Inactivitat primaveral

Degut a una sèrie de problemes de salut relacionats amb els efectes secundaris provocats per la primavera, aquest blog ha estat inactiu durant la Setmana Santa. Aviat reprendré la meva activitat per donar tanta guerra com em sigui possible. Fins llavors, recomano que aneu renovant el vostre interès pels gats, en breu tornaran a ser els protagonistes de les pròximes ratlles. Una abraçada!

Collige, virgo, rosas.

"Collige, virgo, rosas dum flos novus et nova pubes,

 et memor esto aevum sic properare tuum". (De rosis nascentibus, Ausoni)

Sempre que s'escau m'agrada fer ús dels tòpics, molts ja ho sabeu, perquè faciliten poder expressar amb poques paraules, allò que podria convertir-se en prosaic i carregós. Ausoni tenia raó pel que fa al pas del temps, i la traducció  del fragment que he transcrit, vindria a dir: Recull, donzella, les roses mentre la flor és ufanosa i la joventut fresca, i recorda que així també corre el teu temps.

Francament, mai m'ha preocupat especialment el pas dels anys perquè el temps encara no m'ha jugat cap mala passada i si no fos perquè la història de cadascú es construeix amb les experiències vitals i personals, em semblaria que cada any que passa és idèntic a l'anterior, i igual a l'altre, i a l'altre... De fet, he desitjat moltíssimes vegades que el temps fos quelcom més abstracte i més ràpid d'assimilar per a poder trobar respostes a tot allò que ara em sembla inextrincable. El mes d'abril té unes connotacions estranyes per a mi: sigui perquè durant aquestes èpoques començava a enclaustrar-me a la biblioteca a causa dels exàmens de juny i els qui no estudiaven ja pensaven en passejar per la platja si el temps ho permetia, o perquè els dies d'abril coincideixen -tot sovint- amb la Setmana Santa, i amb els moments d'instrospecció que la caracteritza, es sigui creient o no. Sigui, també, perquè cada mes d'abril somiava que el dia de Sant Jordi el meu amor platònic de torn em regalava una rosa en senyal que els meus sentiments eren correspostos, la qual cosa mai s'acomplia, el cas és que el mes d'abril sempre l'he assimiliat a alegries i angoixes, i a l'inevitable cicle terrenal de vida i mort, deixant de banda si la idea de resurrecció ha sigut important per a mi en els moments que la fe sembla haver-se perdut entre els mesos més foscos d'hivern. 

21 de març

El dia 21 de març de 1979, els meus pares es casaven un dia de cada dia, en un dels jutjats de Barcelona (no recordo quin), envoltats de poc quòrum: família més pròxima i amics íntims, a més dels respectius testimonis, un company de la mili del meu pare, i la millor amiga que la meva mare conservava del temps de les Carmelites.

El fet de comptar amb pocs convidats, casar-se pel civil i lluir roba de carrer, però prou arreglada, responia al perfil de la joventut que havia rebut influències de la modernitat i el progressisme que s'estilava a l'Europa que volia ser lliberal. La renúncia al casament de vestit blanc i  de conte de fades també manifestava una declaració d'intencions i un clar posicionament envers les normes que marcava l'església respecte el matrimoni, i que els meus pares havien begut des de la més tendra infància. Evidentment, un casament en aquelles condicions va molestar profundament a les dues branques de la família, cosa que va portar a que els meus avis es neguessin a remunerar econòmicament a la jove parella. Em sembla que aquest detall va deixar dormir als meus pares prou tranquils, amb la satisfacció que suposa saber-se independents, no deure res a ningú, i tenir les seves possessions aconseguides amb l'esforç personal... i també és ben cert que no els ha anat tan malament, més faltaria!

Primer de març

Quan tenia 7 anys vaig estrenar-me com a escriptora diletant en l'escola Annexa de Girona, començant la meva primera redacció infantil que portava per títol "La Primavera"; segurament, un dels temes menys inexplorats a les escoles de primària i en les belles arts. Que jo sàpiga, totes les primaveres són iguals: les orenetes tornen a anidar sota el nostre balcó, les flors obren els seus pètals a la tendresa que inspira la nova etapa de vida rejovenida després d'un llarg hivern, i tot el cicle natural es mostra tímid i pàlid per arribar al punt àlgid de l'estiu. Sí, molt bé! Qualsevol element d'aquesta estació és susceptible de crear-ne poesia, malgrat les meves al·lèrgies cròniques a qualsevol tipus de pol·len que corri entre la dolça briseta de l'aire, i que els meus ulls i nas pateixin un autèntic calvari fins a la vinguda de Sant Joan.

No donaria tanta importància a les molèsties de la congestió i de la picor, si no fos perquè sempre que començava el mes de març, els professors també es divertien fent-nos assimilar les lletres i normes gramaticals del meravellós llibret verd i petit dels Verbs Catalans Conjugats, de Joan Baptista Xuriguera que, personalment, em pruduïa una sensació similar a dos mesos de congestió i mal de cap permanent.

Ja que no podem canviar els cicles de les estacions ni el pla d'estudis de la llengua catalana (sobretot les normes d'accentuació en temps verbals que no feien servir ni els literats del segle XV), com a mínim demano a les escoles i a tot el Departament d'Ensenyament que variïn el repertori de temes a redactar, sobretot entre els més menuts del gremi... no fos cas que acabessin desenvolupant al·lèrgia a les redaccions primaverals i a tots els seus efectes secundaris.