Retorn

És aquesta crisi, que ho ha capgirat tot, que em porta a reprendre aquest blog, quan em pensava que ja era hora de tancar-lo i posar-hi un punt i final. És aquesta crisi, que duu al darrera del seu nom tota mena d'adjectius i d'adverbis que volen definir-la, que ha paralitzat el temps i les coses, amb efectes lents però irreversibles.

És bonic de veure, malgrat els cops de porta que es vanten i que fan pal·lesa la tensió del conviure, com tot allò que em semblava vital ha perdut importància i com s'ha endolcit la percepció del que anteriorment em repugnava. He passat la punta dels dits pels plats escantonats, aquells, els nous que vaig agafar de casa del pare d'una revolada , i que han pagat el preu de més d'una conversa amarga de sobretaula. He plorat sobre la roba cosida i recosida que, finalment, ha quedat esguerrada a causa de la meva indolència en els afers domèstics. (No era una estampa tan infreqüent, aquella, la de la meva mare sargint mitjons, malgrat que els diners, en els temps de la meva infantesa, no eren un maldecap latent. És per les llàgrimes que vesso que avui estic avergonyida)

No tots els actes que es realitzen a porta tancada són els més íntims ni els més satisfactoris. Res és més sublim que aquell amor que s'ha erigit amb els anys,i que les satisfaccions o les frustracions han anat modelant a poc a poc. Fa temps que la llum de les espelmes que reflectien les ombres del cos s'han apagat. Del consol i el refugi que em donava la sensualitat en resta, més sovint del que jo voldria, la teva respiració quan estic desperta, dins la nit.

Hi ha quelcom de nou per mi, malgrat que tot plegat ja fa anys que dura, aprendre a estimar-te més generosament, desprenent-me de la vanitats i ambicions, esperar que arribis a casa i saber que no hi ha res de servilisme ni desigualtat de sexes quan et serveixo el plat a taula, m'assec al teu davant i et dic: "Explica'm, avui no tinc pressa".

Endreces

Arriba el dia que cal posar ordre i fer dissabte, que cal desfer-se del pes mort que ha oprimit l'ànima massa temps, i que té pressa per desaparèixer definitivament.

Guardem els records materials en una capsa de cartró i la desem dins l'armari de la paperassa perquè aquells es confonguin dins la història de l'economia familiar, entre factures, cartes del banc i fotografies descartades. No llençaria res perquè sóc incapaç de renunciar als trossets d'una vida ja passada, però els entaforo lluny de mi, cada vegada més barrejats entre les futilitats domèstiques, perquè arribi el dia, també, que ja no sàpiga on els vaig guardar i, perquè, els records i els oblits són meus i només meus.

Esborrem els mails que un dia vam enviar i que mai ens van ser contestats, deixem la bústia d'entrada i de sortida netes. La paraula no impresa és efímera: només són lletres en una pantalla que fa pampallugues, amb una data i una hora que ens recorda quan vam llegir els missatges que ens van fer riure i plorar indistintament. No hi ha recança en confirmar que sí, que sí vull esborrar tots els missatges de les bústies perquè avui he sentit que era el moment de recomençar i de viure.

En el món dels somnis, sóc

En el món dels somnis hi tenim obertes totes i cadascuna de les portes que duen als impossibles, perquè els somnis no són sinó l'expressió del nostre subconscient, allò que temem, desitgem, tot el que ens obsessiona i hem camuflat de la millor manera que la realitat ens ho permet.

En el món dels somnis sóc un gat que dorm, soc parquet de fusta,

llar de foc,

ombres xineses,

nena de cabells bruns i arrissats,

mare que vetlla i escriu,

cortines de ganxet color blanc trencat,

el tè de canyella,

el llibre de poesia que amaga versos inconfessables,

un joc de paraules triat a l'atzar.

Sóc gat que dorm,

sóc absència viva,

sóc res i sóc tot.

Sóc perquè tu vols que sigui,

sóc estampa de l'impossible,

sóc pregària del penitent,

sóc per tu i en tu.

T'ho he demanat tot, massa ràpid potser, amb el nervi i les presses de la meva joventut.

Deixa'm que sigui.

Fes-me un raconet. 

Jo seré gat que passejarà entre les teves pors, dubtes i incerteses, per regalar-te moixaines de fidelitat, ara ja tan preuades en el món dels somnis i en el nostre, el teu i el meu.

La meva Arcàdia

Miro amb optimisme el pati de casa meva. El llessamí que tant ens agradava a les dones de casa, i que conformava la nostra Arcàdia particular, ja no hi és. No em sap greu, era qüestió de deixar pas al canvi i a la renovació; cada vegada que el mirava em recordava d'algú i, malgrat que els records no sempre vénen acompanyats de tristesa, són records que conformen un temps que ha passat i que no vull reviure.

Avui plantaré llavors. Encara no sé de què. Veurem, triarem i esperarem. La resta no és important.

Les tardes dels diumenges

Malgrat que el diumenge és un dia que gaudeix de mala premsa en general i que se l'assimila a tardes tedioses o avorrides, jo no puc sinó guardar-me els diumenges per a recordar i viure'ls amb cert hedonisme plaent. Sí, molts aprofiten per dedicar el dia a la família perquè els horaris no sempre ajuden al llarg de la setmana, o d'altres prefereixen enfocar-ho amb la tranquil·litat que permet el dia de descans per excel·lència.

Probablement les migdiades s'allarguin més del compte i si ens descuidem arriben les sis de la tarda i encara estem estirats al llit o al sofà. Automàticament busquem un canal de televisió que no es caracterizi per bombardejar amb programes estressants relacionats amb la premsa del cor i preferim les sempiternes pel·lícules dolentes d'Antena 3, que vista una, vistes totes, però que entretenen. En l'hora baixa connectem qualsevol xarxa social que freqüentem per a potenciar les relacions virtuals, saludarem als coneguts i tafanejarem les fotografies que els nostres amics hagin penjat del cap de setmana, siguin d'una escapada ràpida a tres hores en cotxe de la seva llar, o les de la festa de dissabte on les copes de més ja començaven a passar factura en l'expressió facial dels retratats. Tot això, evidentment, combinat amb la lectura d'aquell llibre que comença a acumular pols a la tauleta de nit i que és una estampa de culpabilitat que ens recorda les poques hores que dediquem a la lectura, al llarg del mes.

Per altra banda, però, hi ha diumenges que passen més ràpid del que voldríem i que no tenen aturador. Caldria frenar el pas dels segons per arribar als seixanta minuts, no haver d'estar pensant que en poques hores més la situació serà diferent, i que la tarda tinguès 24 hores  en el concepte temps. Si fos possible, retindríem per sempre, entre els dits, els llençols entortolligats i enredaríem els cabells als coixins, que haurien perdut el rumb inicial en el mar de plomes. Aquells són, sens dubte, els diumenges que valdria la pena viure, una i altra vegada per a tenir un sol record que ompli les últimes setmanes d'un hivern que ha durat massa i que, per sort, aviat haurà passat. 

La llum inexistent

La llum era inexistent i no podria parlar d'una ciutat, ni de les ombres captives d'una història ja llunyana, ni de les parets de pedra que el temps havia degradat en l'espai que no vam resseguir pam a pam. Era vespre nit i no vaig buscar la poesia ni aquell instant que només la fotografia retrata per sempre més, perquè sabia del cert que el temps era el meu aliat.

No, no és moment de passejades ingènues que duguin al romanticisme perquè no et vull retrobar en els records ni en l'enyor de la metròpoli solitària. 

Sèiem l'un davant de l'altre i jo no sentia el neguit d'una adolescent que sabia que entregaria el cos a l'escollit. No, això ja va passar. No vaig entregar-te el cos, ni el cor, ni tan sols l'ànima. No hi havia res a entregar. No et vaig estimar com una amant llençada a la cursa contra el pas inexorable de les hores, consumint la passió de tota una vida en una fatídica nit que irremeiablement s'acaba oblidant.

Escric de tu amb la culpabilitat d'haver acusat algú, un temps ençà, d'estimar -mea culpa-, d'haver desitjat una altra a les meves esquenes -mea culpa-, i de no haver-me estimat prou -mea maxima culpa-.

Ara ja, però, no em cal la contricció per ser salvada. Vaig veure un trosset del temps futur en una copa que subjectava amb la mà tremolosa, insegura però determinada, mig buida de vi però tan plena de tot i de mi. Tu, i només tu, ho saps.

Allò que no ha de canviar

No he escrit mai un nom a la sorra de la platja ni en els prats nevats de la Cerdanya francesa. La fragilitat de les coses em fa por, encara més el que és efímer en mi mateixa i en els altres.

No crec en Heràclit ni en la seva tossuderia pel que fa la mutabilitat de la realitat. M'agraden les arrels, tenir els peus sobre terra mil·lennària i trepitjar amb força allò que ha sigut treballat per generacions anteriors que han dut el meu nom.

El relativisme i la resignació del qui creu que els irremeiables canvis són una creu que cal dur fins l'últim dels nostres dies, els deixo per aquells qui no han tingut mai una causa per la que lluitar ni uns valors aferrats en el codi genètic dels qui van viure anteriorment.

Escrit d'una gata en una data assenyalada

El pas dels anys, pels gats, no tenen importància; nosaltres vivim set vides i esdevenim més savis, acumulem experiències que duem a terme en el següent renéixer, per a seguir mirant el món des d'una distància prudencial. Vosaltres, els homes, us mireu cada dia al mirall i aquest us retorna el rostre d'una vida que encara no ha complert el mig segle i us encaparreu en cercar aquelles arrugues de més que els anys hagin pogut cisellar a la vostra pell.

Els homes sou, per defecte, ingenus i vanitosos, però aquest és un binomi commovedor que us perdono perquè només viviu una sola vegada i heu d'esmenar els errors a contra rellotge. En el vostre cas no hi ha marxa enrere per a reconvertir una vida, que considereu insatisfeta o errònia en una altra que, per força, hauria de ser millor, no. Les segones oportunitats sempre són la il·lusió d'allò que haurieu volgut des del principi i que les circumstàncies no us van dur en aquella direcció.

És per aquesta raó que si volguéssiu sentir la veu i el consell d'una gata negra d'ulls verds que ha viscut sempre a l'ombra de la nit, us diria que visqueu amb la tranquil·litat de saber-vos independents i estimats pels qui us acompanyen en el dia a dia, i que us mireu al mirall en comptes de jutjar-vos i d'auto flagelar-vos. Heu de viure satisfets amb el que teniu i anar complint anys amb alegria i satisfacció per anar a dormir sense tenir l'esperit angoixat; i, finalment, i per sobre de tot... heu de posar un gat a la vostra vida! Viureu molt millor!!!

(L'autora del blog demana disculpes per l'última ratlla del post, en que la meva gata no ha pogut evitar escombrar cap a casa ni el fet de fer proselitisme a favor de la causa felina. Sota aquest avís, no em faig responsable de les opinions dels possibles lectors que pugui tenir). Ah, i evidentment, PER MOLTS ANYS I FELIÇ ANIVERSARI!!!

27 anys

"Ahir vaig fer 27 anys" és el que hauria escrit d'haver tingut un diari on escriure-hi les meves reflexions, però fins ahir no en tenia. Me n'adono que m'he fet gran des de l'última vegada que vaig escriure allò que em passava pel cap -evidentment es tractava d'un plany per un amor no correspost, cosa freqüent en els meus temps d'adolescent- en una llibreteta vella i desgastada, per despistar la temptació de lectures alienes i tafaneres.

Amb 27 anys canvien les prioritats i poc tenen a veure amb aquelles que als 17 semblaven indiscutibles. No només canvia la manera de veure les coses sinó l'aspecte físic; ja no sóc una adolescent púber, amb les costelles marcades, els genolls sortits, ortodòncia a les dents, cua de cavall i vestida amb els eterns texans, el jersei nyigui-nyogui i les bambes urbanes. Les formes del cos s'han arrodonit i estilitzat, em miro al mirall i hi veig una dona, jove encara, però una dona. Els cabells segueixen el trist i molest costum d'arrissar-se a discreció i voluntat del grau d'humitat del dia, em pentini com em pentini, les dents llueixen blanques i ben ordenades gràcies al pla d'estalvis que els meus pares sempre tenien al banc "perquè mai se sap què pot passar" i que van anar a parar a la meva boca. En el meu vestuari hi continua havent dos o tres texans perquè són el comodí ideal i el pa nostre de cada dia, a més de vestits i alguna faldilla curta, peces de roba que durant l'adolscència eren tabús i del tot inexistents. No he pogut abandonar les bambes urbanes perquè en sóc una autèntica fanàtica, tot i que he hagut d'aprendre a caminar amb sabata negra de taló i amb sandàlies lleugeres, depenent del guió que exigeix la ocasió.

Encara no pago hipoteca, no m'he casat ni tampoc tinc fills, però no és una situació dramàtica; al cap i a la fi en tinc per les meves necessitats i no em falta de res, tot i que sempre podria millorar. En el fons tampoc sé si desitjo lligar-me en sant matrimoni amb un banc i signar un contracte amb l'home de la meva vida (o es fa al revés???)... toca, tots sabem que agradi o no, toca, de la mateixa manera que toca treure's un carnet de cotxe o trobar la feina que et permeti pagar ls factures i mantenir la família, toca i no se'n parli més.

Veurem què escric quan faci 37 anys...

Inspiració

Diran que la inspiració és una companyia difícil de retenir al nostre costat tota la vida, i no podria estar-hi més d'acord. Quan ha deixat de ploure, quan el dolor minva per deixar lloc als dubtes i a quatre coses mal resoltes que només el temps dirà si tenen solució, quan res deixa de ser un buit inexplicable i el tot és relatiu, la inspiració passa a un segon terme.

Amics, amigues: no em queda més que desitjar-vos un bon cap de setmana i dilluns al matí ja en parlarem!

SETEMBRE, per fi!

Cada mes de l'any em porta a la memòria coses i records viscuts, olors, sensacions i el gust de temps passats.

SETEMBRE és el mes de les fulles caigudes entre les llambordes, dels castanyers d'índies bords que perden els seus fruits de clova punxeguda, malgrat els intents dels vianants de no rebre'n un fatal impacte mentre passegen. SETEMBRE és boirina gris de matinada barrejada amb l'aroma del cafè de les fàbriques llunyanes de la Nestlé. Però sobretot, SETEMBRE marca la fi d'aquell sol impertinent de migdia que crema sense pietat; marca, també, l'empresonament dels peus entre mitjons finets de cotó i unes sabates lleugeres; SETEMBRE ens vesteix amb una gavardina beige vespertina. SETEMBRE ens obre les portes del teatre, dels liceus i dels ballets; ens espera amb els braços oberts perquè entrem a les biblioteques de les facultats i ens enclaustrem entre pàgines polsegoses i les parets d'antics convents venerables que poblen el barri vell de la meva ciutat.

Girona té una màgia difícil de descriure quan es muda el vestit d'estiu i fa acte d'introspecció davant la vinguda dels mesos freds; ser filla de la Girona humida i gris de Josep Pla comporta certs privilegis estètics pel que fa al paisatge de tardor intra murs, els quals espero amb impaciència i amb moltes ganes d'oblidar la calor i la xafogor passades.

Cartes i sms

Les veus populars i, potser, les veus més pessimistes deien que el telèfon acabaria amb les cartes, i fa quatre dies també es creia que els correus electrònics "matarien" definitivament les vies de comunicació tradicional que havien funcionat al llarg dels segles, millor o pitjor, malgrat que les notícies arribaven. Avui dia estem permanentment comunicats, interactuem amb els altres sigui l'hora que sigui i, segons l'opinió d'una servidora, una de les conseqüències, entre moltres d'altres, que ha portat aquesta situació és un romanticisme greument ferit de mort, pel que fa a la comunicació entre dues persones.

El pare del meu avi va escriure moltes, moltíssimes cartes durant els anys posteriors a la Guerra Civil espanyola, mentre passava uns anys d'exili a França i esperava que les coses tornessin al seu lloc, tot i que el pobre home es va trobar enmig  del bàndol perdedor i mai més va tornar a casa; durant els anys 40 del segle XX hauria sigut molt còmode que la seva dona hagués anat rebent sms's instantanis per saber que el pare dels seus fills estava bé, que els trobava a faltar i que necessitava abraçar-los, però aquestes notícies només arribaven molt espaiades en el temps i mitjançant la censura de torn.

Ara duem el mòbil fins i tot en situacions tan inverosímils com quan anem a escriure una carta al Sr. Roca (valgui la redundància) per rebre sms tan surrealistes com els que transcric a continuació: "ok", "fns dsprs", "t trobo a faltar" o "t'stimo".

No és que sigui partidària d'esperar setmanes per obrir la carta d'una suposada parella que m'ha escrit una carta de versos endolcits i tendres, això ja seria una mica massoquista, però en el fons tampoc em faria res esperar el dia o el moment adequat per sentir un "t'estimo" sincer i de viva veu.

"El despreci del passat és sinònim d'ignorància o de por".

(Hugo Ojetti)

El gessamí (28 de juliol de 2009)

Text escrit el 28/07/2009. Farà un parell de dies, el gessamí de casa va florir de nou. Cada any que passa, es fa més i més gros. Espero que segueixi florint, malgrat que les circumstàncies siguin especials.

Penso en un instant, un record captat al vol d'aquelles ocasions que simplement passen i, anys més tard, compareixen a la memòria sense cap voluntat d'evocar res en particular. Potser enyorar.

Penso en l'arbust de gessamí del pati de casa; aquest, poc després de ser plantat, es va entestar en crèixer i florir cada vegada més ufanós, mentre la malaltia d'una persona estimada també avançava lenta però inexorablement. Ignoro quanta fe i esperança foren dipositades en aquella planta de flors tan belles i tan blanques, no puc saber la quantitat de preguntes sense resposta que es deuria fer la meva mare mentre passava la mà, amorosament, enmig de les fulles que ja eren seques, ni si les seves pregàries van ser escoltades. Senzillament, no ho sé.

Incomprensiblement, avui encara creix, brota i floreix. Incomprensiblement perquè el miro des del meu balcó, imaginant-me la figura menuda, silenciosa i alegre de la meva mare, sempre d'esquenes, i inclinada sobre les noves flors d'estiu del gessamí.

Incomprensiblement perquè només són records i desitjos que han tornat a la meva memòria sense haver-los cridat, però que són grats de no oblidar.

.

Dies marcats al calendari

Hi ha dies que estan marcats amb fluorescent en el calendari de la meva agenda. Algunes dates de l'any les tinc marcades a foc dins els racons més recòndits de la meva memòria però d'altres apareixen com un trist recordatori en la soledat de la pàgina en blanc, sense saber exactament què em va portar a pintar de groc una data tan corrent com és el 12 d'abril. Quan, de sobte, recordo les efemèrides de la meva vida i allò que hauria marcat un abans i un després en la trajectòria dels anys, m'espanta prendre consciència de la meva poca sensibilitat envers les dates que han de "santificar-se" segons el que marquen els rols socials.

Amb el vostre permís diré que no sóc partidària d'auto flagel·lar l'ànima ni la memòria; estic convençuda que els implicats en la meva història sabran perdonar, amb bon humor, la meva laxitud emocional a l'hora d'enfocar certes dificultats, perquè, al cap i a la fi, es tracta de viure i de sobreviure, no? Jo m'inclino més per tirar endavant i pensar que no és pecat intentar ser feliç sense estar pendent del calendari.

Collige, virgo, rosas.

"Collige, virgo, rosas dum flos novus et nova pubes,

 et memor esto aevum sic properare tuum". (De rosis nascentibus, Ausoni)

Sempre que s'escau m'agrada fer ús dels tòpics, molts ja ho sabeu, perquè faciliten poder expressar amb poques paraules, allò que podria convertir-se en prosaic i carregós. Ausoni tenia raó pel que fa al pas del temps, i la traducció  del fragment que he transcrit, vindria a dir: Recull, donzella, les roses mentre la flor és ufanosa i la joventut fresca, i recorda que així també corre el teu temps.

Francament, mai m'ha preocupat especialment el pas dels anys perquè el temps encara no m'ha jugat cap mala passada i si no fos perquè la història de cadascú es construeix amb les experiències vitals i personals, em semblaria que cada any que passa és idèntic a l'anterior, i igual a l'altre, i a l'altre... De fet, he desitjat moltíssimes vegades que el temps fos quelcom més abstracte i més ràpid d'assimilar per a poder trobar respostes a tot allò que ara em sembla inextrincable. El mes d'abril té unes connotacions estranyes per a mi: sigui perquè durant aquestes èpoques començava a enclaustrar-me a la biblioteca a causa dels exàmens de juny i els qui no estudiaven ja pensaven en passejar per la platja si el temps ho permetia, o perquè els dies d'abril coincideixen -tot sovint- amb la Setmana Santa, i amb els moments d'instrospecció que la caracteritza, es sigui creient o no. Sigui, també, perquè cada mes d'abril somiava que el dia de Sant Jordi el meu amor platònic de torn em regalava una rosa en senyal que els meus sentiments eren correspostos, la qual cosa mai s'acomplia, el cas és que el mes d'abril sempre l'he assimiliat a alegries i angoixes, i a l'inevitable cicle terrenal de vida i mort, deixant de banda si la idea de resurrecció ha sigut important per a mi en els moments que la fe sembla haver-se perdut entre els mesos més foscos d'hivern. 

Les noves generacions

No seria la primera vegada que he sentit dir que les noves generacions, a diferència de nosaltres (tots aquells nascuts abans de la dècada dels noranta i del canvi de segle), han nascut sabent navegar per internet i dominant qualsevol vestigi de tecnologia que pugui sortir al mercat. De fet, la meva germana de catorze anys n'és un exemple clar i català, ja que no té problemes amb qualsevol programa de retoc d'imatges i/o fotografia, domina l'internet com res, i no s'ha llegit mai un manual d'instruccions per a fer funcionar cap aparell nou que arribi a casa (la qual cosa el meu pare no li ha perdonat mai). Anant més enllà diré, malgrat que cogui una mica, que ahir es va decidir a obrir un blog per anar-hi publicant petites historietes i altres coses que li interessen, i la molt punyetera ho fa perfectament!

En el fons, però, és un gran orgull saber que una adolescent pertanyent al món absolutament informatitzat, tingui la facilitat que té per escriure i expressar-se en la llengua catalana que toca i no pas en el llenguatge que em provoca un mal d'ulls incontrolable com seria el que es fa servir als xats de les xarxes socials. Si una cosa van fer bé a casa meva, va ser ensenyar-nos l'amor per la lectura i l'escriptura, que espero que segueixi així indefinidament, pel bé de tots plegats. Una terra i una cultura que no dóna què escriure, és una terra i una cultura morta.

Canvi d'hora

Si hi ha quelcom que em faria il·lusió seria permetre'm el luxe de llençar el despertador per la finestra o, simplement, entaforar-lo en algun armari empolsegat i abandonar-lo per sempre més. Sí, és un d'aquells somnis que em proporcionen un plaer indescriptible, sobretot quan imagino que ho puc fer just quan l'estadi de son profund queda interromput per la tasca impertinent que ha de dur a terme el nostre company de la tauleta de nit.

Si hi ha una cosa que porto malament són les retallades, però la de demà serà la que em faci arrossegar cansament i mal humor durant el període d'adaptació biològic; una cosa és l'hora solar i l'altra la que marca el nostre cos. Demà, per aquells qui siguin una mica despistats, canvia l'hora i dormirem una hora menys, les dues seran les tres... el problema serà que les 7 del matí seran les 8, i la vida seguirà com sempre, però amb uns quants treballadors que rendiran una mica menys per culpa de la retallada de la son, que no la dels somnis. Això, benvolguts amics, possiblement també arribi, però no d'immediat.

Bon cap de setmana!

M'espanta el bres de la solitud ,
m'espanta el pas lent de les hores.
Digues, per què em pesa l'ànima
mentre tu busques aïllar-te de mi,
de tu, i del pas de les hores?

El temps

Arribarà el dia que avui serà una anècdota passatgera i ni recordaré com ahir pensava en el demà.

Mai has entès com d'important era el temps per mi, i dubto que ens arribem a entendre mai.