Els portàtils a les aules

I finalment ha arribat el dia: aquest matí, el meu pare ha anat a buscar l'intrument redemptor de tot l'ensenyament secundari, després de tants anys perduts, en què les classes es feien amb mètodes paleolítics i passats de voltes, com els llibres de text i les tradicionals explicacions magistrals dels professors. Valga'm Déu! Quina pèrdua de temps! Com és possible que les generacions anteriors hàgim pogut competir en el mercat laboral, havent sortit amb els llibres a la mà? Impossible de creure!

D'ara endavant s'han acabat tots els problemes d'ofimàtica, recerca a la xarxa, treball en equip i domini d'una tercera llengua aplicada a la informàtica...els portàtils a les aules són la solució idònia per tirar endavant una nova generació de teenagers que ens treguin de la crisi. No sabria dir quines són, exactament els avantatges i els inconvenients d'aquesta nova mesura, i pel que sembla el meu pare tampoc perquè quan aquest matí li he demanat que, si us plau, tingués la bondat d'explicar-me exactament quina era la finalitat del portàtil als instituts i com havia de millorar l'ensenyança a les aules, s'ha tret el mort de sobre diguent-me:

- A mi m'ho preguntes? Això pregunta-li a en Maragall!

Doncs bé, a més de fer ús de la meva infalible intuïció i pensar en raons logístiques, com ara el fet de reduir el pes de les motxilles escolars en les fràgils esquenes dels nanos, no tinc altre remei que seguir ironitzant sobre èpoques passades i actuals, i apuntar-me a l'agenda que hauria d'enviar-li un mail al senyor Maragall perquè tingui la bondat d'explicar-me tot això que tothom sembla saber del dret i del revés, i que jo encara no entenc.

"Palles mentals"

La lluita contra el mal és quelcom semblant a la lluita contra el càncer. Aquesta malaltia s'instal·la en algun lloc del cos humà (posem per cas, el cor) i va estenent cèl·lules malignes que es mengen qualsevol rastre de bondat i humanitat que algún altre averany habitual no hagi pogut esborrar. Puc dir que, a Déu gràcies -a risc que aquesta expressió pugui irritar a un/a possible lector/a-, no he tingut la possibilitat de tractar gaire amb gent que faci de l'odi i la rancúnia, una raó per viure i tirar endavant. Els perills de topar-me amb tentacles manipuladors que esperen el moment adequat per atacar i esprémer la vida que hi ha en mi, els podria comptar amb un sol dit de la mà...però, desgraciadament, existeixen. Aquestes persones acostumen a creure's omnipotents, segurs de sí mateixos/es, en possessió de la veritat absoluta quan creuen que se'ls ha fet un greuge, i fins i tot es permeten el luxe d'implicar a d'altres persones que volen viure en pau i tranquil·litat la seva rutina, almenys mentre puguin. Els perills de que qualsevol individu es trobi immers en una espiral massa recargolada, van escalant posicions en una cursa estúpida que tampoc porta enlloc; les conseqüències només seran obrir velles ferides i trencar més que un grup d'amics o una família... o simplement, posar llenya al foc, siguent aquest el preu a pagar com a penyora de les obsessions malsanes d'algú que més valdria que el tanquessin en un sanatori i es dediqués a la contemplació.
Demano disculpes pel títol groller i de mal gust que encapçala aquesta entrada, però no puc evitar pensar que les "palles mentals", malgrat que es gaudeixen en solitari i donen més plaer intel·lectual que no pas sexual, no són positives per algú que està en la corda fluixa, a cavall entre l'obsessió i la pura maldat, malgrat que aquest/a hagi aixecat, abans, el seu dit acusador. Al tanto amb portar més enllà del convenient la imaginació; pensar que podem jugar en lligues de primera categoria, ha fet que, sovint, es caigui en l'autodestrucció.
I per acabar amb una expressió popular de la terra, i per aquell que tingui un interès forassenyat en tot allò que sigui català: "Tal faràs, tal trobaràs". Personalment, cedeixo amb gust la meva posició, si és que mai ha sigut envejada, perquè encara ningú ha aconseguit destruir el meu raconet d'autèntica felicitat que tenia guardat a la recàmera...ara serà hora de treballar-lo, i de crear vida d'on no hi hauria haver existit mai el dubte.

Miranda- The Tempest (1916), Waterhouse

Un altre exemple del que es parlava en link anterior: en el món femení, la melangia ha quedat associada a una dona dèbil, incompresa, que calia protegir del món exterior i de les inclemències del gènere humà, fet que no li ha reportat gaire avantatges, precisament.

Els perills de la malenconia

Avui dia és molt fàcil i molt freqüent trobar persones que tenen tendència a la baixa, com diríem col·loquialment, o persones que tenen un caràcter on hi predomina la tristesa i la malencolia. Si haguéssim de fer un estudi etimològic de la paraula, caldria recular a l'època de la remota Grècia en què s'usava la paraula mélanos, que voldria dir negre, i kholé, bilis. D'aquesta manera ens quedaria una traducció literal que podríem deixar en "humor negre", que en el seu moment era una de les teories associades a la medicina i a l'alquímia (caldria recordar la teoria dels quatre

humors hipocràtics i el seu quilibri dins el cos humà), però com que jo no sóc experta en la història de la ciència antiga, prefereixo seguir cremant etapes en el temps i plantar-me a l'època romana, on la malenconia ja designava certs estats anímics que no acabaven de ser considerats normals. No és fins la irrupció del període romàntic en que la melangia va passar a ser acceptada com un estadi més del sublim, donant obres literàries i pictòriques que encara pesen en la tradició visual i iconològica del nostre present. Per exemple: qui no ha quedat embaladit veient un quadre pre-rafaelita, en que una preciosa noia de melena llarga i ondulada, amb aires de nostàlgia i tristesa, esguarda en la llunyania algú o alguna cosa que ha de fer canviar el seu destí? En el fons, la melangia no ha quedat associada, també, al geni incomprès, o a l'individu que sent pesar la solitud del món a les seves espatlles? Ben cert que sí.

Però el temps present és immensament més complex i més ric, amb totes les avantatges i inconvenients del que suposa tenir accés a la informació i a una vida més fàcil, parlant en termes materials. Lamentablement, la integració del terme "depressió" en el llenguatge quotidià i entre, gairebé, tots els sectors de la societat (però especialment entre els joves. Per exemple, estic deprimit perquè he suspès un examen) ha fet molt de mal. Des del meu punt de vista, arribar a una situació de depressió és fruit de frustracions mal encaixades, d'episodis dramàtics succeits en la vida personal, sumat a la decreixent valoració del que tenim, o simplement perquè la genètica de cadascú hi pot tenir més predisposició. És necessari dir, però, que tot plegat pot acabar desencadenant en desiquilibris mentals molt importants i que podrien esdevenir malaltia sense l'ajut d'un professional. Si això no es tracta a temps, les conseqüències poden arribar a ser nefastes, tant per qui ho pateix com pels seus pròxims.

Al tanto amb els perills de que les llàgrimes i la pena puguin convertir-se en la pròpia medicina de l'ànima, perquè llavors és quan s'ha caigut en un cercle viciós d'on costa moltíssim sortir-ne.

L'enginyer del diable

Un enginyer mor i, de forma equivocada, va a parar a l'infern. Malgrat les seves reticències inicials, prefereix acceptar el seu destí i un bon dia es va decidir a parlar amb Satanàs:

- Perdoni, li faria res que fes uns canvis dins el seu regne? .- I Satanàs respón:

- Si és a millor, pots fer el que vulguis.- Amb aquesta resposta, l'enginyer va muntar uns jacuzzis, banys de vapor calent, banys d'aigua freda, saunes i altres dependències de relax. D'aquesta manera l'infern va passar a ser una mena de paradís i els crits dels condemnats van acabar. Sorprés pel silenci, Déu descendeix a l'infern i demana explicacions al diable:

- Satanàs, com és que ja no es senten els crits dels eterns condemnats?

- Doncs miri, mestre, resulta que per equivocació, Sant Pere va enviar un enginyer que li tocava quedar-se al cel, als meus dominis, i com que té els coneixements necessaris, un dia es va decidir a fer uns quants canvis per aquí baix.

- Home, doncs si és un enginyer tan bo i li tocava anar al cel, ja me'l pots enviar cap a dalt. - Cosa que fa indignar al diable i li diu:

- Ni parlar-ne! Me'l quedo jo!

- Si no em dones el que em pertant, et denunciaré, Satanàs! .- El diable riu i contesta:

- Ah sí? I amb quin advocat?

Sobre Karl Marx

Karl Marx mor i va a parar a l'infern. Després de 100 anys sota domini satànic, deixa un gran llegat al seu pas: els habitants i treballadors de l'infern s'han unit en protesta general en contra de les altes temperatures i de les dures condicions per exercir les seves tasques laborals, els torturadors es declaren en vaga i els condemnats exigeixen ser torturats, només, 40 hores setmanals. Amb aquest panorama, Satanàs, una mica fart i tement que la situació se li escapi de les mans, decideix enviar Karl Marx al cel perquè Déu, nostre senyor, l'aguanti per la resta de l'eternitat.

Passen 100 anys i no rep notícies de Déu ni de Marx. Intrigat, el diable puja al cel per tafanejar què ha sigut de la sort de Marx, quan a dalt d'un núvol es troba a Sant Pere i li pregunta:

- Bon dia, Sant Pere, avui fa un segle que vaig enviar un home al cel perquè a casa meva m'esbalotava el galliner...sap què se n'ha fet? -I Sant Pere respón:

- Bon dia, camarada Satanàs, això ho hauràs de preguntar a algú altre perquè avui he començat el meu període de vacances pagades a 30 dies.- El diable, encara més sorprès segueix preguntant:

- Bé, tothom deu estar de vacances perquè veig molt tranquil l'ambient celestial. On són els àngels i els querubins? - St. Pere respón:

- Es van declarar en vaga, i fins que no s'arribi a una entesa entre el patronat dels arcàngels i el sindicat de querubins, això seguirà parat.

- Però... i Déu???!!! Què opina de tot plegat?

- Però, camarada Satanàs, encara no saps que Déu no existeix?

Sant Albert

(Sant) Albert el Gran o el Magne, sant patró de les ciències i els científics.