Retorn

És aquesta crisi, que ho ha capgirat tot, que em porta a reprendre aquest blog, quan em pensava que ja era hora de tancar-lo i posar-hi un punt i final. És aquesta crisi, que duu al darrera del seu nom tota mena d'adjectius i d'adverbis que volen definir-la, que ha paralitzat el temps i les coses, amb efectes lents però irreversibles.

És bonic de veure, malgrat els cops de porta que es vanten i que fan pal·lesa la tensió del conviure, com tot allò que em semblava vital ha perdut importància i com s'ha endolcit la percepció del que anteriorment em repugnava. He passat la punta dels dits pels plats escantonats, aquells, els nous que vaig agafar de casa del pare d'una revolada , i que han pagat el preu de més d'una conversa amarga de sobretaula. He plorat sobre la roba cosida i recosida que, finalment, ha quedat esguerrada a causa de la meva indolència en els afers domèstics. (No era una estampa tan infreqüent, aquella, la de la meva mare sargint mitjons, malgrat que els diners, en els temps de la meva infantesa, no eren un maldecap latent. És per les llàgrimes que vesso que avui estic avergonyida)

No tots els actes que es realitzen a porta tancada són els més íntims ni els més satisfactoris. Res és més sublim que aquell amor que s'ha erigit amb els anys,i que les satisfaccions o les frustracions han anat modelant a poc a poc. Fa temps que la llum de les espelmes que reflectien les ombres del cos s'han apagat. Del consol i el refugi que em donava la sensualitat en resta, més sovint del que jo voldria, la teva respiració quan estic desperta, dins la nit.

Hi ha quelcom de nou per mi, malgrat que tot plegat ja fa anys que dura, aprendre a estimar-te més generosament, desprenent-me de la vanitats i ambicions, esperar que arribis a casa i saber que no hi ha res de servilisme ni desigualtat de sexes quan et serveixo el plat a taula, m'assec al teu davant i et dic: "Explica'm, avui no tinc pressa".

Endreces

Arriba el dia que cal posar ordre i fer dissabte, que cal desfer-se del pes mort que ha oprimit l'ànima massa temps, i que té pressa per desaparèixer definitivament.

Guardem els records materials en una capsa de cartró i la desem dins l'armari de la paperassa perquè aquells es confonguin dins la història de l'economia familiar, entre factures, cartes del banc i fotografies descartades. No llençaria res perquè sóc incapaç de renunciar als trossets d'una vida ja passada, però els entaforo lluny de mi, cada vegada més barrejats entre les futilitats domèstiques, perquè arribi el dia, també, que ja no sàpiga on els vaig guardar i, perquè, els records i els oblits són meus i només meus.

Esborrem els mails que un dia vam enviar i que mai ens van ser contestats, deixem la bústia d'entrada i de sortida netes. La paraula no impresa és efímera: només són lletres en una pantalla que fa pampallugues, amb una data i una hora que ens recorda quan vam llegir els missatges que ens van fer riure i plorar indistintament. No hi ha recança en confirmar que sí, que sí vull esborrar tots els missatges de les bústies perquè avui he sentit que era el moment de recomençar i de viure.

Em falten paraules

Per tu, amic, que ets lluny i t'enyoro a distància, en silenci. Voldria escriure't sense por a fer una poesia mediocre, com tantes he escrit i he estripat per no deixar constància de sentiments mal expressats. Voldria escriure sense embuts, deixar enrere la por a ser llegida i jutjada; em falten paraules, girs lingüístics, metàfores, figures retòriques i, sobretot, el dolor: el dolor de l'ànima, tan preuat per a seguir escrivint amb llàgrimes de tinta virtual.

Almenys em queda el consol de la llunyania! Penso que arribarà el dia que ja no caldrà imaginar-te al meu costat, que estarem junts i que perdré la poca inspiració que encara tinc per a escriure't aquestes insípides línies, i que són per a tu.

 Sense dolor, sense inspiració, sense enyor i sense distància, hauré d'afrontar, d'una vegada per totes, que m'estimes, que t'estimo, que estem junts i que haurem de construir l'amor en la quotidianitat de la rutina i del deixar passat els anys l'un al costat de l'altre. Llavors deixaré d'escriure de tu i de mi. Arribarà aquest dia i sabré que no he escrit en va.

Pensant que m'havien oblidat

Sonen els cinc tocs de rigor abans no salti el contestador automàtic. No ens contesten. Pengem una mica emprenyats i amb cara de resignació pacient... no fos cas, poden sorgir mil i un inconvenients i tots, qui més qui menys, hem manifestat en veu alta que n'estem farts de viure pendents del mòbil i que amb molt de gust el desconnectaríem o el deixaríem en silenci tot el dia per evitar seguir esclavitzats.

Ens han oblidat? Ens ignoren? Eren comprant al supermercat o consultant el gestor? Han deixat el mòbil a la bossa i no ens poden sentir?

També nosaltres ens hem hagut de disculpar alguna vegada utilitzant els mateixos arguments que rebem tot sovint, perquè des que estem localitzables les 24 hores del dia, però il·localitzables en determinats moments, hem hagut d'aprendre a conviure amb l'esperança que a l'altra banda de la tecnologia hi hagi aigua clara i transparència. Malauradament no sé fins a quin punt el nostre alter ego virtual ens ha fet un favor o ens ha castigat amb una càrrega difícil de suportar.

Molt recomanable la peça que us deixo a continuació:

Murmuri d'estrelles

Vent, ventet gèlid del nord, deixa de bufar un moment i fes que el cel es rendeixi al silenci de la nit. Vull sentir el murmuri de les estrelles quan la boira es transformi en records de cristall que brillin en la foscor.

Vent, ventet gèlid del nord, emporta't els mals sons al país de la fred eterna, empresona'ls amb urpes de glaç i vetlla perquè no tornin mai més.

Vent, ventet gèlid del nord, queda't per sempre, a prop, al meu costat, com un àngel de la guarda, i escombra les llàgrimes de tots els qui han plorat perquè la nit ha tapat el sol i segueixen sense poder veure les estrelles.

Urgeix mag/a, fetiller/a, o inclús estafador/a

El primer que pensaria amb l'estat d'ànim actual és que, potser, necessitaria parlar amb algú per descarregar-me, però això és una fantasia i un tòpic de mal gust. Sóc conscient que després d'exposar la situació que em fa mal i em fa estar angoixada, el meu interlocutor em donaria el consell o el punt de vista més ràpid per acabar amb tot el que no em deixès dur a terme una vida si no feliç, tranquil·la com a mínim.

En realitat no vull un interlocutor ni un bon consell, perquè el consell que crida el sentit comú no vull seguir-lo. És més, ja ho he intentat i no sóc capaç de dur-lo fins al dinal. El que jo vull és un mag amb una vareta màgica... n'hi ha cap per aquí que estigui llegint aquestes ratlles? La veritat és que li estaria profundament agraïda, i si realment és mag, el que tinc a demanar no és res de l'altre món. Bé, potser sí perquè en el meu cas no pretenc una vida més fàcil a nivell econòmic, ni trobar una millor feina (que si ja no li vé d'aquí i ho pot solucionar amb un cop de vareta, també m'aniria bé), ni tenir tot allò que desitgi... simplement voldria retrobar la il·lusió de la joventut o del primer amor en algú altre i que el vulgui compartir, això és tot. La resta arriba sola, sense haver de reunir tribunals inquisitorials ni sense renúncies per part de les dues parts que portin a la infelicitat.

Això és tan difícil?

Repeteixo: algun mag que estigui disposat a fer encanteris? He de confessar que no sóc de resar als sants ni de posar-me en mans de l'absurda superstició, però si això no ho arregla un miracle o la màgia, ja no ho arregla res més.

Demaneu-me pressupost, mags i magues, estic segura que ens entendrem.

El dolor

Quieta en la nit, en posició fetal, potser la més antiga que els homes ens hem servit per a evadir-nos del dia, deixo que la pluja caigui i covo el dolor talment com una febrada que cal deixar passar.
Hauria de plorar però no puc. En el nerviosisme vehement de la mà que busca a les palpentes un mocador de paper, lluitant contra el desordre de la tauleta de nit, o en els sanglots que s'ofeguen amb el pes de la vànova, hi ha l'oblit momentani del motiu pel qual es plora. No em sento millor ni més valenta per deixar escrit que a vegades ploro, simplement és una realitat que existeix.
Existeix, també, la pròpia censura racional que ens obliga a callar les llàgrimes perquè ens han ensenyat que el dolor emocional és l'estat artificial de la debilitat natural. Plorar és ser vulnerable, plorar equival a restar nus en una nit glacial d'hivern sense possibilitat de supervivència.
El dolor que sentia només al cor s'ha mudat en sensacions palpables i sento fiblades que pugen pel braç i s'entortolliguen en les meves cervicals fins que he de serrar les dents per no cridar. El dolor segueix el seu periple i s'instal·la, finalment al cap, deixant els meus pensaments en una nebulosa grisa i confusa fins que, misteriosament deixo de plorar i m'adormo.
L'endemà alguna cosa ha canviat: segueix plovent, el dia també és gris, sento la mateixa pena esmorteïda però ja no em fa mal res, ni tan sols el cor. L'home és home perquè ha fet ús de la contínua adaptació i, encara que no ho hagi demanat, s'ha hagut d'amotllar al devenir, cruel en alguna ocasió, però també esperançador.

1 de novembre i el dol

El dia de Tots Sants a Girona ha despuntat blau, serè i lluminós però amb una atmosfera feixuga on s'albirava calitja a l'horitzó. En realitat no m'hagués preocupat gens si, en comptes de tenir un dia de record als difunts, de sol, l'haguéssim tingut de tempestes amb llamps i trons.

Hi ha dies de festa assenyalada que la metereologia no en condiciona la manera de celebrar-ho, i Tots Sants o el Dia de Difunts en serien el cas perquè són dies de celebració individual on cadascú de nosaltres tria com celebrar-ho o com exterioritzar-ho.

En el meu cas, no crec ni he cregut mai en dates clau que marquin el com, el quan i el perquè de recordar aquells qui han anat faltant dins els meus cercles; no em considero una persona anti sistema a qui li agradi negar tot allò que ja està establert en festivitats importants, però el dol és un estadi que passa per diverses fases diferenciades en cada persona i que no depenen de dies marcats al calendari.

En primer lloc -si se'm permet explaiar-me pel que fa a les experiències personals- cal aprendre a conviure amb l'absència de la persona i el buit que deixa aquesta, la qual cosa és, per mi, allò més difícil d'assumir; anar-se'n a dormir i despertar-se pensant que ell/a ja no hi és i que no el tornarem a veure és una espina clavada al cor de forma irreversible.  Refer una vida quotidiana que ha quedat estruncada per la marxa de l'ésser estimat tampoc és fàcil, però aquí és on juguen altres elements externs que poden ajudar a fer de l'absència una situació més fàcil d'acceptar: la feina, les obligacions de la llar, els altres membres de la família que resten i que també necessiten afecte i comprensió, les amistats... les opcions són múltiples i diverses.

El dolor també acaba minvant i amb el temps aprenem a acceptar la nova situació, encara que no passi ni un sol dia que no deixem de pensar en aquell qui estimàvem o que hi mantinguem monòlegs interiors retraient-li, o no, que s'hagi mort i que ens hagi deixats sols. Sí, estimats amics i amigues, els qui quedem sobre la terra som així d'egoïstes i no perdonem que ens hagin deixat a mercè de tot allò que encara s'ha d'esdevenir. Però, a la llarga, deixem que aquells qui han marxat facin el seu camí en pau per la seva i la nostra tranquil·litat espiritual.

Si cap dels meus lectors vol perdonar-me la gosadia d'escriure sobre un tema que he patit en primera persona, només em cal dir que el dol no és res del que ningú s'hagi d'avergonyir o d'amagar sempre i quan no se'n vulgui fer un drama etern o una carta de presentació envers els altres per guanyar-nos la commiseració fàcil i la llàstima negativa. No, el dol és quelcom que vol temps, paciència i una espatlla on recolzar-se per part dels nostres amics perquè arribi el dia que l'absència deixi de coure en l'ànima i que veiem el futur amb un altre color que no sigui el negre.

El pou dels desitjos

En el pou dels desitjos s'hi llencen les esperances secretes i només en resta una pregària efímera que amb prou feines es pronuncia en veu alta, en un acte d'introspecció; i la pregària és allò que anhelem amb el fervor dels qui encara esperem que un bon dia les coses poden canviar. Però és ben sabut que  els desitjos també porten implícits una dosi de resignació realista i d'immutabilitat. Un desig no deixa de ser tot allò que no ens ha sigut concedit i que, molt probablement, tampoc mai es concedirà.

Quan era petita resava abans d'anar a dormir, en els anys d'adolescència creia en el destí, i ara que ja no reso ni crec en les forces superiors de l'univers m'esborrona que m'hagi de guanyar i merèixer el poc que tinc. Quan els desitjos personals depenen del treball i de l'esforç personal és grat saber-se recompensada i, si en el cas contrari, no arriba allò que s' esperava sempre em queda el consol de treballar més i millor. 

Hi ha altres desitjos, però, que resten en un fons indefinit, negre i inexpugnable. Hi ha desitjos que moren al cor i que es van apagant a mesura que el dolor es fa més i més intens perdent, d'aquesta manera, la capacitat d'estimar. Si en un últim intent desesperat demanés al pou dels desitjos deixar d'estimar, probablement la meva vida, i la dels qui m'envolten, seria més tranquil·la però llavors jo ja no seria jo.

Un anunci verídic

" Es busca companya de pis, preferiblement no fumadora, soltera, experta en idiomes (es valorarà positivament experiència en el francès i el grec), sociable i amb ganes d'obrir fronteres. Pis cèntric, assollelat, a 10 minuts del centre històric".

Vaig trobar aquest anunci penjat en un dels suros de l'Universitat de Girona, suposo que per mirar d'enganxar  a alguna noia despenjada i acabada d'aterrar a la capital gironina, sobretot ara que els inquilins dels pisos de lloguer tornen a la càlida llar familiar on els espera el plat a taula i el llit fet cada matí. La veritat és que encara no m'he plantejat marxar de casa; no tant perquè em facin el dinar i el llit, la qual cosa fa mooooolt de temps que no passa i sóc jo qui s'encarrega, majoritàriament, dels àpats de la família. Però aquí em teniu, tafanejant els preus de les vivendes que surten anunciats al Diari de Girona, per si mai em plantejo obrir fronteres, però potser en un sentit més ampli del terme... cal estar preparat per quan arribi el dia que caigui del cel una feina com Déu mana i per començar a cobrar un sou que sobrepassi els 2000€.

Premonicions

Fa temps que m'he enterrat viva en el temps mort. Sento que jo mateixa he cavat la fossa dels desitjos segats abans d'hora, i és així des que estimo. He quedat ofegada enmig del silenci dels tabús, de la por i del decensís; el crepuscle d'una vida no pot perdonar la meva joventut, i crec finir-me sense respostes a tantes preguntes que encara no he formulat.

El pes del destí no porta el meu nom escrit i és més del que puc suportar. Estic cansada. Cansada d'unes experiències vitals que tampoc he viscut i que necessito provar que existeixen.

La poesia i el futur m'esguarden, expectants, amb urpes esmolades: la primera sap que no hi tinc cabuda, el segon espera que salti al buit, per no aixecar-me'n.

El gessamí (28 de juliol de 2009)

Text escrit el 28/07/2009. Farà un parell de dies, el gessamí de casa va florir de nou. Cada any que passa, es fa més i més gros. Espero que segueixi florint, malgrat que les circumstàncies siguin especials.

Penso en un instant, un record captat al vol d'aquelles ocasions que simplement passen i, anys més tard, compareixen a la memòria sense cap voluntat d'evocar res en particular. Potser enyorar.

Penso en l'arbust de gessamí del pati de casa; aquest, poc després de ser plantat, es va entestar en crèixer i florir cada vegada més ufanós, mentre la malaltia d'una persona estimada també avançava lenta però inexorablement. Ignoro quanta fe i esperança foren dipositades en aquella planta de flors tan belles i tan blanques, no puc saber la quantitat de preguntes sense resposta que es deuria fer la meva mare mentre passava la mà, amorosament, enmig de les fulles que ja eren seques, ni si les seves pregàries van ser escoltades. Senzillament, no ho sé.

Incomprensiblement, avui encara creix, brota i floreix. Incomprensiblement perquè el miro des del meu balcó, imaginant-me la figura menuda, silenciosa i alegre de la meva mare, sempre d'esquenes, i inclinada sobre les noves flors d'estiu del gessamí.

Incomprensiblement perquè només són records i desitjos que han tornat a la meva memòria sense haver-los cridat, però que són grats de no oblidar.

.

Dies marcats al calendari

Hi ha dies que estan marcats amb fluorescent en el calendari de la meva agenda. Algunes dates de l'any les tinc marcades a foc dins els racons més recòndits de la meva memòria però d'altres apareixen com un trist recordatori en la soledat de la pàgina en blanc, sense saber exactament què em va portar a pintar de groc una data tan corrent com és el 12 d'abril. Quan, de sobte, recordo les efemèrides de la meva vida i allò que hauria marcat un abans i un després en la trajectòria dels anys, m'espanta prendre consciència de la meva poca sensibilitat envers les dates que han de "santificar-se" segons el que marquen els rols socials.

Amb el vostre permís diré que no sóc partidària d'auto flagel·lar l'ànima ni la memòria; estic convençuda que els implicats en la meva història sabran perdonar, amb bon humor, la meva laxitud emocional a l'hora d'enfocar certes dificultats, perquè, al cap i a la fi, es tracta de viure i de sobreviure, no? Jo m'inclino més per tirar endavant i pensar que no és pecat intentar ser feliç sense estar pendent del calendari.

21 de març

El dia 21 de març de 1979, els meus pares es casaven un dia de cada dia, en un dels jutjats de Barcelona (no recordo quin), envoltats de poc quòrum: família més pròxima i amics íntims, a més dels respectius testimonis, un company de la mili del meu pare, i la millor amiga que la meva mare conservava del temps de les Carmelites.

El fet de comptar amb pocs convidats, casar-se pel civil i lluir roba de carrer, però prou arreglada, responia al perfil de la joventut que havia rebut influències de la modernitat i el progressisme que s'estilava a l'Europa que volia ser lliberal. La renúncia al casament de vestit blanc i  de conte de fades també manifestava una declaració d'intencions i un clar posicionament envers les normes que marcava l'església respecte el matrimoni, i que els meus pares havien begut des de la més tendra infància. Evidentment, un casament en aquelles condicions va molestar profundament a les dues branques de la família, cosa que va portar a que els meus avis es neguessin a remunerar econòmicament a la jove parella. Em sembla que aquest detall va deixar dormir als meus pares prou tranquils, amb la satisfacció que suposa saber-se independents, no deure res a ningú, i tenir les seves possessions aconseguides amb l'esforç personal... i també és ben cert que no els ha anat tan malament, més faltaria!

El que diu un gat a un nen abans d'anar a dormir

No tingueu por:

el temps dels àngels difressats de dimonis que s'han endut l'últim rastre de fe, ja ha passat. No tornarà. En la quietud de la nit vetllarem els vostres somnis. Som els guardians, sense ales, de les llars i els infants i, mentre visquem, mai estareu sols. Us bressarem per sempre i els purs romandran immaculats; aquest és el pacte que Déu va oferir i que els homes van trencar.

No tinguis por.

Quan la bondat s'hagi extingit, quan l'esperança s'esfondri en el no res, nosaltres dormirem amb un ull obert per a espantar els mals d'aquest món. Malgrat que no puc parlar-te del demà, malgrat que no som omnipotents: sempre trobareu resposta en els ulls d'un gat que espera, pacientment, sota el reflex de la lluna, que avui dormis tranquil perquè demà sigui millor.

"Vides paral·leles"

Plutarc (c.46-c.120), un magnífic historiador i assagista grec, va escriure una obra literària, consistent a mostrar algunes de les biografies dels personatges històrics i rellevants del passat, anomenada "Vides Paral·leles". Aquesta és una lectura obligatòria per tots aquells qui ens hem endinsat en la llicenciatura d'Història, o inclús per aquells qui vulguin conèixer, amb els criteris de l'època antiga, les descripcions i els anàlisis fets, de dos en dos, per a plasmar virtuts i defectes dels personatges. Si cito aquesta obra, no només seria per a rememorar vells temps dels primers anys de la meva carrera, però aquest matí també m'ha vingut al cap el fragment d'un poema de Màrius Torres, poeta català que va viure a inicis del segle XX. Em refereixo al cicle de cançons dedicades a Mahalta, algunes d'elles musicades per Lluís Llach, i més concretament els versos següents : "Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels./ Fem el mateix camí sota els mateixos cels."

El problema de la meva única vida és que jo no tinc 7 vides com tenen els gats, ni sóc una figura històrica ni, encara menys, he conegut el privilegi de ser la musa inspiradora de versos immortals. Per tant, en tindria prou que la meva vida convergís en la d'un altre; que no se'm relegués a ser un mer afluent insignificant i obligat a morir en les aigües que, a costa d'anys i esforç, fa temps que ja han construit el seu camí en el curs del riu. La naturalesa és sàvia, però molt misteriosa: tard o aviat, dos rius paral·lels acaben confluint a no ser que la terra tingui més força o que la mà humana, amb qualsevol argument maquiavèlic i recargolat, es negui a deixar concebre allò que ha estat predestinat a ser des de bon principi.

Bla bla bla bla bla bla bla bla...

Ignoro si la meva educació va ser excel·lent, satisfactòria, passable o pèssima, però tinc per ben segur que els meus pares no consideraven una pèrdua de temps el fet de comunicar-se i parlar amb mi, dedicant-me part del seu temps que podrien haver invertit en oci personal. Suposo que d'això ja es pot considerar educació a seques i, al cap i a la fi, nosaltres acabem siguent el pinso que mengem des de la tendra infància, per tant no és d'estranyar que una de les meves característiques psicològiques sigui gaudir d'una bona conversa amb la persona que tinc al davant i intercanviar experiències de tot tipus. No només m'agrada interactuar amb aquells qui aprecio i que em poden reportar algun benefici intel·lectual, sinó que el complex art de parlar s'ha convertit en el meu vehicle indispensable per a la resolució de qualsevol conflicte que pugui sorgir, sigui d'índole acadèmica, laboral o personal.

Quan topo contra un mur infranquejable, hermètic i tancat a tot tipus de comunicació verbal que no sigui eminentment necessària, m'ofego, m'atabalo i em sento perduda; m'és del tot complicat allargar una mà amiga a algú que no la necesita i que tampoc l'ha demanada, però deu ser que està en la meva naturalesa interessar-me per qualsevol fotesa que pugui formar part de la seva vida, sense ànims de caure en la vulgar tafaneria. Segurament serà qüestió de practicar la capacitat d'adaptació i la tolerància envers aquells qui mostren un tarannà més reservat i que fan del silenci un refugi on hi guarden moments de benestar o de recolliment íntim, encara que jo sigui de les que penso que parlant la gent s'entén i, que tot allò que ens pesa com una llosa en l'ànima, podria ser reduït considerablement si es pogués compartir amb aquells qui ens tenen presents cada dia, encara que no ho haguem demanat.

"Palles mentals"

La lluita contra el mal és quelcom semblant a la lluita contra el càncer. Aquesta malaltia s'instal·la en algun lloc del cos humà (posem per cas, el cor) i va estenent cèl·lules malignes que es mengen qualsevol rastre de bondat i humanitat que algún altre averany habitual no hagi pogut esborrar. Puc dir que, a Déu gràcies -a risc que aquesta expressió pugui irritar a un/a possible lector/a-, no he tingut la possibilitat de tractar gaire amb gent que faci de l'odi i la rancúnia, una raó per viure i tirar endavant. Els perills de topar-me amb tentacles manipuladors que esperen el moment adequat per atacar i esprémer la vida que hi ha en mi, els podria comptar amb un sol dit de la mà...però, desgraciadament, existeixen. Aquestes persones acostumen a creure's omnipotents, segurs de sí mateixos/es, en possessió de la veritat absoluta quan creuen que se'ls ha fet un greuge, i fins i tot es permeten el luxe d'implicar a d'altres persones que volen viure en pau i tranquil·litat la seva rutina, almenys mentre puguin. Els perills de que qualsevol individu es trobi immers en una espiral massa recargolada, van escalant posicions en una cursa estúpida que tampoc porta enlloc; les conseqüències només seran obrir velles ferides i trencar més que un grup d'amics o una família... o simplement, posar llenya al foc, siguent aquest el preu a pagar com a penyora de les obsessions malsanes d'algú que més valdria que el tanquessin en un sanatori i es dediqués a la contemplació.
Demano disculpes pel títol groller i de mal gust que encapçala aquesta entrada, però no puc evitar pensar que les "palles mentals", malgrat que es gaudeixen en solitari i donen més plaer intel·lectual que no pas sexual, no són positives per algú que està en la corda fluixa, a cavall entre l'obsessió i la pura maldat, malgrat que aquest/a hagi aixecat, abans, el seu dit acusador. Al tanto amb portar més enllà del convenient la imaginació; pensar que podem jugar en lligues de primera categoria, ha fet que, sovint, es caigui en l'autodestrucció.
I per acabar amb una expressió popular de la terra, i per aquell que tingui un interès forassenyat en tot allò que sigui català: "Tal faràs, tal trobaràs". Personalment, cedeixo amb gust la meva posició, si és que mai ha sigut envejada, perquè encara ningú ha aconseguit destruir el meu raconet d'autèntica felicitat que tenia guardat a la recàmera...ara serà hora de treballar-lo, i de crear vida d'on no hi hauria haver existit mai el dubte.

Tardes de novembre

Les tardes de novembre es confonen amb les hores de quietud nocturna, i ja no sé si la respiració estranya que m'acompanya m'ha enterrat viva en una tomba de silenci i solitud, o si jo mateixa he cavat la fossa dels desitjos segats abans d'hora.