Les rates

Generalment els gats gaudeixen de millor fama de la que se'ls havia adjudicat fins fa poc; els felins han passat de ser uns animals de companyia relativa, independents, egoistes, a animals de companyia fidels, divertits, oportunistes i una mica manipuladors. 

Altres tòpics també es podrien aplicar a la classe treballadora: la massa obrera que carregava amb la majoria d'impostos se l'havia titllada de gandula, sorollosa, ignorant i d'estar revestida de la dignitat que només dóna consol als pobres. En el fons, però, el diccionari de sinònims que fan servir els polítics per designar la resta de mortals que sostenen el sistema capitalista -si és que els polítics s'han pres mai la molèstia de consultar un diccionari- no ha evolucionat gaire, de la mateixa manera que no pot haver desenvolupat gaire la mentalitat de certs polítics de dretes que es permeten el luxe de deixar anar perles tals com "que se jodan" als contribuents.

Ahir vaig descobrir que al garatge de casa meva s'hi ha instal·lat a viure una família de rates que fa prou respecte degut a les seves mides. Vaig haver de convocar una reunió d'urgència amb la meva gata per posar les cartes sobre la taula i li vaig dir:

-"La situació familiar és dura, has d'entendre que aquesta família ha viscut per sobre de les seves possibilitats i ara caldrà posar les coses a lloc. De moment t'hauré d'aplicar una reducció de la teva ració de pinso d'un 20%, el teu espai verd per caçar i per passejar al teu aire es limitarà considerablement, hauràs de dormir moltes menys hores al dia de les que dorms i, evidentment, hauràs de caçar les rates que viuen al garatge, donant gràcies de tenir un sostre sota el que viure. No et podré dur al veterinari per posar-te les vacunes que et toquen i no et podré ajudar si tens ganes d'estudiar la fauna reptiliana comestible, tal i com desitjaves, perquè la taxa de matrícula està molt per sobre del meu pressupost".

-"D'acord"- em va contestar la meva gata - "però recorda que a Catalunya no està permès amputar les ungles als gats. Recorda, també, que encara conservo les urpes i que estic segura que quedarien molt bé marcades a la teva cara... n'est ce pas? Caça't les rates tu mateixa, a veure si te'n surts!"

Molt em temo que l'amenaça de la meva gata es farà efectiva si la marejo gaire més i que l'aplicarà en cas de necessitat. Per aquest motiu proposo que els qui estan farts de pagar els plats trencats de la corrupció dels altres, traiem les dents i afilem les urpes per a poder netejar aquest país de rates, mai millor dit!

Monsieur Le Bourgeois IV, i els peixos

S'havia inflat de peix fresc. Tan fresc que encara nedava en una peixera de dimensions reduïdes, i que la meva àvia m'havia regalat -amb peixos taronges inclosos- quan vaig fer 27 anys. La meva gata, tranquil·la i manyaga per naturalesa, mai havia intentat dur a terme cap atac terrorista contra els peixos, però com que la meva germana també havia rebut un aquari -regal de Reis- que portava prou feina a tots els membres de casa, vaig decidir traslladar els meus peixos a casa del meu company i de Monsieur Le Bourgeois, el seu gat mimat consentit.

Alguns dels lectors d'aquest blog ja coneixen al citat Mr. Le Bourgeois, ésser maligne i diabòlic, qui va declarar-me la guerra psicològica des del primer dia que vaig trepitjar el seu territori. No només va boicotejar-me qualsevol intent d'apropament envers ell sinó que va fer esforços, més que reeixits, per donar a entendre que la meva presència no era benvinguda i que seria una alegria, per a ell, que me'n tornès per on havia vingut.

Aquell dissabte no hauríem d'haver sortit a sopar. Vam tornar tard, cansats i enfredorits per culpa del clima canviant de les primaveres mediterrànies, i la casa estava tranquil·la, massa tranquil·la; de fet, per primera vegada en el que jo portava de relació amb el meu company, Mr. Le Bourgeois no m'observava des del final de passadís per saltar-me a sobre amb les urpes per davant. Vaig desconfiar de seguida. El meu company va obrir la llum del menjador, fent visible la tragèdia als nostres peus: la peixera era a terra, trencada en centenars de bocinets, l'aigua s'havia vessat i els testos on hi havia els àloes estaven capgirats fent de garlandes mortuòries, tal i com s'espera d'una estampa de defunció.

Confiant que aquell terrabastall hagués sigut provocat un minut abans de la nostra arribada, vaig ajupir-me per buscar els peixos, esperançada de trobar-los vius, ni que fos una mica estabornits i aletejant, a la recerca d'aigua.

-Deixa estar els peixos, dilluns en comprarem més.- Em deia el meu company, mentre de l'habitació en sortia Mr. Le Bourgeois amb aires de superioritat i amb una cua de peix taronja que li sortia de la boca.

Aquella nit no vaig dormir per culpa del disgust, mentre el meu cervell maquinava una venjança. (CONTINUARÀ).