The New Yorker i els gats

Amics, amigues: en el post d'avui pretenc donar a conèixer la revista New Yorker, si és que encara pot ser que sigui desconeguda per a algú. Aquesta va ser fundada l'any 1925, per un matrimoni que havia treballat al New York Times, i es va especialitzar en temàtica generalista -sempre donant un toc d'humor a les seves publicacions- com la poesia, l'humor (gràfic o escrit), l'assaig o els reportatges d'actualitat. No només va ser una revista que va servir de plataforma de llençament per a escriptors de prestigi internacional com Philip Roth o J.D. Salinger, sinó que també va tenir la bona pensada de dedicar un monogràfic als gats. Desconec la raó que va portar a editar un monogràfic tan específic, però el que sí puc afirmar amb seguretat és que els gats passaren a ser un dels animals de companyia, acabada la 2a Guerra Mundial, més valorats per la cultura anglosaxona i americana.

Aquí us deixo la fotografia que m'ha enviat un amic especial, qui sap de l'interès que he posat en aquest blog per a escriure sobre gats i fer passar bones estones als lectors en la mesura que sigui possible.

La imatge correspon a la portada del monogràfic publicat el mes de febrer de 1991 i que, lamentablement, no he tingut la sort de poder fullejar. Curiosament, però, en una de les meves visites llampec a França i en una de les meves ràtzies a les llibreries, vaig trobar el recull d'imatges que el New Yorker havia anat publicant al llarg dels anys, amb totes les vinyetes d'humor que feien referència als gats, i de la qual també us adjunto la fotografia. Si teniu l'oportunitat de comprar-lo, no us ho penseu dues vegades perquè us garantitzo una estona de riallades sense fre, tot i que malauradament una servidora només l'ha trobat a les llibreries franceses, i espera que no trigui massa a arribar a casa nostra.

"Inflaconys"

Ahir feia un descobriment curiós mentre treballava, i no és que perdi el temps mirant fotografies per internet (que també), sinó que ho vaig trobar escrit en un diccionari.

Aquest és un peix del nostre litoral català, tot i que també el trobem a les costes del Mediterrani. Us presento "l'Inflaconys", sí sí, tal i com sona, "Inflaconys". És un peix de l'espècie Serranus hepatus, gros com la mà i localitzat, sobretot, a Sant Feliu de Guíxols.

Potser deu ser igual de bo com els altres peixos de roca...

La musa i el lector privilegiat

Havia pensat iniciar aquest post amb alguna definició enciclopèdica de la paraula "musa", de la qual m'ha sortit una referència a la mitologia clàssica, i una altra a la font d'inspiració d'un poeta. També m'hauria agradat fer incidència en dues dones que van deixar la seva empremta en la història de la literatura i de l'art, com seien Laura de Noves, musa inspiradora de Petrarca, i Helena Dimitrievna Diakonova, més coneguda com a Gal·la i companya de Salvador Dalí. És de sobres coneguda la importància que tingueren en l'àmbit artístic i personal dels dos personatges, provinents de cultures riques en art i intel·lectualitat; per tant, no entraré en detalls.

Si el meu interès inicial en escriure aquestes ratlles passava per estendre'm i centrar-me en "la musa" per comparar-ho amb la figura de "el lector privilegiat" que pot sentir-se al·ludit amb qualsevol cosa, positiva o negativa, que jo pugui escriure, em nego a seguir teclejant res més a l'ordinador. Em nego, també, a estar subjecta a les susceptibilitats d'altri i a entrar en qualsevol pugna (literària) que pugui desencadenar més tensions.

Com a conclusió, voldria deixar escrit que no busco una musa inspiradora, exceptuant la meva fidel ombra peluda i felina que els pocs lectors que pugui tenir ja coneixen, i que tampoc la necessito per als meus atacs de mal humor perquè tot plegat ja és prou complex com per respondre a provocacions alienes. Jo només ensenyo el meu somriure sarcàstic i dentat a algú que realment estigui pròxim al que jo espero d'una autèntica musa. La resta són meres anècdotes que ja hauria oblidat, si no fos pel capritx aleatori de la vida, que s'encaparra en no deixar-me fer la meva vida tranquil·la i lluny de tot allò que ja havia guardat en el calaix dels records passats.

Aquest matí de dilluns m'han dit:
- "Vaig a aixecar el país, ara torno".

El despreci desmunta les injúries molt abans que la venjança. (Henry G. Bohn)

Plaça Catalunya de Barcelona a l'actualitat

Potser sí que serà veritat la dita popular que diu que els testos s'assemblen a les olles, perquè les fotografies no enganyen: aquesta sóc jo, a la mateixa Plaça Catalunya de Barcelona, posant de la millor manera que una servidora és capaç per a tenir un record mínimament digne, a principis de febrer de l'any 2010. Generalment, les meves "poses" fotogràfiques posarien a prova la paciència del millor fotògraf existent, però en aquest cas no m'importa massa si la fotografia no és del tot reeixida; senzillament em fa il·lusió veure que el lloc té la mateixa essència (potser amb alguns canvis), i que la protagonista comparteix arrels familiars, encara que sigui 35 anys després.

El CREPUSCLE de la literatura

Segons el meravellós i alarmant informe PISA, el nivell de comprensió lectora de les catalanes ha vist augmentat el seu rendiment, a diferència del nivell assolit pels catalans, en matemàtiques i ciències, que encara es manté en una mitjana regular, molt per sota de les expectatives que marca el dit informe. Malgrat que els resultats són preocupants, les ciències exactes sempre han format part de la dimensió desconeguda dins les meves neurones cerebrals i no goso endinsar-me en opinions verificades que, molt probablement, siguin errònies. Pel que fa al món de les lletres en general, això ja em sembla una altra història que caldria agafar amb pinces: cenyint-me a l'article publicat a La Vanguardia el 8 de desembre, la majoria dels alumnes amb millor expedient acostuma a llegir per plaer i no per obligació.

Tinguent en compte els llibres més venuts i que es mostren a l'aparador de qualsevol llibreria oberta a un públic mitjà i majoritari, gairebé preferiria que els adolescents es limitessin a les lectures exigides a l'institut i als llibres de text. No sé fins a quin punt és positiu que el món de la màgia i els amorius entre vampirs i mortals siguin la referència escollida entre els lectors més joves i, de fet, considero fatalment nocius els valors que s'exposen al llarg dels 3 o 4 volums que es publiquen de cada novel·la.

Lamento que la meva opinió pugui semblar retrògada i puritana, però no em sembla adequat que les històries d'amor siguin expremudes fins a confondre's amb obsessions delirants, passant pel punt culminant de "la primera vegada" on tot és meravellós i l'entrega entre dos joves és absoluta i indiscutible. Reconec que trobar l'equilibri entre novel·les com Crepuscle o Perdona però vull casar-me amb tu, i els arxi coneguts i antiquats llibres de la col·lecció El Vaixell de Vapor, no és fàcil, però penso que la vida és quelcom més que lluitar amb éssers malignes amb varetes i encanteris, i que l'amor passa per coses més importants que pagar un cap de setmana a París a la protagonista de torn. Possiblement la realitat sigui més avorrida, però encara no s'ha inventat una andròmina real que pari el temps quan als mortals ens toca el despertador a les 7 del matí.

Les decepcions no maten, i les esperances fan viure. (George Sand 1804-1876)

Sant Albert

(Sant) Albert el Gran o el Magne, sant patró de les ciències i els científics.

I, curiosament, aquest matí, ha arribat a les meves mans una preciosa frase que s'adiu perfectament amb tot allò que em defineix i desitjo, sigui enmig de la crua realitat o en el món dels somnis.

"Al final de tots els camins i de tots els somnis sempre hi ha una casa que ens espera" (Q.C.)