Vet-ho aquí una vegada...

Que els contes són rondalles populars del segle XIX rescatades de l'oblit per quatre lletraferits que es van dedicar a reescriure-les en cançoners és veritat, però que diguin que els contes són exclusivament per a infants i jovenalla, ja és una altra cosa perfectament discutible. Feia molts anys que no anava a sentir contes, però el cicle Girona De Contes va engrescar-me gràcies al llaminer programa que ofereix al llarg d'aquesta última setmana de setembre a diversos punts de trobada de la ciutat de Girona.

Ahir vaig anar a sentir "Contes de capellans" al Museu d'Història de la Ciutat, explicats per Albert Estengre; evidentment, aquestes contalles tenen un gresol popular que arrenca de la rumorologia, de les males llengües i de la tafaneria (no sempre benèvola) d'aquells habitants del poble de torn que no acabaven de simpatitzar amb el mossèn que regentava la seva parròquia. En qualsevol cas, els sacerdots i tota mena de religiosos sempre han sigut susceptibles de ser el blanc de les burles cruels pel que fa a la seva renúncia dels plaers de la carn, malgrat que aquells homes de bé sempre estaven envoltats de beates incondicionals, majordomes i tot tipus de dones mal maridades i prou eixerides com per donar allò que volien a qui volien. Amb tots aquests elements, no és estrany, però, que les històries (fins i tot aquelles de l'alçada d'un campanar) que avui ens han arribat, i si estan explicades amb la gràcia d'un narrador com Estengre, ens garanteixin passar una estona d'allò més divertida i interessant.

Espero amb impaciència les pròximes sessions i val a dir que són del tot recomanables per a tot tipus de públic amb ganes de que els expliquin aquells contes que no van poder sentir quan eren petits.

Espero trobar-vos-hi! Fins aviat.

No m'oblidis

Explica la llegenda que Déu es passejava pel Paradís posant nom i color a totes les flors que existien, i n'hi havia una en concret, petita i discreta, que esperava el seu torn mentre ploriquejava : "No m'oblidis, no m'oblidis!", però El Creador no podia sentir-la perquè anava enfeinat; fins que un cop acabada la seva tasca de batejar les flors, Déu va fixar-se en la floreta que seguia repetint: "No m'oblidis, no m'oblidis!" i li va dir:

-No tinc més noms per donar, però a tu et posaré "No m'oblidis", els teus colors seran el blau del cel i el vermell de la sang, consolaràs als vius i acompanyaràs  els morts en el seu traspàs.

És per aquest motiu que, sovint, les núvies trien alguna floreta de no m'oblidis per dur-la al seu ram i tampoc no és estrany trobar-la en les corones mortuòries que acomiaden els éssers estimats.

És per aquest motiu, també, que planto roses roges i llesamí blanc al jardí que guarden la pau de la casa, i també tinc petites flors de no m'oblidis a l'habitació, al costat de la tauleta de nit, per no oblidar les històries més boniques de la meva vida i perquè, evidentment, tampoc s'oblidin de mi.

El gat monjo

Probablement, després del gat dels Boscos de Noruega, el Chartreux és el meu preferit. És fàcil de veure, a primera vista, per què aquesta raça també és una de les més apreciades entre els nostres veïns francesos ja que el seu caràcter afable, sociable, una mica trapella i, sobretot, el seu tarannà silenciós i equilibrat el fan un company ideal per viure en un pis o en una casa. (És un gat originari de climes freds, per tant sempre buscarà els raconets més frescs de la casa per a fer-hi una bona migdiada). Evidenment, el millor medi per als nostres felins sempre ha de ser aquell que ofereixi el màxim d'estímuls possibles perquè puguin desenvolupar els seus instints de rastreig i caça, però el gat Chartreux és capaç d'adaptar-se a tots els hàbitats, a més de ser una raça que es caracteritza per miolar poc, la qual cosa ens serà molt útil quan arribi l'època de monta o aparellament. Els mesos de febrer i juny són els pitjors pels amos que patim de migranya o mal de cap perquè els miols dels nostres companys poden arribar a ser estressanys i esgotadors; és per aquest motiu que recomano, especialment que es faci ús de l'esterilització si no tenim intenció de fer-los criar. Serà un gran benefici per a les nostres orelles i pel benestar del nostre gat.

Aquests preciosos gats tenen un pelatge blavós i curt (no confondre amb la raça Bristish short hair o el Korat), les potes gruixudes i fortes, i una peculiaritat que encara el fa més especial:  quan són petits tenen els ulls blaus, fins que a l'arribar a l'edat adulta, els canvien per un color daurat.

Pel qua fa a la història del Chartreux, es diu que va ser importat d'Orient pels croats del segle XI i que els monjos cartoixans van acollir aquests animals perquè tinguessin a ratlla la població de rates que amençava d'infestar els graners que guardaven el gra per a passar els hiverns i, també, pel tarannà silenciós i discret que tant casava amb les normes del monestir. Per aquest motiu, se l'anomena el "gat monjo".

Els gats als països nòrdics

Després d'haver escrit una mica sobre el culte als felins a les zones del sud-est asiàtic, voldria centrar-me en els països nòrdics, on ha proliferat una de les races més boniques, i definitivament la meva preferida, de gats de pèl llarg: el gat dels boscos de Noruega. Aquests gats podrien vincular-se (o no) a la deessa Freia, esposa del déu Odin, i a qui s'associava a l'amor, la bellesa, la luxúria i la màgia; es creu que també s'encarregava de recobrir la natura amb les gotes de la rosada del matí, que regnava sobre la vida i la mort, sobre els animals i, molt especialment, entre els gats. Aquesta es passejava amb un carro estirat pels seus dos gats preferits: Bygul (abella d'or) i Trjegul (arbre d'ambre daurat), i explica la llegenda que un dia el déu del tro, Thor, va intentar agafar-ne un per fer enfadar a la deessa, i li va ser impossible degut a les seves ingents dimensions.

Altres contalles populars de la zona també van associades a la deessa i al gat, com per exemple: quan es celebrava un casament i feia un temps esplèndid (cal recordar que el nostre clima suau i benigne és una exepció als països del nord) es creia que era conseqüència d'haver alimentat bé al gat de la casa. A més, els gats també eren els receptors de les pregàries dels joves enamorats que volien veure els seus sentiments correspostos, i aquests intercedien per ells a Freia.

El gat dels boscos de Noruega, a més de ser el meu preferit, és un exemplar car i difícil de mantenir degut al seu pelatge llarg i complex de portar correctament; a més, és una de les races que es caracteritza per ser una mica més grans que els comuns europeus i, per tant, mengen força més. Malgrat tots els inconvenients, jo sóc de les que explico els meus secrets d'amor als gats... podeu confiar en mi, els gats ens escolten i funciona!

Els ulls de la deessa

Explica la llegenda que durant el segle IX, el territori de Tailàndia i Cambodja comprenia una zona que estava dividida en regnes i que a cada un d'ells hi havia un temple budista on hi vivien gats completament blancs que, segons les creences budistes d'allà, protegien les ànimes dels sacerdots morts, a més de protegir el temple dels forasters.

Al temple de Lao-Tsun vivia un gat amb els ulls del color de l'ambre i el pèl blanc que es deia Sihn, el fidel company del sacerdot Mun-ha. Una nit, uns lladres van assaltar el temple i mataren al sacerdot quan aquell estava resant als peus de l'estàtua d'una deessa daurada amb el ulls de color blau safir; en el moment de la mort, Sihn saltà sobre el cos del sacerdot i l'ànima del religiós s'instal·là al cos del gat. El color blanc del pèl del gat es tornà daurat com el reflexe de l'estàtua de la deessa i només la part inferior de les potetes restaren blanques perquè havien estat en contacte amb el cos del sacerdot. Els ulls també es transformaren en el color blau safir de la deessa, i la cara, les orelles, la cua i les potes adquiriren el color de la terra.

Sihn, transformat ja en el que avui coneixem com el Sagrat de Birmània, va quedar-se al costat del cos del sacerdot durant set dies fins que ell també va morir, i va guiar l'ànima de Mun-ha fins al paradís. Quan Sihn va morir, els altres gats del temple també van adoptar els mateixos colors i es col·locaren en cercle al voltant d'un jove, designant-lo successor del difunt Mun-ha.

Al segle XIX, els seguidors de Lao-Tsun foren perseguits i es veieren obligats a fugir. L'explorador francès A. Pavie ajudà als sacerdots i als gats a creuar la frontera fins al Tíbet per a poder fundar un altre temple. Els monjos, per correspondre la seva ajuda, enviaren a França una parella de gats amb la femella -que es deia Sita- prenyada, i aquesta fou la responsable de la introducció de la raça a Occident. (Allan Percy, La magia de los gatos, Luciérnaga, Barcelona, 2009).

Avui dia, el Sagrat de Birmània és una de les races més vistoses i apreciades entre els amants dels gats; no només per la seva bellesa enigmàtica i exòtica -no en va es diu que té els ulls d'una deessa- sinó que també s'hi pot afegir un caràcter afable, dolç, pacient amb els petits de la casa que ha fet les delícies de tots els components d'una família variada.

Muezza, la gata de Mahoma

Cada cultura conserva un ingent i ric patrimoni d'història oral relacionada amb els animals que han marcat el desenvolupament de les activitats humanes o amb aquells que han estat més a prop de les llars i que, amb els anys, han acabat fent vida conjunta amb nosaltres. D'aquests n'hi ha moltíssims, però jo em permetré el luxe de centrar-me amb el gat, evidentment.

Conec poc la cultura àrab i, encara menys, la religió musulmana, però no he pogut evitar quedar gratament sorpresa en descobrir la figura de Muezza, la gata preferida del profeta Mahoma. Explica la llegenda que Muezza s'havia quedat adormida sobre un dels plecs de la túnica de Mahoma quan algú el va cridar i aquest, per evitar despertar la gata, va tallar el teixit i va marxar commogut per la confíança de l'animal. La llegenda també diu que Muezza era una gata blanca amb un ull verd i l'altre blau, elements curiosos i rars, inclús actualment, malgrat les seleccions genètiques.

Els gats blancs que presenten aquesta característica tan peculiar als ulls també són coneguts com a "presents d'Al·là", i no seria gens estrany arribar a creure que gats com aquests només poden existir perquè algun Déu hagi volgut regalar una mica de bellesa al món.

Meravellós

Expliquen les males llengües que el príncep Felipe, abans de conèixer a Doña Leticia, es va enamorar d'una gitaneta i la va voler presentar als coneguts, pares i la resta de parentela reial. Abans del gran dia, però, el príncep va decidir pagar-li unes classes de reeducació de llenguatge i protocol per evitar situacions incòmodes entre l'elit del país. Quan va arribar el moment, la noia es va veure envoltada de les dones més importants del país que presumien dels regals d'aniversari que havien rebut dels seus marits:

- Por mi cumpleaños, mi marido me ha regalada un yate.- I la gitaneta contesta:

- Maravilloso.- Una altra dona segueix:

- Pues a mi me ha comprado un anillo de oro blanco con un diamante incrustado.

- Maravilloso.- Segueix responent la noia.

- Y a mi, un viaje a las Caimán para ingresar la fortuna de mi difunto padre.

- Maravilloso. - Les dones, una mica estranyades que la gitaneta només conesti amb monosílabs, li pregunten:

-¿Y a ti, qué te ha regalado el Príncipe?

- Pues unas clases de protocolo y etiqueta, porqué a la hora de decir "película", pronunciaba "pilícula", para decir "furgoneta" decía "flagoneta", y para decir dar a entender que algo me daba igual, decía "me la suda el coño" i ahora digo "MARAVILLOSO".

Acudit cedit per cortesia de Lluís Buscató, qui no té el copyright, però que sempre em reclama els drets d'autor.

No voldria acabar a dia d'avui sense pensar en una de les frases que el meu bon amic deixa caure sovint, i que no li falta raó: "No et prenguis la vida massa seriosament, tampoc sobreviuràs". Meravellós!!! :)