La Foradada

La il·lusió del meu avi Francesc (el pare del meu pare) sempre havia sigut comprar-se un submarí i fer-se una caseta a la muntanya per anar-hi a passar els caps de setmana i festius; pel que fa al submarí, em consta que el pobre home va morir-se sense haver tingut l'oportunitat de, ni tan sols, pujar-hi, però sí que va poder dur a terme la construcció d'una casa a Cantonigròs, de la qual ja he parlat alguna vegada.

Cantonigròs també forma part del municipi de Santa Maria de Corcó, i té el privilegi d'estar envoltat d'indrets naturals de somni, malgrat que és una zona més seca que les meves estimades Guilleries. Un d'aquests paratges seria la Foradada, el salt d'aigua de la Riera de les Gorges, i que es troba a 20 minuts del poble; aquesta era una destinació obligada pels habitants de Cantoni que sortien de missa els diumenges i un indret molt recorrent per anar-hi a fer excursions amb colla.

Adjunto la fotografia de la meva mare i la Connie, el seu pastor alemany, en un dels seus passejos amb el meu pare, durant la tardor de 1977.

Camprodon, juliol de 1981

Camprodon és una destinació de somni pels amants de les muntanyes verdes i frondoses, a mig camí entre la fecunditat la vegetació feréstega de les Guilleries i els avets d'altes latituds; aquests paratges ja han sigut descoberts per tots aquells qui desitjaven un clima vigoritzant i fresc, tranquil·litat, i totes les delícies que poden oferir els esports de neu a poca distància, sense viure enmig de la vorágine de temporada alta d'hivern tan característica de la Cerdanya.

Els meus pares hi havien passejat sovint, tot i que la idea d'una segona residència encara no era ni un projecte dins la seva reduïda economia, quan tot just podien somniar a adquirir un pis de lloguer o, a tot estirar, de protecció oficial. Pel que puc entreveure de la foto que adjunto, la meva mare posa davant l'arxi conegut pont nou, datat del segle XII (amb algunes intervencions del XVI i XVII), com a bona turista gironina. Efectivament, dos anys després de casar-se, els meus pares van haver de traslladar-se a Girona per motius laborals, la qual cosa va ser un canvi amb connotacions dramàtiques per a la meva mare. Suposo que pocs barcelonins, acabats d'aterrar en una ciutat provinciana com deuria ser l'indret que m'ha vist néixer, es sentien acollits i recolzats pels seus veïns de bones a primeres.

Malgrat tot, tots els festius que el meu pare podia combinar-s'ho amb els estudis, encara no acabats, de la meva mare, eren aprofitats per a conèixer els encants de casa nostra i per gaudir-los al màxim.

Connie

Fa temps que el meu cavall de batalla s'ha convertit en el tema de les adopcions animals, malgrat que això no vol dir que estigui en contra de pagar per l'adquisició d'una bestiola que ens hagi d'acompanyar molts anys de la nostra vida. En tot cas, em veig obligada a fer un petit acte d'humilitat, ara que he trobat aquesta fotografia i que en recordo la història.

La meva mare estava a punt d'acabar la carrera de Farmàcia i sempre havia pensat auto regalar-se alguna cosa que li compensés totes les tardes d'estudi i sacrifici; un dia, passejant, va veure un cadell de pastor alemany en l'aparador d'una botiga d'animals i sense pensar-s'ho, va entrar per demanar-ne el preu. Intueixo que les classes particulars de matemàtiques que la meva mare oferia als nanos de batxiller, no deurien ser suficients per a pagar el que li demanaven, i va tornar a casa amb les mans buides. També imagino que deuria explicar-ho tot sopant a taula (en aquells anys encara vivia amb els meus avis), perquè al cap d'uns dies, el meu tiet Àngel, va anar-la a buscar a la facultat amb cotxe, i quan la meva mare va asseure's, va estar a punt de trepitjar una boleta peluda i tremolosa que no era altra que el pastor alemany de la botiga.

Tinguent en compte que el meu tiet hauria pagat el capritx, es deuria veure autoritzat a batejar la gossa amb el nom d'una novieta d'estiu alemanya que ell va tenir, i li va posar Connie. Aquella gossa va convertir-se en l'ombra fidel de la meva mare i, evidentment, en l'espelma dels meus pares. Conservo fotografies meves de quan era una criatura de pocs mesos, al costat de la gossa, però vam coincidir poc temps; tot i així, li dedico aquest post degut a la quantitat d'anècdotes que n'he sentit i de les riallades que en venien acompanyades.

Plaça Catalunya de Barcelona a l'actualitat

Potser sí que serà veritat la dita popular que diu que els testos s'assemblen a les olles, perquè les fotografies no enganyen: aquesta sóc jo, a la mateixa Plaça Catalunya de Barcelona, posant de la millor manera que una servidora és capaç per a tenir un record mínimament digne, a principis de febrer de l'any 2010. Generalment, les meves "poses" fotogràfiques posarien a prova la paciència del millor fotògraf existent, però en aquest cas no m'importa massa si la fotografia no és del tot reeixida; senzillament em fa il·lusió veure que el lloc té la mateixa essència (potser amb alguns canvis), i que la protagonista comparteix arrels familiars, encara que sigui 35 anys després.

Plaça Catalunya (Barcelona) i els coloms

A risc de semblar repetitiva pel que fa als meus escrits del blog, voldria dedicar aquest post a una de les fotografies que vaig trobar a la famosa capseta oblidada, ja que passejar-se per la Plaça Catalunya de Barcelona i donar menjar als coloms s'ha convertit en un leimotiv molt usat entre les parelles, i grups de famílies, que han de fer passar les hores d'una tarda de diumenge, de la manera més entretinguda que sigui possible. M'estranya, però, que els meus pares, residint durant els seus 4 anys de noviatge a Barcelona, es dediquessin a activitats tan turístiques com immortalitzar la manutenció d'un sense fi de rates d'aire. Una de dues: o la càmera del meu pare era nova, o el modelet de la meva mare deuria haver costat una fortuna i també calia fer-ho constar per a la posteritat.

En tot cas, tal i com ja vaig dir en un altre post, la màgia de no entendre les raons que portaren a fer les fotografies és una de les coses que més m'agrada d'anar-les descobrint i, molt probablement, tampoc hi hauria un per què definitiu... al cap i a la fi, què m'ha d'importar a mi el que feien els meus pares quan ni tan sols s'havien plantejat tenir una filla tafanera que es dedicaria a evocar les seves estones d'intimitat?

La meva altra cara de la moneda

I aquesta, encara que sembli mentida, és la meva mare amb cinc o sis anys, per tant la fotografia deuria ser feta molt al principi dels anys 60. Ella va estudiar a les Carmelites del Prat de Llobregat fins al 14 anys, quan per motius de feina del meu avi, tota la família es va veure obligada a traslladar-se al centre de la metròpoli barcelonina. La van matricular a les mateixes Carmelites, que tenia el centre educatiu a Lesseps, però dels 14 als 16 anys, la meva mare va començar a mostrar un caràcter massa rebel i fort per encaixar amb tot el que caracteritzava una escola de monges.

Una tarda de divendres, la "hermana" que vigilava la fila de noies que havien de pujar cap a les aules, es va fixar que la meva mare no duia la cinta marró reglamentària, al cabell, per lligar-se la cua i la va arrossegar al mig del passadís perquè les altres nenes poguessin veure com la escridassava públicament. Això va fer que, només arribar a casa, amenacés a la meva àvia donant-li dues opcions: o la treia de les Carmelites i la portava a l'institut públic, o deixava d'estudiar.

El dilluns següent, la meva mare ja estava asseguda a l'institut de batxillerat on, un any més tard, va conèixer al meu pare.

Anys d'escolarització a la Salle Bonanova de Barcelona

Òbviament, tothom, qui més qui menys, guarda fotografies dels seus pares o avis molt semblant a aquesta, a l'estil Florido Pensil, que mostren el que eren els anys d'escola durant l'època de la dictadura franquista espanyola. El meu pare va estudiar en una bona escola de Barcelona, concretament La Salle, amb la resta dels seus tres germans; a la dreta hi ha el meu oncle Lluís, i el meu pare, a l'esquerra que agafa la plumilla, estri que es feia servir com avui dia es fa servir el bolígraf o, gairebé, el mòbil.

Pel que explica el meu pare, sembla ser que els anys a La Salle van ser prou amens i no en guarda mals records, excepctuant uns mestres o "hermanos" que no tenien cap problema a l'hora d'amonestar amb el regle a tort i a dret. Deixant de banda l'aferrissada disciplina que van rebre, i que avui dia seria impossible de somniar a les nostres escoles, segurament van ser anys feliços de companyonia amb els altres alumnes, de partits de futbol al pati de l'escola, de les calces curtes a ple hivern, de llargues misses dominicals i de genolls pelats i ensangonats que deurien posar a prova la paciència de sant de la meva pobra àvia.

Fotografies descobertes als racons

És curiosíssim adonar-me del temps que mai he invertit en dedicar un mínim d'atenció a les fotografies que hi ha penjades a casa meva i em sorprèn, encara més, veure que mai n'he extret cap conclusió o que, ni tan sols, he fet l'esforç d'identificar a aquells que hi són retratats, ni el lloc on els personatges mostren un somriure o un gest contrariat que la càmera s'ha encarregat de fer palès en primer terme.

Per contra, fa uns mesos vaig descobrir, als estants superiors dels armaris de l'estudi de casa meva i entaforades de qualsevol manera, unes capsetes on la meva mare havia anat guardant fotografies de la seva infantesa i joventut, a més d'altres fotografies sense tanta importància personal; dels anys escolars del meu pare en conservo poques, desgraciadament, però m'ha agradat que aquelles que capten els seus quatre anys de noviatge hagin arribat a les meves mans d'una forma tan romàntica i casual. Com a historiadora, m'irrita moltíssim que una mà escrupulosa no hagués tingut el detall d'escriure el lloc i la data al darrera de les imatges, però suposo que en aquesta vida no es pot tenir tot; per altra banda, també m'agrada especular una mica, i quan em relaxo, veig que no m'obsessiona controlar tota la cronologia de les imatges familiars... al contrari! Forma part de la màgia del no haver nascut, moure'm en terra de ningú, veure i no veure, saber i dubtar i, finalment, emocionar-me per tot allò que es mostra, que no entenc i que no he viscut, però que en el fons, jo no seria jo si tot allò que no entenc, no hagués passat.