oberta en veure un esquelet vestit de gala que jo, orgullosa, ensenyava als meus companys.
El meu esquelet vestit de Sissi emperadriu va suposar-me una trucada a casa per part de la cap d'estudis de torn per preguntar si tot anava a l'hora pel que fa el desenvolupament de les meves emocions, oferint, també, reforç psicològic als meus pares, si era necessari. Ai, els meravellosos intents de progressisme a les escoles públiques! Ai, els records d'infantesa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada