Les rates II

Dijous 19 de juliol de 2012, dia de la manifestació en contra de totes les mesures de reducció social i econòmiques que ha aplicat el govern espanyol. Deixant de banda les bromes, la meva gata no va a manifestacions, més aviat se les mira des de la teulada de casa meva i mou la cua mentre esguarda la massa amb aires de superioritat.

El problema és que la meva gata encara no és conscient que se li gira més feina de la que s'esperava; si l'estat espanyol o l'ajuntament de Girona són un graner obert a tot aquell qui vulgui posar-hi cullerada, estic més que convençuda que d'aquí a tres anys, en les pròximes eleccions, tindrem noves rates que alimentar i treballs per treure-les fora. Siguin del moviment social que siguin, i venguin la moto que venguin amb cants de sirena d'esquerres, us asseguro que seguirem pagant per a sostenir el nivell de vida de noves rates que ara veuen perillar el seu estatus de vida i només veuen sortida als seus interessos en la política. Feu-me cas, tots aquells qui ja estem avesats a veure els mateixos noms de sempre impresos en lletres de motlle, es deixaran seduir en nom de la igualtat social, de la justícia i de la cultura, cap a tot allò que ara criticaran en la manifestació d'avui i cridaran. Temps al temps. Jo, personalment, no tinc cap ganes d'engreixar ni més porcs ni més rates... mai m'ha agradat la carn de cap dels dos animals que he citat.

Antiherois i les carreres de futur

Se'ns ha dit, massa sovint, que hem viscut per sobre les nostres possibilitats, que ens havíem enganyat a nosaltres mateixos, que fèiem vida de milionaris, que el nostre no era un país ric i que tots aspiràvem a fer vida de funcionari acomodat i apoltronat en el diner fàcil, la bona vida i en la jornada de les mínimes hores possibles.

I per què no? El capitalisme no ha fet altra cosa que fer proselitisme i lloança de l'estil de vida de la classe mitja-alta, amb caps de setmana lliures, vacances pagades, jornades laborals de menys de 30 hores setmanals, ingressos per a comprar segones residències, per a sortir a sopar, per anar de botigues, per anar al cine... és a dir, per al consumisme frívol, efímer i del tot innecessari. Qualsevol excusa era bona per a generar necessitats de tercera que nosaltres hem anat donant "bombo" fins a convertir-les en necessitats de primer grau. Qui no ha mirat un iPhone amb llàstima quan el pressupost no donava per a més? Qui no s'ha lamentat d'haver de fer equilibris a final de mes i haver de dir que "avui no puc venir a sopar amb vosaltres"? Qui no ha somiat comprar un piset en un barri modest per a llogar-lo i tenir unes rendes fixes sense fotre ni brot? Qui no ha pensat en treure's unes oposicions, de qualsevol grau, per a poder viure tranquil i sense maldecaps perquè la opció de servir taules en un bar fast food no acaba de seduir al personal?

D'acord, és ben cert que la llei del mínim esforç no ha fet que l'home pugui escriure pàgines de més de dos mil anys d'Història i que el gènere humà hagi arribat on està ara... però el que està clar és que ara no valen les excuses de martirologi i del sacrifici a la pàtria com els que es donaven als ciutadans que havien de reconstruir el món després de la II Guerra mundial.

Amics, reconstruir la Història és feina per antiherois que mai veuran escrit el seu nom en els manuals d'història del món actual. Fer sacrificis i retallades és lícit perquè encara no puc acabar d'entendre les prestacions personals i els augments de sou que tenien certs càrrecs de l'administració pública, tot i que aquest no és el meu cavall de batalla. El que no veig tan lícit és aplicar les retallades al món acadèmic superior o a la sanitat pública, entre d'altres esferes mitjançant arguments tan pobres i manipuladors envers el ciutadà que té feines a pagar els impostos i la hipoteca.. (també se'ns diu que ens hem equivocat amb la mentalitat de la propietat i que mirem l'exemple del nord d'Europa on el lloguer està a l'ordre del dia. És clar, no comparem preus ni qualitat de pisos de lloguer a casa nostra o al nord d'Europa!)

Sí, apliquem retallades per evitar que el ciutadà tingui qualitat de vida, accès a la cultura i al coneixement,  creem una societat ignorant, empobrida i silenciosa perquè aquesta és la que no es revolta i la que paga religiosament a la Generalitat, a Madrid o a Europa. Sí, sí, sí... per a què estudiar una carrera o una professió si la política i la banca són la millor opció de futur?

Pluralitats

"Pluralitat cultural,  Pluralitat lingüística,  Pluralitat social,  Pluralitat nacional,  Pluralitat civil".

Vista la quantitat de pluralitats que ens ha servit, el segle XXI, de primer plat, segon i postres, una servidora es planteja si enfocar tot això mitjançant la multiculturalitat (sostinguda per acadèmics com W. Kymlicka o Ch. Taylor) o fent ús del xoc de civilitzacions que preconitza S. Huntington. Els "multicultis" mai han sigut sant de la meva devoció, no els veig sinó uns romàntics una mica passats de voltes que tanquen els ulls a la realitat que no sempre accepta els continus gresols que alberguen segons quins brous de cultiu. En canvi, el xoc de civilitzacions em sembla una mica massa alarmista, una mica ranci...

Malauradament, l'estat de benestar cau en picat, i sense l'ajuda d'aquest, com es resol tot això?

Ho deixo sobre la taula per si algú es vol entretenir a veure els diferents tipus de gats que hi ha en la il·lustració, i ja, de pas, a arreglar el món.

The New Yorker i els gats

Amics, amigues: en el post d'avui pretenc donar a conèixer la revista New Yorker, si és que encara pot ser que sigui desconeguda per a algú. Aquesta va ser fundada l'any 1925, per un matrimoni que havia treballat al New York Times, i es va especialitzar en temàtica generalista -sempre donant un toc d'humor a les seves publicacions- com la poesia, l'humor (gràfic o escrit), l'assaig o els reportatges d'actualitat. No només va ser una revista que va servir de plataforma de llençament per a escriptors de prestigi internacional com Philip Roth o J.D. Salinger, sinó que també va tenir la bona pensada de dedicar un monogràfic als gats. Desconec la raó que va portar a editar un monogràfic tan específic, però el que sí puc afirmar amb seguretat és que els gats passaren a ser un dels animals de companyia, acabada la 2a Guerra Mundial, més valorats per la cultura anglosaxona i americana.

Aquí us deixo la fotografia que m'ha enviat un amic especial, qui sap de l'interès que he posat en aquest blog per a escriure sobre gats i fer passar bones estones als lectors en la mesura que sigui possible.

La imatge correspon a la portada del monogràfic publicat el mes de febrer de 1991 i que, lamentablement, no he tingut la sort de poder fullejar. Curiosament, però, en una de les meves visites llampec a França i en una de les meves ràtzies a les llibreries, vaig trobar el recull d'imatges que el New Yorker havia anat publicant al llarg dels anys, amb totes les vinyetes d'humor que feien referència als gats, i de la qual també us adjunto la fotografia. Si teniu l'oportunitat de comprar-lo, no us ho penseu dues vegades perquè us garantitzo una estona de riallades sense fre, tot i que malauradament una servidora només l'ha trobat a les llibreries franceses, i espera que no trigui massa a arribar a casa nostra.

Final feliç

És habitual trobar temes que han generat rius de literatura al llarg de la història i de la memòria popular que reben les següents generacions. Un dels meus preferits és el de la donzella malmaridada, amb la conseqüent (o no) rebel·lió a l'autoritat i a la voluntat paterna.

El rei Lluís de França (quin dels XVI abans no esclatés la Revolució francesa?) tenia una filla que sospirava per un cavaller de segona fila, de poca fortuna i d'honor més que qüestionable que no era de l'agrat del monarca. La princesa, obstinada i fidel a la seva voluntat, prefereix ésser aïllada i empresonada a la torre, durant set anys, quan el seu pare l'exhorta a renunciar al cavaller Deón, que, si no era un partit massa recomanable, sí que deuria d'una bellesa digna d'Apol·lo perquè la noia acceptès amb resignació un xantatge tan cruel i tan freqüent al llarg dels segles, quan es tractava de mercadejar les dones amb fins polítics.

Els dos enamorats, però, urgeixen un enginy que deuria marcar moda a ca'l els anglesos, (potser l'obra de Romeu i Julieta no hauria estat escrita si no fos per això) quan el cavaller Deón escriu unes lletres a la princesa perquè fingeixi la seva pròpia mort  i puguin dur-la a enterrar a Saint-Denis. I, curiosament, el pla es porta a terme a la perfecció: en una processó fúnebre i solemne, al davant de 80 capellans i 30 bisbes, el cavaller atura els prelats eclesiàstics, treu el seu ganivet d'or i esquinça el sudari que embolcallava el cos de la princesa, viva i somrient, deixant tota la florinata de París amb un pam de nas. 

Cançó popular de final feliç que no sempre era, en aboslut, el desenllaç habitual. A continuació us deixo l'enllaç que explica aquesta preciosa i divertida història perquè la sentiu. 

http://youtu.be/GX5mSmHmBmw

El final obert dels llibres d'Història

Si una cosa tenen els caps de setmana plujosos és que exigeixen enllestir la feina que tinguem entre mans i fortalesa mental per a no caure en la nostàlgia. Si, a més, el cap de setmana plujós coincideix amb el dia de reflexió abans d'unes eleccions anticipades, encara millor! Tenim garantides les converses monotemàtiques amb els amics que haguem convidat a sopar a casa nostra i servit el primer plat, juntament amb una bona dosi de debat estèril.

S'albiren gavines en l'horitzó, tal i com vaig deixar escrit en el post d'un amic del facebook, i nosaltres haurem d'aguantar i recollir-ne la merda. S'esperen temps difícils, amics meus, hi hagi que hi hagi al poder; si no, per prova, només caldria agafar un manual de COU o de 2n de Batxillerat de la Història Contemporània d'Espanya i fer una ullada als esdeveniments polítics del segle XIX:  Passem de la configuració de l'Estat liberal i els progressistes (1833-1843) a un govern moderat (1843-1868), pel mig hi tenim la famosa revolució de 1868, una monarquia estrangera que acabà ben aviat, l'esdeveniment de la primera república, tornant a la restauració borbònica, la subsegüent fallida d'aquella, fins a arribar a la dictadura de Primo de Rivera.

L'efecte pèndol ja va començar a estilar-se al segle de les idees romàntiques, la qual cosa és preocupant si tenim en compte els símils amb la situació actual. L'arribada al poder del PP (perquè a efectes pràctics només imperen uns o altres, PSOE o PP) sembla tenir efectes messiànics per aquells qui esperen un canvi per sobre de tot, siguin quines siguin les conseqüències.

Amics meus, tingueu ben present que la Història es seguirà escrivint d'aquí 50 anys, i que en els manuals d'història no es parlarà de les famílies que sagnen per culpa de l'atur o de les manifestacions en contra de les retallades... hi haurà quatre ratlles que es limitaran a explicar que a durant la primera dècada del segle XXI, més de 20% dels habitants de l'estat espanyol estaven a l'atur, que existia una atmosfera de descontent social, i falta de lideratge polític. Evidentment, es donaran més o menys detalls, depenent del curs a que estigui destinat el llibre d'Història. Això sí, aquesta serà una altra manera més de martiritzar als nostres fills, i als fills dels nostres fills, obligant-los a estudiar un canvi de partit polític cada 8 o 10 anys, amb les inevitables revolucions estatals i internacionals que hagin existit al llarg d'aquests anys... fins a arribar a.... deixo el final obert per a la tria del lector.

Nannerl, la germana de Mozart

No sóc crítica de cinema ni tampoc una experta en matèria del setè art; això no vol dir que no m'agradi el bon cinema d'autor o aquell que vol portar a la gran pantalla -ni que sigui per un públic minoritari- la història de personatges complexos que el filtre de la Història no ha tractat massa bé. Precisament pensant en els personatges que descansen en l'oblit, la setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula "Nannerl, la germana de Mozart".

Viure i pertànyer a una família de músics no deuria ser gens fàcil, però encara ho deuria ser menys si es naixia dona a finals del segle XVIII, època en que les convencions socials encara restaven encorsetades en les pautes que marcava l'Antic Règim. Maria Ana Mozart -Nannerl, pels pròxims- vivia a l'ombra de les esperances que el pare i cap de família, Leopold Mozart, havia dipositat envers el fill petit. Nannerl era una intèrpret excel·lent a més de bona compositora i en cap cas es podria posar en dubte el seu talent si se l'hagués jutjada amb els ulls d'avui, però el segle XVIII encara no havia obert les portes a les extravagàncies decimonòniques que certes dones, amb mitjans econòmics, van poder-se'n beneficiar.

Deixant de banda el seguiment argumental i la dubtosa història d'amor entre Nannerl i el Delfí de França, val a dir que la pel·lícula fa una excel·lent adaptació pel que fa el vestuari, els espais arquitectònics i, evidentment, part de la música recuperada dels arxius familiars. Malgrat haver vist la pel·ícula en una trista intimitat de sis persones a la sala, la pel·lícula és un d'aquells exemples clau de qualitat no apte per a les masses, cosa que em sembla lamentable i rebutjable. Des d'aquí animo als pocs lectors que pugui tenir a que vagin a veure-la perquè no en sortiran gens decebuts... sempre i quan encara estigui en cartellera, perquè vist el tipus de cartellera que triomfa, no m'estrayaria gens.

Des de Girona us desitjo unes bones Fires i un bon dia de Tots Sants!

Leveroni a Soldevila

                                                                   Madrid, 9 de novembre de 1933.

Senyor Ferran Soldevila

Barcelona

Benvolgut senyor Soldevila,

Tinc ja la seva carta. [...] Madrid en si també és força agradable ; la gent, però, ja és una altra cosa: ni la joventut -que hauria d'ésser, veritat?, la decidida partidària de les idees noves- no vol saber res amb la nostra autonomia, ni per tant amb la nostra personalitat. I si això passa entre la generació universitària, figuri's com deu ésser l'altra gent. Encara es llegeix massa l'ABC. Jo crec que és una cosa biològica, no hi poden fer més, això em penso que vol dir que no podrem entendre'ns mai. Suposo, per tant, que tornaré nacionalista enragée i no n'hi ha per menys, em sembla. [...]

Fins aviat. Ben cordialment el saluda

                                                                 Rosa Leveroni.

Testimoni epistolar que forma part de: Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d'amor i d'exili, a cura d'Abraham Mohino Balet i d'Enric Pujol Casademont, Viena edicions, 2009.

He transcrit aquest fragment d'una carta de 1933 degut a l'actualitat que es desprén de les reflexions de Leveroni quan fa referència als veïns de l'estat espanyol i amb quins ulls es miren les autonomies o al poble català. És ben bé que, independentment dels avenços de gestió política i econòmica, hi ha coses que no canvien, abans que la Guerra Civil espanyola hagués fet acte de presència.

Els gats dels impressionistes

Fa mesos que faig recerca d'escriptors i pintors que han fet palesa la seva estima i passió pels petits felins que ja formen part de mi mateixa, i és per aquest motiu que he anat penjant algunes imatges de gats, en els anteriors posts, i que avui coneixem per d'altres obres de la història de l'art.

En destaco el gat de Gustave Courbet, un Angora blanc que fou immortalitzat l'any 1855 i que, malauradament, no en tinc cap còpia de la pintura final.

Però els gats sempre han estat molt presents entre els artistes impressionistes, especialment en Édouard Manet; aquí us deixo l'obra anomenada "Le chat et les fleurs", amb evidents reminiscències japoneses, les quals van fer dels gats entre els pintors francesos un model de predilecció.

També adjunto unes línies de Rainer Maria Rilke, que diuen:

"Les chats sont des chats, tout court, et leur monde est le monde des chats d'un bout à l'autre. Ils nous regardent direz-vous? mais a-t-on jamais su si vraiment ils daignent loger un instant, au fond de leur rétine, notre futile image?"

" Ser de la izquierda es, como ser de la derecha, una de las infinitas formas que el hombre puede elegir para ser un imbécil."

(J. Ortega i Gasset)

Cartes i sms

Les veus populars i, potser, les veus més pessimistes deien que el telèfon acabaria amb les cartes, i fa quatre dies també es creia que els correus electrònics "matarien" definitivament les vies de comunicació tradicional que havien funcionat al llarg dels segles, millor o pitjor, malgrat que les notícies arribaven. Avui dia estem permanentment comunicats, interactuem amb els altres sigui l'hora que sigui i, segons l'opinió d'una servidora, una de les conseqüències, entre moltres d'altres, que ha portat aquesta situació és un romanticisme greument ferit de mort, pel que fa a la comunicació entre dues persones.

El pare del meu avi va escriure moltes, moltíssimes cartes durant els anys posteriors a la Guerra Civil espanyola, mentre passava uns anys d'exili a França i esperava que les coses tornessin al seu lloc, tot i que el pobre home es va trobar enmig  del bàndol perdedor i mai més va tornar a casa; durant els anys 40 del segle XX hauria sigut molt còmode que la seva dona hagués anat rebent sms's instantanis per saber que el pare dels seus fills estava bé, que els trobava a faltar i que necessitava abraçar-los, però aquestes notícies només arribaven molt espaiades en el temps i mitjançant la censura de torn.

Ara duem el mòbil fins i tot en situacions tan inverosímils com quan anem a escriure una carta al Sr. Roca (valgui la redundància) per rebre sms tan surrealistes com els que transcric a continuació: "ok", "fns dsprs", "t trobo a faltar" o "t'stimo".

No és que sigui partidària d'esperar setmanes per obrir la carta d'una suposada parella que m'ha escrit una carta de versos endolcits i tendres, això ja seria una mica massoquista, però en el fons tampoc em faria res esperar el dia o el moment adequat per sentir un "t'estimo" sincer i de viva veu.

Els gats a Oceania i Pierre Loti

... Rarahú tenía un gato de una fealdad extremada, en quien se resumían, antes de mi llegada, todas sus más caras afecciones.

Los gatos son animales de lujo en Oceanía, y no obstante, su raza allí es muy reducida. Los que llegan de Europa, crían y son muy estimados.

El de Rarahú era un gatazo grande, escurrido, alto de patas, que se pasaba los días durmiendo panza al sol y comiendo saltamontes azules. Se llamaba Turirí. Sus rectas orejas estaban agujereadas en las puntas y adornadas con borlitas de seda, siguiendo la moda de los gatos de Tahití. Este adorno completaba de un modo altamente cómico la carita de este animalito, ya, de por sí, extraordinaria.

Se atrevía hasta a seguir al baño a su ama y pasaba muchas horas con nosotros, tumbado en posturas de abandono y de confianza.

Rarahú le prodigaba los más tiernos apelativos -como el de mi queridísima cosita y mi corazoncito- (ta u meá ití heré rahí) y (ta u mafatú ití).

Pierre Loti, Rarahú.

La cita

No era una trobada prevista ni concertada sinó casual. Es van veure i s'agradaren, començant una relació d'aquelles que s'inicien des que el món és món: per l'atracció i la tensió sexual. 

En el món dels felins no hi ha romanticisme que valgui, tampoc hi ha lloc al drama ni als records del passat que puguin ésser considerats obsessius; no existeix la tristesa, ni la sensació de buidor ni la necessitat de saber que l'altre et vulgui per sempre. No cal demanar res perquè tampoc hi ha res a oferir, i aquesta també ha sigut la clau de volta des que la perpetuació de l'espècie es va justificar amb el que avui es coneix com a amor.

(Le rendez-vous des chats, Édouard Manet).

El llibre de l'estiu

De lectura ràpida i fàcil pels historiadors, amena i entenedora pels qui no siguin del gremi; recomano aferrissadament la lectura del llibre "La caída del imperio romano" de Peter Heather (Crítica). Segurament, si hagués tingut més facilitat per lluir-me en els resultats dels exàmens de llatí, m'hauria especialitzat en Història antiga, concretament en l'època de transició de l'edat antiga a l'edat mitjana. Suposo que sempre m'ha agradat el fet que la gent de finals de l'imperi romà se n'anaven a dormir i a l'endemà es despertaven essent homes de l'edat mitjana, malgrat que aquesta idea sigui un error greu i una heretgia dins l'anàlisi històric.

Bromes a part, pels qui tinguin ganes de conèixer una mica més les causes que portaren a canvis tan accentuats al llarg de l'Europa occidental i oriental, el llibre és de lectura obligatòria, tot i les seves 722 pàgines que es llegeixen com una novel·la.

Bon estiu i bona lectura!

Memorial Pere Rodeja Ponsatí

Era en un acte a l'Ajuntament de Girona, la tarda del 2 de desembre de 2009, quan abans de començar la xerrada -ja no recordo què vaig anar a sentir- algú va anunciar públicament que en Pere Rodeja de Can Geli havia mort feia unes hores. Les reaccions no van fer-se esperar, i l'onada de sorpresa i de xiuxiuejos va donar lloc al silenci progressiu; l'acte havia de continuar, però la gent es miraven els uns als altres amb intencions clares i concises: "després parlem", semblava que deien.

Tinc a les mans el llibre que dimecres passat (29 de juny) regalaven en el Memorial d'homenatge a en Pere Rodeja, i l'he fullejat ràpidament. A tots els escrits hi trobo el gran símil: en Pere era un home bo i l'últim d'una classe de llibreters que també s'hauria extingit amb el seu traspàs. Em cal dir d'entrada, però, i una mica entristida, que jo no vaig tenir el privilegi d'haver-lo conegut.

Com ja he dit alguna vegada en aquest blog, els meus pares eren uns nouvinguts,  uns foranis que no formaven part de la vida social ni, encara menys, de la vida cultural gironina. Malgrat que els dos van cursar estudis superiors universitaris, ells preferien les llibreries de Barcelona per anar a comprar; llibreries molt més impersonals però més adequades a les necessitats que ells tenien. Podria arriscar-me i dir que la meva mare necessitava hores i hores per esplaiar-se en la tria d'un llibre, havia de seure i passejar, sense que això fos garantia de que s'endugués algun exemplar cap a casa. Jo sóc igual. He perdut tardes senceres a les llibreries, i si el meu pressupost ho permetés, em deixaria la meitat del meu sou en ampliar la biblioteca de casa meva. Segurament era aquest el motiu, a més de la justa distribució de l'espai adaptada a l'urbanisme dels carrers antics de la ciutat, pel qual la Geli no era la llibreria que els meus pares més freqüentaven.

Amb el pas dels anys, vaig créixer i decidir estudiar la carrera d'Història a Girona i la Geli es va acabar convertint, finalment, en la meca de l'adquisició del meu patrimoni de professió. Evidentment, veia sovint en Pere feinejant darrera el taulell o a la rebotiga, però em reca saber que mai vaig creuar quatre paraules amb ell ni vaig poder-li demanar consell.

En qualsevol cas, vaig assistir de grat en l'acte que feia homenatge a una figura tan meritòria i destacable com la seva a la nostra ciutat.

El gat monjo

Probablement, després del gat dels Boscos de Noruega, el Chartreux és el meu preferit. És fàcil de veure, a primera vista, per què aquesta raça també és una de les més apreciades entre els nostres veïns francesos ja que el seu caràcter afable, sociable, una mica trapella i, sobretot, el seu tarannà silenciós i equilibrat el fan un company ideal per viure en un pis o en una casa. (És un gat originari de climes freds, per tant sempre buscarà els raconets més frescs de la casa per a fer-hi una bona migdiada). Evidenment, el millor medi per als nostres felins sempre ha de ser aquell que ofereixi el màxim d'estímuls possibles perquè puguin desenvolupar els seus instints de rastreig i caça, però el gat Chartreux és capaç d'adaptar-se a tots els hàbitats, a més de ser una raça que es caracteritza per miolar poc, la qual cosa ens serà molt útil quan arribi l'època de monta o aparellament. Els mesos de febrer i juny són els pitjors pels amos que patim de migranya o mal de cap perquè els miols dels nostres companys poden arribar a ser estressanys i esgotadors; és per aquest motiu que recomano, especialment que es faci ús de l'esterilització si no tenim intenció de fer-los criar. Serà un gran benefici per a les nostres orelles i pel benestar del nostre gat.

Aquests preciosos gats tenen un pelatge blavós i curt (no confondre amb la raça Bristish short hair o el Korat), les potes gruixudes i fortes, i una peculiaritat que encara el fa més especial:  quan són petits tenen els ulls blaus, fins que a l'arribar a l'edat adulta, els canvien per un color daurat.

Pel qua fa a la història del Chartreux, es diu que va ser importat d'Orient pels croats del segle XI i que els monjos cartoixans van acollir aquests animals perquè tinguessin a ratlla la població de rates que amençava d'infestar els graners que guardaven el gra per a passar els hiverns i, també, pel tarannà silenciós i discret que tant casava amb les normes del monestir. Per aquest motiu, se l'anomena el "gat monjo".

Els gats als països nòrdics

Després d'haver escrit una mica sobre el culte als felins a les zones del sud-est asiàtic, voldria centrar-me en els països nòrdics, on ha proliferat una de les races més boniques, i definitivament la meva preferida, de gats de pèl llarg: el gat dels boscos de Noruega. Aquests gats podrien vincular-se (o no) a la deessa Freia, esposa del déu Odin, i a qui s'associava a l'amor, la bellesa, la luxúria i la màgia; es creu que també s'encarregava de recobrir la natura amb les gotes de la rosada del matí, que regnava sobre la vida i la mort, sobre els animals i, molt especialment, entre els gats. Aquesta es passejava amb un carro estirat pels seus dos gats preferits: Bygul (abella d'or) i Trjegul (arbre d'ambre daurat), i explica la llegenda que un dia el déu del tro, Thor, va intentar agafar-ne un per fer enfadar a la deessa, i li va ser impossible degut a les seves ingents dimensions.

Altres contalles populars de la zona també van associades a la deessa i al gat, com per exemple: quan es celebrava un casament i feia un temps esplèndid (cal recordar que el nostre clima suau i benigne és una exepció als països del nord) es creia que era conseqüència d'haver alimentat bé al gat de la casa. A més, els gats també eren els receptors de les pregàries dels joves enamorats que volien veure els seus sentiments correspostos, i aquests intercedien per ells a Freia.

El gat dels boscos de Noruega, a més de ser el meu preferit, és un exemplar car i difícil de mantenir degut al seu pelatge llarg i complex de portar correctament; a més, és una de les races que es caracteritza per ser una mica més grans que els comuns europeus i, per tant, mengen força més. Malgrat tots els inconvenients, jo sóc de les que explico els meus secrets d'amor als gats... podeu confiar en mi, els gats ens escolten i funciona!

Els ulls de la deessa

Explica la llegenda que durant el segle IX, el territori de Tailàndia i Cambodja comprenia una zona que estava dividida en regnes i que a cada un d'ells hi havia un temple budista on hi vivien gats completament blancs que, segons les creences budistes d'allà, protegien les ànimes dels sacerdots morts, a més de protegir el temple dels forasters.

Al temple de Lao-Tsun vivia un gat amb els ulls del color de l'ambre i el pèl blanc que es deia Sihn, el fidel company del sacerdot Mun-ha. Una nit, uns lladres van assaltar el temple i mataren al sacerdot quan aquell estava resant als peus de l'estàtua d'una deessa daurada amb el ulls de color blau safir; en el moment de la mort, Sihn saltà sobre el cos del sacerdot i l'ànima del religiós s'instal·là al cos del gat. El color blanc del pèl del gat es tornà daurat com el reflexe de l'estàtua de la deessa i només la part inferior de les potetes restaren blanques perquè havien estat en contacte amb el cos del sacerdot. Els ulls també es transformaren en el color blau safir de la deessa, i la cara, les orelles, la cua i les potes adquiriren el color de la terra.

Sihn, transformat ja en el que avui coneixem com el Sagrat de Birmània, va quedar-se al costat del cos del sacerdot durant set dies fins que ell també va morir, i va guiar l'ànima de Mun-ha fins al paradís. Quan Sihn va morir, els altres gats del temple també van adoptar els mateixos colors i es col·locaren en cercle al voltant d'un jove, designant-lo successor del difunt Mun-ha.

Al segle XIX, els seguidors de Lao-Tsun foren perseguits i es veieren obligats a fugir. L'explorador francès A. Pavie ajudà als sacerdots i als gats a creuar la frontera fins al Tíbet per a poder fundar un altre temple. Els monjos, per correspondre la seva ajuda, enviaren a França una parella de gats amb la femella -que es deia Sita- prenyada, i aquesta fou la responsable de la introducció de la raça a Occident. (Allan Percy, La magia de los gatos, Luciérnaga, Barcelona, 2009).

Avui dia, el Sagrat de Birmània és una de les races més vistoses i apreciades entre els amants dels gats; no només per la seva bellesa enigmàtica i exòtica -no en va es diu que té els ulls d'una deessa- sinó que també s'hi pot afegir un caràcter afable, dolç, pacient amb els petits de la casa que ha fet les delícies de tots els components d'una família variada.

Muezza, la gata de Mahoma

Cada cultura conserva un ingent i ric patrimoni d'història oral relacionada amb els animals que han marcat el desenvolupament de les activitats humanes o amb aquells que han estat més a prop de les llars i que, amb els anys, han acabat fent vida conjunta amb nosaltres. D'aquests n'hi ha moltíssims, però jo em permetré el luxe de centrar-me amb el gat, evidentment.

Conec poc la cultura àrab i, encara menys, la religió musulmana, però no he pogut evitar quedar gratament sorpresa en descobrir la figura de Muezza, la gata preferida del profeta Mahoma. Explica la llegenda que Muezza s'havia quedat adormida sobre un dels plecs de la túnica de Mahoma quan algú el va cridar i aquest, per evitar despertar la gata, va tallar el teixit i va marxar commogut per la confíança de l'animal. La llegenda també diu que Muezza era una gata blanca amb un ull verd i l'altre blau, elements curiosos i rars, inclús actualment, malgrat les seleccions genètiques.

Els gats blancs que presenten aquesta característica tan peculiar als ulls també són coneguts com a "presents d'Al·là", i no seria gens estrany arribar a creure que gats com aquests només poden existir perquè algun Déu hagi volgut regalar una mica de bellesa al món.

Bellesa III (Edat Mitjana)

L'Edat Mitjana és un dels meus períodes històrics preferits, malgrat que els testimonis escrits ens hagin deixat unes cròniques passades pel sedàs dels pares de l'Església i que qualsevol fet rellevant aparegui acompanyat d'alguna intervenció miraculosa del sant local. Si els fets històrics sempre s'han hagut de llegir en la distància i amb la recança de saber que necessitaríem més fonts per agafar-nos a una explicacions palpables, encara sobta més les poques descripcions de bellesa femenina (o de qualsevol fet que faci referència a una dona) que poden aparèixer descrites en els documents d'època, tinguent en compte el protagonisme que les dones començaren a robar a la tònica imperant, a partir del segle XII, amb figures tan rellevants com Elionor d'Aquitània.

Sabem, però, que l'ideal estètic passà a ser fortament influït per les invasions bàrbares i per les cultures del nord, segons ens mostren les pintures conservades avui dia. La dona ideal es caracteritzava per la seva pell immaculada i blanca, pel cabell llarg, ros i arrissat (a preferir) que, les qui estàven per merèixer, mostraven  guarnit amb una corona de flors; a diferència de les casades, que ja amagaven sota una còfia o un vel. La cara es preferia en forma ovalada, i es retorna a la moda dels ulls petits que tant s'estilava a l'antiga Grècia, el nas havia de ser petit, igual que s'apreciaven els llavis prims i rosats. Les proporcions corporals ja varien una mica, comparat amb el que havia imperat fins llavors: la dona passa a ser quelcom que s'havia de protegir i que havia de ser fàcilment manejable, sobretot amb la imposició de la religió cristiana que preferia que la dona seglar romangués a casa sota la voluntat del pare, del marit o del propi fill, en última instància. Per tant, la moda passa a ser la d'una dona de complexió mitajana-petita, amb la cintura prima, de malucs estrets i pit petit. Tinguent en compte que les condicions higièniques havien minvat notablement (per exemple, s'abandonen els banys setmanals), o que els ungüents existents costaven molt d'aconseguir, en comparació amb la Roma antiga, aquest cànon deuria allunyar-se molt de la dona de carn i ossos que poblava Europa en aquell temps. Una vegada més, només les dones de la reialesa o aquelles que poseïen uns mitjans econòmics considerables, podien permetre's el luxe d'invertir diners i temps per a donar la imatge esperada i apreciada en societat.