El pa nostre de cada dia

Girona va tornant a la normalitat després de la vorágine estiuenca, el trànsit s'intensifica i no és fins que passem de 5 a 25 minuts en trobar un aparcament per deixar-hi el cotxe, que prenem consciència de la fi de les vacances. Els carrers que no coneixen el privilegi del turisme en massa ja mostren l'atrafagament d'un setembre inevitable, malgrat que el sector de la població que té un gos a la seva llar no ha faltat mai a la cita de la passejada ritual del capvespre, fos 15 d'agost o de setembre.
Com a fervent partidària de la companyia (canina i/o) felina, no puc evitar sentir orgull i satisfacció per aquelles persones que no s'han deixat endur per l'egoïsme i la irresponsabilitat, abandonant aquelles "cosetes peludes i gracioses" que eren per Nadal, i que acaben portant massa feina i mals de cap mesos després. Les reflexions entorn al "No l'abandonis, ell mai no ho faria" estan molt vistes, ho sé i demano disculpes, però és que una servidora encara es fa creus en veure la quantitat de protectores d'animals que es veuen obligades a sacrificar les bèsties i a tancar per manca de recursos. El més greu, penso jo, és que a penes hi ha repercussió social directa, i no ha sigut fins la meva entrada al món del facebook, que he pogut experimentar tot aquest assumpte, gràcies a una sèrie de persones que miren de fer campanya i d'informar al personal; a més de predicar amb l'exemple, penjant les fotos dels animals que, tan generosament, van decidir adoptar. Sóc conscient, també, que el món està ple de tragèdies i d'injustícies i que, per tant, el meu escrit pugui ser titllat de frívol, però és que per el moment encara no he coincidit amb ningú que al matí fes gal·la d'haver apadrinat un nen a la Índia, i que a la tarda hagi condemnat el se gos abandonant-lo al marge de l'autopista.

Carta

[A qui pugui interessar]


Estimat Ningú,

no és la primera vegada que m'he dirigit a tu quan tenia tantes coses a dir, he perdut el compte de quantes vegades he començat a escriure't unes ratlles, i de quantes altres he tancat l'ordinador, encara més avergonyida del que estava abans d'asseure'm davant la pantalla. Fa temps que desitjava escriure una carta, una d'aquelles cartes que no hauria d'acabar mai, que explicaria tot allò que no ha sigut verbalitzat a falta d'un receptor disposat a dissipar pors i eixugar moltes, moltíssimes llàgrimes...tantes, que no n'hi hauria prou amb una tarda, ni amb dues, ni amb tres...em farien falta estacions senceres per confiar que el reflex dels teus ulls em retornés la imatge d'un nosaltres, fruit de l'anhel o de la imaginació, què més dóna!
Quan manca tot això es consenteix l'abandó a la passió freda, eixuta, infèrtil...perquè no hi ha res pitjor que la forçosa abraçada en el silenci que substitueix una dolçor inexistent. Perquè, mentre ressegueixes, desmenjadament, les formes de la meva esquena i entre els teus braços em sento tan vulnerable i tan cansada, ploro com hauria plorat si hagués conegut cent amants i cent frustracions. Digues, com vols que no plori?
Perquè sento que jo ja no sóc jo, perquè al teu costat, sense estar amb tu, em sento vella massa jove; voldria dir-te adéu per alliberar-me d'un temps que ja no és meu, desitjant despertar anys més tard per esbrinar si el teu record encara em pesa o si, senzillament, has sigut una anècdota més dels meus 25 anys.
Per el moment, i tal i com et vaig dir un matí d'hivern...SEMPRE.

Fins a nou avís, aquest blog romandrà tancat per vacances...BON ESTIU!!!!

El Liceu per a principiants

Sempre queda bé poder comentar als nostres cercles de coneguts que, ni que sigui un cop a l'any, invertim una nit en cultura operística deixant-nos caure per una de les institucions musicals més emblemàtiques del nostre país. La temporada del Liceu encara aixeca passions entre els sectors de més de 55 anys, i ha procurat adaptar-se a totes les franges d'edat del públic, fent mans i mànigues per oferir programes amb un parell d'òperes contemporànies i, amb sort, una d'època barroca perquè plogui a gust de tothom, sense que això els faci oblidar dels autèntics protagonistes, in saecula saeculorum: Wagner i la florida òpera italiana del segle XIX. De gustos no hi ha res escrit, diuen. Per tant, independentment de les preferències del consumidor, m'he pres la llicència de deixar per escrit uns quants consells perquè la vetllada sigui exitosa, triem l'òpera que triem.
1- Si és la primera vegada que vas al Liceu, tingues en compte que hauràs d'estar assegut dues hores, com a mínim. Recorda: l'òpera no és el cine, i no és tan fàcil de pair.
2- Com a recomanació personal, de cares als debutants, jo m'inclinaria per una òpera de Mozart; els arguments acostumen a assimilar-se a una comèdia on la pilota es va fent més grossa, i moltes de les àries són força conegudes.
3- Si disposes de poc pressupost i no tens massa clar el que vols anar a veure, qualsevol localitat situada a partir del quart pis servirà.
4- No compris el llibret que t'oferiran a l'entrada. Si vols estar mínimament informat, sempre pots fer un cop d'ull a l'argument per internet.
5- Tres quarts abans de l'inici de l'òpera, el Foyeur ofereix una xerrada explicativa. Si abans no has mirat l'argument, assistir a aquesta conferència és més que convenient; tingues en compte que confondre la Tosca de Puccini amb la Norma de Bellini, és problemàtic.
6- Si fa quatre dies que t'has comprat un mòbil, deixa'l a casa perquè és complicat silenciar-lo a mig acte si no ho has fet abans. Si estàs familiaritzat amb el telèfon, deixa'l a casa també. Difícilment algú et trucarà per saber com has passat la nit i d'aquesta manera evitarem les interrupcions inoportunes.
7- Si arrossegues cert refredament perquè durant l'estiu has abusat dels aires condicionats, mira de prendre, prèviament, algun bàlsam hidratant per la gola i pel nas. Qualsevol soroll, més enllà dels que facin els cantants o l'orquestra, està de més.
8- Pel que fa a la vestimenta: el Liceu ha passat a ser una institució burgesa oberta a les masses, per tant, les gal·les estan una mica passades. Qualsevol cosa pot servir, sempre i quan et vegis arreglat/da; avui dia, els texans amb americana també valen.


Com a apunt final, només caldria desitjar una bona vetllada a tot aquell qui s'animi i dir que amb sort, l'escenografia no serà del tot esperpèntica si els cantants no es veuen obligats a pixar dalt l'escenari...no fos cas, tot forma part de l'espectacle!

"Anar tirant" en els moments difícils

Queixar-se és lícit, tot i que al llarg dels meus 25 anys he fet poc ús del dret a manifestar-me fins que he trobat una escapatòria personal en els escrits que recentment he anat publicant i compartint amb els pocs lectors que pugui tenir. Malauradament, avui no escric per queixar-me.
Molts de nosaltres "anem fent", la majoria passarà sense pena ni glòria per aquesta vida, malgrat els intents i la voluntat que hi posem per deixar l'empremta que ens valgui ser recordats més endavant. La música en podria ser un exemple i, en una ciutat petita com és Girona, tots els afiliats al gremi ens coneixem i sabem els uns dels altres; un concert realitzat amb èxit és motiu d'alegria, i moltes de les etapes de la vida dels cantants són compartides amb la resta: des d'un matrimoni, al naixement d'un altre futur músic...qui sap!
Mentre els objectius "normals" que han sigut etiquetats com a tals per la societat, i per tots nosaltres, es vagin acomplint, la vida rutllarà amb "normalitat". Els problemes arriben quan l'excepció s'instal·la en la norma i en la llar d'un matrimoni amb el que hi ha molts anys de coincidència en el món musical; nosaltres anem fent, però en la vida que ens hem muntat no hi ha lloc per a un diagnòstic mèdic negatiu, ni estem avesats a cap veredicte clínic que alteri el nostre "anar fent". Una vegada més caldrà adaptar-se al que ens ha tocat viure i a les circumstàncies, i des d'aquí confio que la força del seu matrimoni els pugui unir més que mai sense defallir en cercar motius d'esperança i d'il·lusió. No sé si pregar per ells servirà de gaire perquè, personalment, a vegades estic temptada de deixar de rendir comptes amb el de dalt, però sí que els tinc present sovint i em recordo d'ells, igual que em recordo de la meva mare, i amb això ja n'hi ha prou.

Batalles musicals

Les tardes de juliol no passen ni s'escolen, més aviat sembla que l'hora del cafè es perpetuï fins ben entrada la nit, moment en que es pot començar a respirar. Mentrestant, els dissabtes de sol que no es treballa o no hi ha casal pels adolescents, ajuden a teixir -encara més- les relacions fraternals de casa meva, les quals podrien assimilar-se a batalles campals quan es tracta de triar la música de fons, per a estar plegades dalt l'estudi de casa.
Des de fa uns dies, la sort s'ha posat de part meva gràcies a un afortunat comentari que vaig deixar caure, sobre els efectes terapèutics de la música clàssica en els animals. Si arribo a saber que aquesta era la premissa que m'havia d'assegurar la victòria, i estalviar-me unes quantes sessions de discoteca domèstica, amb la Kesha, la Miley Cyrus o la Selena Gomez, ho hauria deixat escrit en les condicions de rendiment, molt abans. És clar: ja no cal explicar que la Bruna és la nostra ombra més fidel i que li encanta romancejar a les butaques o passejar-se pel teclat dels ordinadors mentre nosaltres passem l'estona; i a la meva germana no se li va acudir res més que decantar-se pel cavall guanyador perquè la gateta estigués més reconfortada.
En tot cas, la meva consciència està tranquil·la; tothom, qui més qui menys, ha sentit quelcom referent als beneficis de la música clàssica en la psicologia humana i animal, per tant, no m'entretindré a comprovar la certesa de la teoria ni pensaré si ha sigut una victòria digna o injusta. Gaudiré, mentre bonament pugui, del fet de tenir una mica de pau a casa i de sentir música com Déu mana.

La vareta màgica

Aquest matí, mentre esmorzava, la meva germana m'ha proposat d'anar a veure al cinema la última pel·lícula de l'entranyable i poc ortodox ogre verd, ja de sobres conegut per tothom com a "Shrek", i he acceptat encantada; no només la perspectiva de passar un parell d'hores a 20 graus és temptadora, sinó que aquest personatge sempre ha sabut arrencar-me obertes riallades que acaben transformant-se en llàgrimes d'hilaritat. La història de Shrek ha anat desenvolupant-se de tal manera que ha fet falta afegir personatges que també brillen per la particularitat de trencar tòpics en tot moment: una princesa que, a simple vista, no té res a veure amb la dolça Aurora de "La Bella Dorment", amaga la seva autèntica essència fins que aquell primer petó, que qualsevol noia espera amb candeletes, la fa ressorgir de la seva disfressa i es mostra tal i com és: una rèplica femenina que s'assimila al protagonista, segurament per evitar que certes diferències anatòmiques siguin una molèstia pel desenllaç del conte.
Sí, els temps han canviat. Sí, les dones ja no ens podem permetre el luxe de creure'ns princeses i encara menys d'esperar el príncep blau. Sí, les dones hem hagut d'entrar al mercat laboral i col·laborar amb equitat en l'economia familiar, hi hagi criatures pel mig, o no, perquè les exigències de l'anhelat nivell de vida de la classe mitjana no perdonen a ningú, i les nostres aspiracions cada vegada són superiors. El temps actual que ens ha tocat viure, però, dificulta el somni de del diner fàcil i la llei del mínim esforç...segurament aquesta havia sigut la filosofia de vida de certs intermediaris que veien omplertes les seves butxaques a costa d'ingents comissions en pagament per no haver fet res. Però deixant de banda les meves queixes pel fet de viure un moment difícil i tornant als dibuixos animats, voldria dir que encara crec en les varetes màgiques, que Merlí ha passat a ser l'home de la meva vida, que el Doraemon hauria de ser el meu gat de companyia i que tant de bo tingués un fill com Harry Potter!!!