Retorn

És aquesta crisi, que ho ha capgirat tot, que em porta a reprendre aquest blog, quan em pensava que ja era hora de tancar-lo i posar-hi un punt i final. És aquesta crisi, que duu al darrera del seu nom tota mena d'adjectius i d'adverbis que volen definir-la, que ha paralitzat el temps i les coses, amb efectes lents però irreversibles.

És bonic de veure, malgrat els cops de porta que es vanten i que fan pal·lesa la tensió del conviure, com tot allò que em semblava vital ha perdut importància i com s'ha endolcit la percepció del que anteriorment em repugnava. He passat la punta dels dits pels plats escantonats, aquells, els nous que vaig agafar de casa del pare d'una revolada , i que han pagat el preu de més d'una conversa amarga de sobretaula. He plorat sobre la roba cosida i recosida que, finalment, ha quedat esguerrada a causa de la meva indolència en els afers domèstics. (No era una estampa tan infreqüent, aquella, la de la meva mare sargint mitjons, malgrat que els diners, en els temps de la meva infantesa, no eren un maldecap latent. És per les llàgrimes que vesso que avui estic avergonyida)

No tots els actes que es realitzen a porta tancada són els més íntims ni els més satisfactoris. Res és més sublim que aquell amor que s'ha erigit amb els anys,i que les satisfaccions o les frustracions han anat modelant a poc a poc. Fa temps que la llum de les espelmes que reflectien les ombres del cos s'han apagat. Del consol i el refugi que em donava la sensualitat en resta, més sovint del que jo voldria, la teva respiració quan estic desperta, dins la nit.

Hi ha quelcom de nou per mi, malgrat que tot plegat ja fa anys que dura, aprendre a estimar-te més generosament, desprenent-me de la vanitats i ambicions, esperar que arribis a casa i saber que no hi ha res de servilisme ni desigualtat de sexes quan et serveixo el plat a taula, m'assec al teu davant i et dic: "Explica'm, avui no tinc pressa".

Després de tres mesos, una migdiada llarga i un mal despertar!

Amics, amigues:

ja fa més de tres mesos que vaig escriure al blog per última vegada, la qual cosa deu ser positiva perquè vol dir que tinc les hores ocupades en altres activitats remunerades que m'obliguen a dedicar-hi temps; vivim en un país (ja no sé quin), però, en que no es pot viure de pensar, ni on s'hagi trobat una oferta de treball que busqui personal per a l'elaboració d'idees, o encara més: alguns privilegiats, evidentment d'esquerres, (això ja no calia escriure-ho, suposo) que tenen certa rellevància en el món intel·lectual dins i fora de les fronteres catalanes, que es permeten el luxe d'incidir en una posició del tot hipòcrita, contradictòria i retrògada, tinguent en compte els principis dels que presumeixen. Bones paraules i massa manifest per acabar signant amb una metàfora similar, per posar un exemple que no té res a veure amb la qüestió del nacionalisme català, a la de: "yo también tengo muchos amigos maricones".

I jo que encara era de les que creia que la cultura no estava casada amb la política!

A hores d'ara sóc una catalana nacionalista, catalanista i idependentista que no ha mudat la camisa des que el debat de crear un estat propi ha monopolitzat les cadenes televisives i ha marcat més rècords d'audiència que no pas l'edulcorada i carregosa sèrie de Ventdelplà. Si no fos perquè el senyor Aznar va tenir la genial pensada de manifestar públicament que ell pensava igual des que tenia 16 anys, jo també ho diria. Des de ben petita se'm va ensenyar a estimar Catalunya, a respectar les tradicions i el seu folklore, a sentir-me orgullosa d'haver nascut en la terra on he nascut i d'autodiferenciar-me en clau positiva, i en cap cas la paraula "nacionalisme" (almenys a casa meva) va estar lligada a l'histerisme que ha dut el nacionalisme mal entès al llarg dels últims segles de la història global, perquè el qui és lliure pensador i és coherent amb els seus principis, pot tenir la consciència tranquil·la i dormir sense arrossegar sentiments de culpabilitat.

Sempre he sigut partidària de posar les cartes sobre la taula i mirar les coses mitjançant realitats fragmentàries perquè això m'ajuda a dividir tot allò que una servidora es veu obligada a digerir sense que em vinguin ganes de vomitar. Senyores i senyors: òbviament, i no pretenc amagar-ho amb bones paraules, el nacionalisme és excloent i acostuma a estar lligat a raons econòmiques i socials. No m'avergonyeixo de saber-me filla d'una zona que ha sigut privilegiada pel que fa al motor econòmic de l'estat espanyol, entre d'altres coses, i no per això em considero descendent d'una "raça privilegiada", tal i com s'ha criticat sovint als qui ens considerem catalans. Per evitar que algun possible lector/a s'escandalitzi llegint aquestes ratlles i per cobrir-me les espatlles, diré que no crec en la figura de l'home fort dels metarelats postmodernistes que haurà de dur Catalunya cap a una realitat millor. No, no, no... faltaria més! No crec que tingui cap necessitat de justificar-me, però per si les mosques i per evitar males interpretacions, aquí queda escrit.

No senyors i senyores, tenir les idees clares, i uns principis (que no vol dir creure's en la posessió de la veritat absoluta) no està relacionat amb allò que tanta por fa: el dogma. A partir d'aquí, només em quedaria entrar en matèria concreta pel que fa al discurs polític, però això ho deixo per un altre dia que estigui més inspirada. Després de més de tres mesos sense escriure, em sento en baixa forma. Fins ben aviat!

Les rates II

Dijous 19 de juliol de 2012, dia de la manifestació en contra de totes les mesures de reducció social i econòmiques que ha aplicat el govern espanyol. Deixant de banda les bromes, la meva gata no va a manifestacions, més aviat se les mira des de la teulada de casa meva i mou la cua mentre esguarda la massa amb aires de superioritat.

El problema és que la meva gata encara no és conscient que se li gira més feina de la que s'esperava; si l'estat espanyol o l'ajuntament de Girona són un graner obert a tot aquell qui vulgui posar-hi cullerada, estic més que convençuda que d'aquí a tres anys, en les pròximes eleccions, tindrem noves rates que alimentar i treballs per treure-les fora. Siguin del moviment social que siguin, i venguin la moto que venguin amb cants de sirena d'esquerres, us asseguro que seguirem pagant per a sostenir el nivell de vida de noves rates que ara veuen perillar el seu estatus de vida i només veuen sortida als seus interessos en la política. Feu-me cas, tots aquells qui ja estem avesats a veure els mateixos noms de sempre impresos en lletres de motlle, es deixaran seduir en nom de la igualtat social, de la justícia i de la cultura, cap a tot allò que ara criticaran en la manifestació d'avui i cridaran. Temps al temps. Jo, personalment, no tinc cap ganes d'engreixar ni més porcs ni més rates... mai m'ha agradat la carn de cap dels dos animals que he citat.

Les rates

Generalment els gats gaudeixen de millor fama de la que se'ls havia adjudicat fins fa poc; els felins han passat de ser uns animals de companyia relativa, independents, egoistes, a animals de companyia fidels, divertits, oportunistes i una mica manipuladors. 

Altres tòpics també es podrien aplicar a la classe treballadora: la massa obrera que carregava amb la majoria d'impostos se l'havia titllada de gandula, sorollosa, ignorant i d'estar revestida de la dignitat que només dóna consol als pobres. En el fons, però, el diccionari de sinònims que fan servir els polítics per designar la resta de mortals que sostenen el sistema capitalista -si és que els polítics s'han pres mai la molèstia de consultar un diccionari- no ha evolucionat gaire, de la mateixa manera que no pot haver desenvolupat gaire la mentalitat de certs polítics de dretes que es permeten el luxe de deixar anar perles tals com "que se jodan" als contribuents.

Ahir vaig descobrir que al garatge de casa meva s'hi ha instal·lat a viure una família de rates que fa prou respecte degut a les seves mides. Vaig haver de convocar una reunió d'urgència amb la meva gata per posar les cartes sobre la taula i li vaig dir:

-"La situació familiar és dura, has d'entendre que aquesta família ha viscut per sobre de les seves possibilitats i ara caldrà posar les coses a lloc. De moment t'hauré d'aplicar una reducció de la teva ració de pinso d'un 20%, el teu espai verd per caçar i per passejar al teu aire es limitarà considerablement, hauràs de dormir moltes menys hores al dia de les que dorms i, evidentment, hauràs de caçar les rates que viuen al garatge, donant gràcies de tenir un sostre sota el que viure. No et podré dur al veterinari per posar-te les vacunes que et toquen i no et podré ajudar si tens ganes d'estudiar la fauna reptiliana comestible, tal i com desitjaves, perquè la taxa de matrícula està molt per sobre del meu pressupost".

-"D'acord"- em va contestar la meva gata - "però recorda que a Catalunya no està permès amputar les ungles als gats. Recorda, també, que encara conservo les urpes i que estic segura que quedarien molt bé marcades a la teva cara... n'est ce pas? Caça't les rates tu mateixa, a veure si te'n surts!"

Molt em temo que l'amenaça de la meva gata es farà efectiva si la marejo gaire més i que l'aplicarà en cas de necessitat. Per aquest motiu proposo que els qui estan farts de pagar els plats trencats de la corrupció dels altres, traiem les dents i afilem les urpes per a poder netejar aquest país de rates, mai millor dit!

Antiherois i les carreres de futur

Se'ns ha dit, massa sovint, que hem viscut per sobre les nostres possibilitats, que ens havíem enganyat a nosaltres mateixos, que fèiem vida de milionaris, que el nostre no era un país ric i que tots aspiràvem a fer vida de funcionari acomodat i apoltronat en el diner fàcil, la bona vida i en la jornada de les mínimes hores possibles.

I per què no? El capitalisme no ha fet altra cosa que fer proselitisme i lloança de l'estil de vida de la classe mitja-alta, amb caps de setmana lliures, vacances pagades, jornades laborals de menys de 30 hores setmanals, ingressos per a comprar segones residències, per a sortir a sopar, per anar de botigues, per anar al cine... és a dir, per al consumisme frívol, efímer i del tot innecessari. Qualsevol excusa era bona per a generar necessitats de tercera que nosaltres hem anat donant "bombo" fins a convertir-les en necessitats de primer grau. Qui no ha mirat un iPhone amb llàstima quan el pressupost no donava per a més? Qui no s'ha lamentat d'haver de fer equilibris a final de mes i haver de dir que "avui no puc venir a sopar amb vosaltres"? Qui no ha somiat comprar un piset en un barri modest per a llogar-lo i tenir unes rendes fixes sense fotre ni brot? Qui no ha pensat en treure's unes oposicions, de qualsevol grau, per a poder viure tranquil i sense maldecaps perquè la opció de servir taules en un bar fast food no acaba de seduir al personal?

D'acord, és ben cert que la llei del mínim esforç no ha fet que l'home pugui escriure pàgines de més de dos mil anys d'Història i que el gènere humà hagi arribat on està ara... però el que està clar és que ara no valen les excuses de martirologi i del sacrifici a la pàtria com els que es donaven als ciutadans que havien de reconstruir el món després de la II Guerra mundial.

Amics, reconstruir la Història és feina per antiherois que mai veuran escrit el seu nom en els manuals d'història del món actual. Fer sacrificis i retallades és lícit perquè encara no puc acabar d'entendre les prestacions personals i els augments de sou que tenien certs càrrecs de l'administració pública, tot i que aquest no és el meu cavall de batalla. El que no veig tan lícit és aplicar les retallades al món acadèmic superior o a la sanitat pública, entre d'altres esferes mitjançant arguments tan pobres i manipuladors envers el ciutadà que té feines a pagar els impostos i la hipoteca.. (també se'ns diu que ens hem equivocat amb la mentalitat de la propietat i que mirem l'exemple del nord d'Europa on el lloguer està a l'ordre del dia. És clar, no comparem preus ni qualitat de pisos de lloguer a casa nostra o al nord d'Europa!)

Sí, apliquem retallades per evitar que el ciutadà tingui qualitat de vida, accès a la cultura i al coneixement,  creem una societat ignorant, empobrida i silenciosa perquè aquesta és la que no es revolta i la que paga religiosament a la Generalitat, a Madrid o a Europa. Sí, sí, sí... per a què estudiar una carrera o una professió si la política i la banca són la millor opció de futur?

Pluralitats

"Pluralitat cultural,  Pluralitat lingüística,  Pluralitat social,  Pluralitat nacional,  Pluralitat civil".

Vista la quantitat de pluralitats que ens ha servit, el segle XXI, de primer plat, segon i postres, una servidora es planteja si enfocar tot això mitjançant la multiculturalitat (sostinguda per acadèmics com W. Kymlicka o Ch. Taylor) o fent ús del xoc de civilitzacions que preconitza S. Huntington. Els "multicultis" mai han sigut sant de la meva devoció, no els veig sinó uns romàntics una mica passats de voltes que tanquen els ulls a la realitat que no sempre accepta els continus gresols que alberguen segons quins brous de cultiu. En canvi, el xoc de civilitzacions em sembla una mica massa alarmista, una mica ranci...

Malauradament, l'estat de benestar cau en picat, i sense l'ajuda d'aquest, com es resol tot això?

Ho deixo sobre la taula per si algú es vol entretenir a veure els diferents tipus de gats que hi ha en la il·lustració, i ja, de pas, a arreglar el món.

Consells per a un dia de crisi

Viure un moment dolç no és cosa fàcil en els temps actuals que corren: les hipoteques se'ns mengen, els lloguers no han baixat de preu, el nostre lloc de feina amenaça d'expulsar-nos sense massa contemplacions, els estalvis minven a mesura que passen els mesos i tots els qui ens envolten estan nerviosos, pateixen i ens fagociten en una atmosfera d'inseguretat i de dubtes.

Fa temps que vaig dir-me: "ja n'hi ha prou!". Hi ha mesos que ingresso un capital considerable que em permet fer la meva vida amb certs luxes -malgrat que mai són luxes banals-, i d'altres temporades que visc de la bona voluntat del meu pare i dels cafès dels amics que em conviden i que sempre prometo tornar quan passi per un millor moment. Ells ho saben i jo no he deixat mai de complir les meves promeses. Però prou malestar i angoixa!

Malgrat que l'economia mou el món i que els meus escrits puguin fer pudor de tòpic resclosit he de dir que cal mirar-se la situació amb ulls nous i amb intenció d'adapatar-se al que s'hagi d'esdevenir. Mentrestant, amics i amigues:

1- El vostre cau sempre serà el vostre cau, i fins que el banc no us digui el contrari, gaudiu d'allò que us heu guanyat, sigui poc o sigui molt. És vostre i ningú té dret a discutir-ho.

2- Quan arribeu a casa després d'un mal dia, obriu-vos una cerveseta o una ampolla de vi. Aquests petits plaers no són cars si es sap triar bé i si es guarda moderació. A continuació brindeu per vosaltres (si esteu sols) o brindeu amb els qui us acompanyin, perquè sí, perquè sou collonuts i perquè us ho mereixeu.

3- Prepareu-vos uns palpissos o unes costelletes de xai (depenent del pressupost) fins que quedin ben torradetes i el greix sigui cruixent, és quelcom que a mi em fa tornar boja i que m'encanta... si ho proveu, no us en penedireu.

4- Després de sopar, interactueu amb aquells qui compartiu el vostre cau. Si teniu un gat o un gos sortiu a passejar o jugueu amb ells; els animals de companyia també perceben si nosaltres estem capficats o anguniosos i no entenen els motius. Si teniu fills, intenteu arrencar-los de la Play Station, de la tele o de l'ordinador i que us expliquin com es diu el noi o la noia que els agrada, què han fet a l'escola/institut i no deixeu que us escurin les butxaques fins que no hagueu mantingut una conversa de mitja hora com a mínim amb ells. Si se'm permet el comentari, el jovent no sempre és conscient del que els tocarà viure si es poden passar el cap de setmana amb 50€ a la cartera... parleu amb ells, renyeu-los si fa falta, però sempre sempre sempre ha de predominar la conversa civilitzada i l'interès cap a ells.
Si teniu parella, amics, això ja és una altra història. Al cap i a la fi, no li hem fet pagar alguna vegada la nostra frustració i el fet que les coses no ens surtin com nosaltres volem? No li demanem, ni que sigui inconscientment, que ell/a mogui la vareta màgica i que tot es solucioni?

En parella sempre hi ha el perill de caure en la rutina i en el tedi de la vida quotidiana. Doncs ja n'hi ha prou. La rutina no és negativa si es sap combiar amb una mica d'imaginació i ganes de tirar endavant. On estava escrit que per trencar amb la vida rutinària s'havia d'anar a sopar per 70€? A mi em sembla que enlloc.

5- Feu-lo/la parlar. No us conformeu mai amb monosíl·labs per resposta, queden prohibits els "sí, no, bé, normal, ja veurem"... el nostre llenguatge és ric i versàtil, i és la nostra obligació aprofitar-lo fins que s'esgoti. Doneu un toc de sentit de l'humor als moments finals del dia: robeu-li les sabatilles, amagueu-les, feu-lo/la fora del llit per jugar, mossegueu, esgarrapeu, petonegeu... el que sigui, però feu. Aneu a dormir amb la sensació que potser no arribareu a final de mes, que el vostre cap és un "capullo", que l'empresa no és solvent i que ja veurem quan paguen, que vindrà una tercera guerra mundial o qualsevol altra catàstrofe, però tot això hauria de quedar compensat pel sol fet d'estar al vostre cau i abraçats amb la persona que tingueu al costat, perquè val la pena.

Si això pot servir per a crear un moment dolç en temps de crisi, ja em dono per satisfeta... i perdoneu-me el post de conte de llagrimeta, avui tenia ganes de dir tot això. :)

Homo (sapiens?) ibericus

Els dies d'aquesta última setmana han estat força animats degut als esdeveniment succeïts a rel de la visita del Papa Benet XVI i dels partits de futbol que es disputaven la super copa d'Espanya... era claríssim: l'atenció i la tensió estaven servides en safata d'or, com si això fos quelcom nou en les pautes del comportament de l'Homo (sapiens?) ibericus, quan es tracta de panem et circenses.

No entro en detalls sobre si el senyor Mourinho perd els papers i posa el dit a la llaga (i al que no és la llaga) als culers, de la mateixa manera que els laics posarien el dit a la nafra als joves papistes, els quals han cobert el 80% de les despeses públiques de la seva estada a casa nostra, segons les fonts del govern socialista central... en tot cas, prefereixo deixar anar la idea que no ens enfilem per les branques i que estiguem per la crua realitat, si us plau!

Individus sense els quals la feina no seria el mateix (II)

Altres especíemens reconeguts i documentats científicament en la complexa biodiversitat laboral:

L'AMIGUÍSSIM/A: Tal i com en deriva l'origen etimològic de la paraula, aquest tipus acostuma a mantenir una relació d'amistat i simbiosi amb el mascle o la femella dominant de l'empresa, donant lloc a un tracte aboslutament preferent i privilegiat. És clarament identificable per la seva tendència a perseguir, al preu que sigui, el mèrit fàcil i el reconeixement social immediat donant lloc a un tarannà amargat i irritable. Curiosament serà dels qui podrà sortir un quart d'hora abans per anar a buscar les seves criatures a l'escola, sigui necessari o no i sense haver de donar explicacions, i s'endurà les millors vacances de l'estiu, a més de tenir un accés ilimitat a la fotocopiadora o a les impressores de la planta. Qualsevol informació important per al desenvolupament de les tasques laborals passarà sempre pel seu filtre, totalment subjectiu, i farà decantar la balança segons els seus interessos per a fer-ho arribar a les esferes superiors, encara que no s'ajusti amb la realitat de la resta de companys de feina. És fàcilment localitzable si els nostres criteris de recerca es limiten al despatx del cap, la fotocopiadora i el telèfon... qualsevol intent de recerca en d'altres àmbits són del tot inútils.

EL FILL/ LA FILLA DE: la seva caracterització és molt semblant al de l'especímen de l'Amiguíssim/a, sobretot pel que respecta al tracte preferent, però amb algunes subtils diferències.

No marxarà un quart d'hora abans per anar a buscar els nens a l'escola però sí que entrarà i sortirà amb total llibertat horària i de moviments, sigui pel motiu que sigui. Es caracteritza per no buscar confrontació amb la resta d'integrants del grup tot i que si, lamentablement, hi ha algú que no sigui del seu agrat, no tindrà inconvenient en fer-li saber i mostrar-li amb petits detalls corrosius que dificultaran, encara més, l'entesa futura. És freqüent que acapari parcialment part dels mèrits aconseguits entre la resta de treballadors, encara que no hagi mogut fitxa en cap tasca, els quals acostumen a recaure entre aquest especímen i el citat anteriorment (l'Amiguíssim/a) perquè l'assumpte no faci massa pudor de socarrim. El Fill/la Filla de, és conscient que tampoc sortirà mai esquitxat/da directament en un conflicte laboral però que sempre serà criticat a les seves esquenes, hagi actuat bé o malament, en tingui la culpa o no; aquest és un mal que ha hagut d'aprendre a conviure-hi.

EL/LA VETERÀ/NA: Ésser que pot crear conflictivitat de forma irremeiable en els col·lectius; no és estrany veure'l en pugna contínua, sense arribar a les mans, amb l'Amiguíssim/a o amb el/la Fill/a de... perquè els seus anys d'experiència van a missa i són inqüestionables. Aquest tipus també pot coincidir amb el tipus de l'Intel·lectual, tot i que no sempre van de la mà. Per tractar amb aquest individu cal fer ús de molta psicologia, la qual cosa no sempre s'està per històries i de bona gana se l'enviaria a fer punyetes. Al tanto, també, amb el/la Veterà/na perquè no és estrany que es posi d'acord amb el cap fent que la resta de treballadors en surtin perjudicats, inclús a vegades (en circumstàncies extremes) per sobre de la voluntat del/la Fill/a de... o de l'Amiguíssim/a.

EL/LA PILOTA: Atenció! Un dels trucs que mai fallen a aquest especímen és el de lloar com de bé escrius i parles a l'hora de desenvolupar les teves tasques; si caus en les xarxes enverinades del/la pilota, és molt probable que et vegis tancat a casa tot un cap de setmana redactant l'informe que el/la Pilota hauria de redactar, fruit de les nostres ànsies de glòria perquè ens haurem ofert amablement a escriure allò que a ell/a tant li costa i a nosaltres no. Si el/la veieu a venir, feu el favor de somriure educadament i marxar ràpid de l'escena. (Sí, ho reconec, hi vaig caure com una tonta)

Individus sense els quals la feina no seria el mateix

Recentment llegia el post del blog d'un amic que havia publicat en poques línies, molt divertides, una mena de manual d'instruccions per a fer la pilota al cap de feina i ser encara més trepes del que tots nosaltres volem reconèixer que som. Bé, potser la paraula "trepa" no s'adequa a la frase que més utilitzem en el nostre vocabulari quotidià... mil perdons! Suposo que no és un adjectiu políticament correcte, més aviat hauria de ser "reconeixement de la nostra tasca/iniciatives davant la cadena jeràrquica de l'empresa"... perquè, al cap i a la fi, tots volem i desitgem, però sobretot, exigim que es valori la nostra feina i la dedicació invertida en el lloc de treball.

Deixant de banda l'empenta i la implicació amb què ens prenem la jornada laboral a nivell particular, passo a classificar els coneguts tòpics que no poden faltar a l'hora d'alegrar-nos (?) les meravelloses 40 hores setmanals, sigui  quin sigui el lloc de treball que estiguem duguent a terme actualment.

EL/LA VÍCTIMA: va nèixer amb vocació de màrtir, per tant no dubtarà en llençar-te en cara tot allò que ell/a hagi hagut de fer per corretgir els teus errors de vulgar principiant. Aquest/a individu/a també es caracteritza per ser insegur/a i manipulador/a, buscant una relació de companyerisme amistós que el/la facin sentir acceptat/da en tot moment amb tots els qui l'envolten; però,  si per qualsevol motiu arribes empipat a la feina perquè no has trobat lloc d'aparcament i has hagut de deixar el cotxe en zona blava, el/la víctima s'ho prendrà com a quelcom personal i anirà a explicar a tothom de l'empresa que només arribar a la feina ja li has fet mala cara i que li tens jurada des del primer dia que vas arribar. Amb aquest prototipus s'hi pot estar a bones sempre i quan li diguis com de bé fa la feina i el meravellós que és tenir-lo de company/a, ja que fa molta més feina del que hauria de fer i ningú es molesta a valorar-li.

L'INDEFINIT/DA: és una mena d'especímen enigmàtic amb el qual encara està per esbrinar-se quina mena de tasca fa dins l'empresa i, sobretot, si realment hi treballa. Acostuma a voltar per totes les zones de la planta, sobretot la màquina dels cafès; també se'l pot trobar a fora de l'edifici, fent una cigarreta malgrat que hagi anat diguent a tothom que ho està deixant. Se'l reconeix fàcilment perquè sempre explica acudits i té algun paper a la mà, intentant donar una imatge d'home/dama de ferro treballador/a i emprenedor/a. També és molt freqüent sentir-lo/la vantar-se de la seva antiguitat dins l'empresa i donar consells a la resta de companys que no li han demanat la seva opinió. Quan no hi hagi més remei que treballar sense excuses ni enganyifes, quasi sempre se'l/la veurà donant ordres a tort i a dret, cridant als altres i indignat/da perquè ell/a és el que més treballa i el que menys rep a canvi.

L'ENTRANYABLE: una de les espècies en perill d'extinció que caldria protegir, és la rara avis del/la "bon/a company/a" que cau en gràcia a tothom. És una d'aquelles persones que no treballa ni molt ni poc, sinó suficient; ni bé ni malament però que el seu treball és acceptable, i que mai té un "no" ni una mala cara a l'hora de donar un cop de mà als demés. Curiosament també és d'aquelles persones que fan que la jornada et passi més ràpid al seu costat i que es pot parlar de qualsevol tema que et passi pel cap en aquell moment. (Déu meu! Quant fa que no en trobo un/a com aquest/a!!!)

ATENCIÓ: per raons que s'escapen al coneixement humà, aquesta espècie tan estranya pot acabar evolucionant i mossegar la mà amiga que se li ofereix quan menys s'espera donant lloc al prototipus de EL/LA FALS/A (tot i que no sempre), per tant sempre cal estar alerta de no confiar-se massa al seu costat.

EL/ LA FALS/A (llegir paràgraf anterior): també popularment conegut com a "gremlin", perquè en donar-se una sèrie de factors combinats entre sí com per exemple, possessió d'informació i una vacant pendent, es transformen en éssers absolutment repugnants i indesitjables. Mostraran una personalitat empàtica i afectiva, et posaran una mà a l'espatlla quan et vegin en baixa forma i els acabaràs explicant coses que mai hauries parlat amb la persona de més confiança del teu entorn perquè el/la desgraciat/da diu tot el que vols i necessites sentir. Tot això farà que es giri la truita en contra vostra. Molt al tanto amb aquest prototipus perquè és el que menys es percep i més mal fa!

L'/LA INTEL·LECTUAL: gènere d'individu que mai falla en qualsevol agrupació humana. Sabrà molt més de tot el que tu sàpigues encara que, per posar un exemple, estiguis treballant per a una empresa que porta projectes d'arquitectura i tu tinguis uns quants màsters i un doctorat en teoria arquitectònica; tant és! Sempre seran a temps de corretgir les teves decisions i els arguments que necessitis emprar per a les teves tasques perquè ells/elles són la veu de l'experiència. Acostumen a estar dins d'una franja d'edat dels 35 als 60 anys i, malgrat siguin uns plastes inaguantables i pedants, no són mala gent ni viuen per trepitjar als altres.

CONTINUARÀ...

Un anunci verídic

" Es busca companya de pis, preferiblement no fumadora, soltera, experta en idiomes (es valorarà positivament experiència en el francès i el grec), sociable i amb ganes d'obrir fronteres. Pis cèntric, assollelat, a 10 minuts del centre històric".

Vaig trobar aquest anunci penjat en un dels suros de l'Universitat de Girona, suposo que per mirar d'enganxar  a alguna noia despenjada i acabada d'aterrar a la capital gironina, sobretot ara que els inquilins dels pisos de lloguer tornen a la càlida llar familiar on els espera el plat a taula i el llit fet cada matí. La veritat és que encara no m'he plantejat marxar de casa; no tant perquè em facin el dinar i el llit, la qual cosa fa mooooolt de temps que no passa i sóc jo qui s'encarrega, majoritàriament, dels àpats de la família. Però aquí em teniu, tafanejant els preus de les vivendes que surten anunciats al Diari de Girona, per si mai em plantejo obrir fronteres, però potser en un sentit més ampli del terme... cal estar preparat per quan arribi el dia que caigui del cel una feina com Déu mana i per començar a cobrar un sou que sobrepassi els 2000€.

Amanida de cogombre

Aixecar-se a dos quarts de set del matí no és tan desagradable com pot semblar, sobretot si al matí les temperatures són més benèvoles i la resta de dia rendeix al 100%; el que és realment empipador és depertar-se amb notícies tan esfereïdores i alarmants com el tema de la crisi dels cogombres, que el govern d'Angela Merkel ja s'ha encarregat de buscar un cap de turc o un culpable. Curiosament, quan els nostres amics alemanys treuen a la llum qualsevol estadística o diagnòstic que pot afectar al benestar de la societat, Europa no dubta a donar crèdit a tot allò que es pugui afirmar, encara que al darrera s'amaguin perles tan interessants com la crisi de les centrals nuclears al Japó, la crisi econòmica o la pèrdua -segons sondeig- de l'estat de Baden-Württenberg. Encara que aquests factors siguin el denominador comú a l'hora d'esbandir-se responsabilitats, pel que fa a les hortalisses i verdures que consumeixin els alemanys, Espanya en té la culpa.

Au, va! Una mica de seriositat, si us plau!

I ja només faltava la fotografia de la ministra d'Agricultura, la senyora Clara Aguirre, menjant un cogombre d'hivernacle, vestida amb la reglamentària bata blanca i el gorret esterilitzat. Una vegada més, aplaudeixo la manipulació de la rumorologia i les ganes de crear alarmisme sense necessitat, malgrat els 13 morts que hi ha hagut recentment. No dubto que la gent vol respostes, però caldria que abans de crear pànic col·lectiu, es pensessin les coses tres vegades abans d'obrir la boca, sobretot pel que fa a la senyora Merkel en vista d'unes eleccions realment complicades.

Llàstima! Una de les meves amanides preferides d'estiu era la de cogombre amb tomata i tonyina... està clar que deixaré de menjar sushi que estigui fet amb productes del Japó, però a les amanides mediterrànies no hi penso pas renunciar. Bon appetit!

Girar la truita

Vist el panorama electoral d'aquest diumenge 22 de maig, i vistes les reaccions que ha suscitat un resultat que ha girat la truita després de més de tres dècades de govern socialista a la ciutat de Girona, voldria exposar una sèrie de coses que, ja em temo i tinc assumit, no agradaran a la majoria.

L'esquerra ha fracassat en la gestió i continuïtat de l'estat del benestar; així, clar i català: això no plau als qui ja pensàvem que podríem seguir el nivell de vida imperant fins avui. Però no ha fracassat per incompetència, malgrat que més d'un del PSC i PSOE caldria que llegís algun llibre d'història contemporània del nostres país per aprendre dels errors, sinó perquè es trobava en el moment equivocat i al lloc equivocat. Si això hagués sigut a la inversa, i la vida encara fossin flors i violes (és a dir, "no existe tal crisis"), probablement tindríem quatre anys més de govern socialista a Girona, i a d'altres regions de l'estat espanyol. Segurament, el senyor José Luis Rodriguez Zapatero passarà a la història com el pitjor president que ha tingut la democràcia del nostre país, no només en matèria de negligència econòmica, de mentides, de males decisions o d'ineptitud a l'hora d'afrontar situacions que han deixat el país en un estat semblant al del caos, sinó perquè també va jugar a dues bandes pel que fa a Catalunya i la concessió de l'Estatut, mentre que per darrera ja estava preparant unes quantes clatellades pels contribuents catalans que seguiexen pagant religiosament, o per negar l'existència d'un crisi que el 40% dels ciutadans no poden afrontar, entre moltes altres coses.

Vist tot això, la gent s'espanta i s'esborrona quan la dreta comença a escalar posicions, en un món que retornarà a les condicions de vida que molts no coneixem i d'altres ja ni recorden. Potser calia un canvi. De fet, cal un canvi radical que posi les coses al seu lloc, i aquesta vegada no em serveix la dita de: "més val boig conegut que savi per conèixer", jo sóc de les que espero amb esperança aquest canvi, i ja m'està bé.

Val a dir, però, que sóc totalment contrària a les retallades que CiU està endegant, sobretot perquè sanitat i educació són dos pilars que poden salvar un país de caure en l'autodestrucció; les retallades haurien de començar a casa dels vencedors, per a predicar amb l'exemple d'austeritat, seguint amb els càrrecs de confiança que encara no s'han assegut a la taula del despatx adjudicat.

No crec que Pia Bosch hagi fracassat en absolut en el seu projecte per Girona, i reconec que era una candidata completament digna de respecte i admiració. Tampoc crec que Carles Puigdemont sigui l'autèntic vencedor de les municipals de Girona.

És l'arc general de les eleccions de tots i cadascun dels municipis el que fa pensar que els temps estan canviant, la dicotomia entre pujança o declivi és indiscutible, i que cal agafar el toro per les banyes d'una vegada. Sóc la primera que he patit, i estic patint, la reducció de les prestacions socials i l'entrada fàcil a un lloc de treball digne, però cal plantejar-nos que no podem sostenir tants milions de nivells de vida de classe mitjana. Això s'ha acabat.

Segueixo esperant els canvis i donaré tot el que pugui de mi mateixa perquè siguin a millor.

Reflexions en temps de crisi

Acaben de dir-me:

"en un món en crisi, les relacions humanes seran les que determinaran si hi ha lloc a l'esperança i als projectes de futur. El fet que una ciutat tingui carreteres asfaltades o universitats pioneres és poc rellevant; una cosa és la societat, i una altra les relacions humanes. Un pagès del segle XV sabia conviure amb les dificultats sense haver conegut l'estat del benestar, però les relacions humanes que mantenia amb els seus eren les mateixes, salvant les distàncies del coneixement que hom ha anat adquirint amb el pas del temps".

Les relacions humanes són les que han de persistir en el món, que fins ara coneixíem, i que s'està enfonsant".

Tot temps passat sempre fou millor

Va haver-hi un temps en que els homes van habitar dins una realitat fràgil i boirosa; aquests anys van ser un lapse de temps efímer dins l'imaginari utòpic de la humanitat, i un somni que semblava inabarcable per aquells qui havien viscut les últimes raneres de l'antic règim o els anys de dictadura. També va existir una generació que feia del treball la raó per sobreviure; els seus fills, però, ja visqueren els primers símptomes de creixement econòmic i els fills d'aquells fills foren els protagonistes de l'era daurada on tot era possible, només calia triar el modus vivendi que els complagués més:

Per aquells que només volien treballar els matins, amb moltes facilitats i poques complicacions, l'administració pública era la millor opció. Pels qui eren una mica emprenedors i es volien sentir amos a casa seva, la creació d'una empresa era el pa nostre de cada dia, i si el nou negoci estava relacionat amb l'immobiliària, els diners arribaven el doble de ràpid. Aquells qui optaven per la via de l'estudi i tenien intenció de decorar el seu currículum amb màsters i post graus, orientaven la seva activitat laboral als serveis d'atenció al públic, treballant molt i cobrant poc. Allò no era motiu d'alarma perquè sabien que amb els títols a la mà i amb paciència, acabarien col·locats vés a saber tu en quin càrrec que els reportaria grans beneficis, i la feina de temporada que ells deixaven enrere ja la faria algú altre. Per últim, les feines més feixugues i no tan ben remunerades eren dutes a terme pels nouvinguts o immigrants, qui foren objecte de manipulació social en nom dels suposat (i necessari?) creixement demogràfic i dels nous valors de moda del moment. Al cap i a la fi, quin mal és que una família gambiana -per posar un exemple- que resideix a casa nostra tingui quatre fills i nosaltres només un? Això sí, sempre i quan els nostres fills únics acabin treballant de notaris, i els fills gambians segueixin la tradició familiar dels pares, treballant a la construcció o netejant cases, malgrat que els seus i els nostres fills hagin estudiat a la mateixa escola.

En aquell temps passat d'utopia era bonic parlar de l'igualtat d'oportunitats i de tolerància, donant per entès que existia un ordre natural de les coses que impedís posar en perill l'època daurada que s'estava visquent, clar. El que és del Cèsar pel Cèsar, i el que és de Déu per Déu, més faltaria!

Malgrat tot, les grans èpoques venerades al llarg de la Història també amaguen grans quantitats de draps bruts. Possiblement, els greus errors de l'època daurada siguin la hipocresia i la ceguesa de tots aquells qui neguen que els models imperants són insostenibles i que s'han acabat les oportunitats de fer-nos rics des del sofà. Estem disposats a obrir els ulls als nous temps que ens esperen? A mi em sembla que no.

Adéu, Harmonia Mundi!

M'empipa haver de reconèixer-ho però no hi puc fer res: sóc romàntica per naturalesa i, ara com ara, m'és impossible canviar-ho. Degut a la meva irritable tendència, m'entristeix moltíssim passejar pels carrers de Girona i adonar-me de la ingent proliferació de pisos en venda i de locals abandonats, mostrant l'esquelet trist d'unes obres que haurien quedat a mig construir. Pensant-hi millor, passades les vacances d'estiu, ja vaig tenir un disgust dels grossos quan el bar on jo sempre prenia el cafè dels caps de setmana i hi llegia el diari, va abaixar la persiana per temps indefinit, sense donar explicacions, i sense espectatives de reprendre la seva activitat. Sí, ho reconec: va ser un disgust que em va costar d'encaixar.

Però hi ha quelcom que realment m'ha trencat el cor i hi ha deixat un buit que difícilment podrà ser omplert de nou; em refereixo a l'imminent tancament, en breu, de la botiga de música Harmonia Mundi, de Girona. Aquesta, feia anys que ja s'havia especialitzat en la venda de cd's de música clàssica de totes les èpoques i estils, per a tot tipus de gustos i consumidors, a més d'oferir un servei amable, personalitzat i eficient per part dels simpàtics venedors, que sempre han estat a disposició dels clients a l'hora de donar un cop de mà o un bon consell per a una elecció exitosa. En el meu cas, jo sempre havia sigut una fidel seguidora i compradora de les novetats que hi anaven entrant per a poder estar al dia i, també sigui dit de pas, sobretot perquè l'Harmonia Mundi era dels pocs llocs -o l'únic- que venien enregistraments de música antiga, sense necessitat d'haver d'empassar-me cap mena d'aura mística i artificial, pròpia de les botigues destinades a turistes i que ofereixen pseudo música antiquitzant, a més d'altres joies i vés a saber tu què més, que també es troben al Barri Vell de Girona!

Senzillament, tot allò que és bo i que estigui relacionat amb una cultura més minoritària i no de masses, té els dies comptats. No sé si em fa més por aquest fet, o que el país s'acabi d'ensorrar en la seva pròpia decadència i en un últim rèquiem que espero no haver de sentir.

El gat sobre les teulades

Ahir nit vaig pujar al terrat de casa maquinalment, com faig cada nit que hi ha lluna plena, perquè a la meva gata li agrada passejar-se pels terrats dels veïns mentre jo dedico a fer balanç del dia, aprofitant la llum tènue i grisa que fa la silueta de la meva companya més negra i més misteriosa. Ho confesso, és de les poques estampes romàntiques que em permeto el luxe de recrear i recrear-m'hi per a sentir-me una mica especial. Mentre ens fem companyia i espero que la Bruna hagi fet la seva ronda nocturna, em passa pel cap una conversa que he mantingut al final de la tarda amb uns amics que han perdut la seva font d'ingressos recentment i que tenen poques expectatives de trobar-ne una de nova en breu.
Els meus amics conformen tota una tonalitat de grisos dins el blanc i negre que engloba l'extracció social; n'hi ha que els seus pares tenen engegat des de fa molts anys, despatxos d'arquitectura amb clientela fixa i fidel, d'altres han hagut de començar de zero mitjançant esforços i mèrits propis, passant per aquells qui van optar en aprendre un ofici durant la seva adolescència per a exercir-lo sense pretensions, però amb orgull. La majoria d'ells, però, han hagut de reorientar la seva vida personal i laboral: les hipoteques creixen igual que els interessos, a excepció de sous que es redueixen o desapareixen, d'altres han hagut de tornar a casa d'uns pares que ja respiraven tranquils en veure que els seus fills gaudien d'autonomia, i els qui tenien pensat formar una família amb la seva parella, han hagut de frenar l'impuls més natural que ha mogut el món des que el món és món.


No tinc resposta a les seves preguntes ni solució als problemes. Aguantar, suposo. No deixo de pensar que l'entrada del nou segle marcarà un abans i un després en l'estat d'ànim de la joventut que té ganes de treballar per viure, i de crear alguna cosa que pugui deixar emprempta; de la mateixa manera que, salvant les distàncies, la derrota de 1898 a les colònies espanyoles, va marcar profundament la mentalitat dels nostres avantpassats.


Per sort, la meva gata no va trobar cap ratolinet ni cap altra bestiola per entretenir-se dalt les teulades dels veïns, perquè ahir no tenia ganes de donar voltes a una història cíclica que em fa por que es repeteixi i que ens afecti quan ja sigui massa tard.

Aquest matí de dilluns m'han dit:
- "Vaig a aixecar el país, ara torno".

400€ en tenen la culpa

Molta cua ha portat, fins a hores d'ara, la xifra de 400 euros, sigui perquè aquests diners que es donaven en ajuda, gràcies al govern del president Zapatero, s'estan començant a retallar degut a les reformes econòmiques que són menester per reflotar la situació de casa nostra, ens agradi o no. Malgrat que a ningú li agrada que li posin la mel a la boca per no res, suposo que 400€ no són un gran capital i que, probablement, en gastem molts més al llarg d'un any en coses vanals i poc útils.

Aquest seria el cas del meu pare, a qui no se li va acudir res més que desempolsegar dels armaris de l'oblit una catifa que hauria comprat feia alguns anys però que poques vegades s'havia fet servir a casa, vés a saber tu perquè i que, per més inri, havia costat exactament la dita quantitat. Pel que fa a la resta del que he d'explicar, em sembla que no cal que em perdi en descripcions poètiques ni romàntiques: en una casa amb gat, les catifes tenen els dies comptats i són tan incompatibles com la nit i el dia, la qual cosa la meva mare ja deuria haver endevinat perquè va ser ella qui es va encarregar de guardar la catifa el dia que la meva gata va venir a viure amb nosaltres.

El meu pare la va voler estendre al menjador el dia de Nadal i, literalment, va durar sencera de Nadal a Sant Esteve. Per més mostra adjunto l'estat de la catifa, tres dies després que la meva gata hi hagués deixat les seves empremptes personals i que el meu pare proposés matar al gat, i vendre'n la pell per 400 euros.

Per acomiadar l'any

No podria acomiadar l'any 2010 sense un toc d'humor i d'ironia, virtuts sense les quals, la gent de seny es posaria les mans al cap i sortiria al carrer per a mirar de canviar la situació viscuda aquests últims mesos. Això sí: mentrestant, seguirem deixant passar els dies i seguirem somrient a tot el que ens toqui viure, esperant que el 2011 sigui una mica millor per a tots pegats.

" L'ajuntament d'un poble qualsevol decideix obrir un concurs per a canviar tot l'enllumenat del territori, i s'hi presenten 3 empreses, una empresa alemanya, una de francesa i una espanyola. Arribat el dia del venciment, l'alcalde entrevista, un per un, als empresaris, començant per l'alemany.

- La nostra empresa li canviarà l'enllumenat de manera ràpida i eficaç, pel mòdic preu d' 1 milió d'euros. - El francès també intervé diguent:

- La nostra empresa francesa li canviarà l'enlumenat per 2 milions d'euros: els nostres acabats són de primera qualitat i li oferim una garantia de dos anys.- Fins que l'empresari espanyol diu:

- La nostra empresa li canviarà l'enllumenat per 3 milions d'euros. -L'alcalde, una mica sorprès, pregunta:

- Bé, i vostè què ofereix, si les altres dues empreses són més econòmiques?- I l'empresari respón:

- Molt fàcil, un milió per mi, un milió per vostè, i l'altre milió per sub contractar als alemanys. "

BON ANY NOU, 2011!!!