Santorini

Està decidit, marxem de viatge, i marxem sense la pesada motxilla viatgera que ens havia acompanyat tota la vida, com a turistes de pocs recursos però amb moltes ganes de conèixer la cultura, el patrimoni i el paisatge. Aquesta vegada, però, hem decidit treure els diners d'on sigui. Potser no ho mereixem, segurament no és el millor moment per a permetre'ns un viatge d'aquestes característiques, però els estalvis serveixen per a invertir en qualitat de vida i tranquil·litat, i jo, per sobre de tot, necessito tranquil·litat d'esperit i d'ànima, i la necessito com el pa que menjo.

Quin és el destí? Grècia, evidentment. No només perquè és un país que ha passat a la història de finals de la primera dècada del segle XXI per la caiguda del sistema econòmic enmig d'aquesta crisi, sinó perquè sóc historiadora i estimo a distància els vestigis d'una cultura mil·lennària que ens ha deixat el pòsit per a subsistir actualment. La meva professió en condiciona el gust i l'amor per les pedres venerables, però el meu jo també està marcat pel nom que va triar la meva mare per mi, ja fa 27 anys, i que, evidentment, encara porto amb satisfacció i amb l'orgull de saber-me gairebé única. "Elara" és un nom que pertany a la mitologia grega, malgrat que és molt minoritari i no apareix a tots els diccionaris, però la meva mare tenia claríssim que el meu nom havia de tenir un origen grec i quan el va veure escrit per primera vegada li va semblar ben sonant i melòdic i de seguida va tenir la decisió presa.

Per aquestes i per moltes altres raons, Atenes i Santorini ens acolliran uns dies de juliol, i només espero gaudir de les postes de sol i de la brisa guaridora, com només els paisatges mediterranis saben curar les ferides més profundes.

La correcció política i la idiosincràcia

Des que vaig posar el peu a la universitat per primera vegada, he hagut d'enfrontar-me amb una sèrie de desmitificacions i trencaments de tòpics que van despertar-me certa susceptibilitat i curiositat en les meves idees de futura historiadora, com per exemple: el rebuig total i absolut d'aplicar la idiosincràcia per a validar una teoria i aplicar-la a qualsevol col·lectiu social. Bé, la voluntat de separar maneres de fer, de ser i d'actuar, independentment del lloc on s'ha nascut o de la metereologia que caracteritza l'indret que ens ha vist néixer, és molt lloable dins la correcció política, la qual a vegades fa una mica de pudor rància, ratllant l'integrisme proteccionista que vol afavorir els sectors socials menys beneficiats del món que ens ha tocat viure. Lloable, sí; però denotaria que no hi ha més cec que el qui no vol veure i poques ganes de dir les coses pel seu nom.

Més clar que l'aigua podria ser el fet que aquests dies de principis de gener, vaig ser de viatge al sud i centre de França, entre Albi i Toulouse, i volguent seguir el meu modus operandi de sopar a l'hora que es sopa a casa meva i fer una copeta d'última hora, vaig quedar d'un pam de nas quan als restaurants ens feien fora amb un somriure amable i sorneguer diguent que era "trop tard" i que les copes vespertines eren quelcom una mica exòtic en aquelles terres i a les dates que estàvem. L'endemà ja teníem apresa la lliçó i ens vam comportar com autèntics francesos, i encara ens vam acabar de sentir més del centre quan a les 6 de la tarda els museus eren tancats i no teníem gaire res més a fer que buscar un supermercat o una pizzeria per a sopar, i després de la pel·lícula del vespre, anar a dormir cap a les 10 de la nit, cosa impensable amb els horaris més meridionals. Tot això, sumat a que la cultura del cafè, en poblets i ciutats petites del país veí, no és un costum massa estès, deixa un ampli ventall de possibilitats per aplicar qualsevol activitat quotidiana en espais tancats i en ambients recollits per a la població no forània.

Probablement estigui mal vist etiquetar el caràcter d'una població que viu al centre de França pel sol fet d'habitar allà on habita, però seria de negats tancar els ulls a les evidències, i no estirar el fil que explicaria uns rendiments acadèmics del jovent diferents, una manera d'aprofitar les hores de la tarda diferents, o inclús una socialització ni millor ni pitjor, si la comparem amb casa nostra. Per evitar caure en la incorrecció política, em remeto a una de les màximes de la cultura francesa: Vive la différence!